L'Hereu Riera

»Doncs un cantautor que ha dut el nom de Catalunya per les Amèriques associant-lo a una obra de gran alçada. Avui viu entre nosaltres gent vinguda de l’Argentina, Xile o l’Uruguai que va escollir Barcelona com a destí atreta per les cançons de Serrat. Llach i Raimon van rodar pel món, sobretot francòfon, i també ho ha fet Bonet orientant-se al circuit world music, però, cal reconèixer-ho, res d’això no es pot comparar amb el sensacional impacte de Serrat a Llatinoamèrica. Va tenir el do de l’oportunitat: arran de les gires del 1983 i 1984, finada la dictadura argentina, va connectar amb el públic en concerts multitudinaris i d’alt voltatge.

»Tot alternant discos en català i castellà va aconseguir la fita, gens menor, de colar a tota la hispanitat les seves adaptacions de Salvat-Papasseit (“Res no és mesquí”) amb aquella naturalitat, cosa digna de certa admiració. Però no cal anar tan lluny: ¿quants nous catalans, fruit de la immigració espanyola dels anys seixanta, van establir un lligam emotiu amb la nostra llengua arran de les cançons de Serrat, a les quals van arribar potser després d’enganxar-se prèviament als discos en castellà?

»Sí, podem pensar que va canviar de llengua per ambició comercial (cosa que tampoc no seria cap crim), que no va estar a l’alçada de les exigències d’un moment històric per al país… Tot el que vulgueu, però, al capdavall, a la seva manera, també va fer un enorme servei a la cultura catalana. Per això, i sobretot, perquè els seus discos clàssics continuen sent d’una alçada monumental (superior, per cert, als del seu col·lega Sabina, amb qui es passeja darrerament de bracet pel món), i perquè el talent sempre és la millor aportació possible, és oportú celebrar el seu aniversari com fan tots els països seriosos i agraïts amb els seus tòtems culturals per damunt d’ideologies i de retrets de baixa volada. Per molts anys, senyor Serrat, que és com l’anomenen a la seva oficina quan els pregunto per vós».
  
[Els subratllats són meus]
__________________________________

Temps era temps
que vam sortir de l’ou
amb l’or a Moscú,
la pau al coll,
la flota al moll
i la llengua al cul,
amb els símbols arraconats,
l’aigua a la font,
les restriccions
i l’home del sac.

Temps era temps
que més que bons o dolents
eren els meus i han estat els únics.
Temps d’estraperlo i tramvies,
farinetes per sopar
i comuna i galliner a la galeria.

Temps d'”Una, Grande y Libre”,
“Metro Goldwyn Mayer”,
“lo toma o lo deja”,
“gomas y lavajes”,
Quintero, León i Quiroga,
panellets i penellons,
Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Temps era temps
que d’hora i malament
ho vam saber tot:
qui eren els reis,
d’on vénen els nens
i què menja el llop.
Tot barrejat amb el Palé,
i la Formación del
Espíritu Nacional
i els primers divendres de mes.

Senyora Francis, m’entén?
Amb aquests coneixements,
què es podia esperar de nosaltres?,
si encara no sabem, senyora,
què serem quan siguem grans
els fills d’un temps,
els fills d’un país orfe.
  

Òmnium Cultural s’ha inspirat en Hollywood per promocionar la campanya ‘Un país normal’ amb què l’entitat té la intenció d’ampliar la base social pel sí a la independència. La fotografia que acompanya aquesta notícia s’ha divulgat aquest dissabte al matí a les xarxes socials amb el ‘hashtag’ #unpaísnormal, que ha aconseguit ser ‘trending topic’.

Voluntaris d’Òmnium han repartit 19.000 cartells en comerços per estendre la campanya.

[text i foto: Diari Ara, 23.11.13] 

Un país normal

Volem un país normal. Ens sembla ben normal voler-ho. Pensem que és normal que un país decideixi la seva educació, la seva sanitat, el seu model energètic, les seves infraestructures… perquè és normal que tots els que formem part d’un país decidim quin ha de ser el nostre present i com volem que sigui el nostre futur. Perquè estem convençuts que és normal viure amb normalitat. Si també ho penses, aquest lloc web també és teu. Comparteix lliurement els continguts i difon-los com millor et sembli. Perquè és normal que fem allò que ens ve de gust. I quan debatem, és normal que ho fem de la manera més oberta i plural possible. Amb normalitat. Amb tu. Amb tothom. Com es fa en un país normal.

[Cfr: Omnium Cultural. unpaisnormal.eu]

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha presentat avui [dl 25 de novembre] el vídeo ‘La Catalunya mestissa’, on apareixen diferents testimonis de catalans d’origen espanyol que reivindiquen la importància del mestissatge en la societat catalana i fan una aposta clara per la independència.

 
Realitzat en col·laboració amb la plataforma Els Altres Andalusos, els protagonistes del vídeo reivindiquen el pluralisme en la manera d’entendre la catalanitat, independentment de la llengua o dels referents culturals i sentimentals.

Al vídeo tenen un protagonisme especial representants de la generació que va arribar a Catalunya durant el franquisme per treballar i guanyar-se un futur millor. “Ni traïm els nostres orígens, ni ens agraden aquells que ens tracten amb paternalismes”, assegura un dels protagonistes.

[ElSingularDigital, 25.11.13]

   _________________________________________________________________

nb: Un cop més la Muriel Casals (Òmnium) i la Carme Forcadell (ANC) treballant en sintonia. Tant els costa (pel cap o pel cor) als polítics del nostre Parlament fer un ‘copia i enganxa’? Amb ells o no, tanmateix, això tirarà endavant, no pot ser d’altra manera. Un pensa, d’altra banda, que el procés (no el de la germana Forcades, l’altre), amb aquestes dues dones a davant, només pot anar bé i acabar millor encara.

»Em vaig alegrar quan va gravar el seu primer disc i se’n va anar de gira amb l’Antonio Orozco. Les coses pintaven molt bé, i era lògic: aquell talent desmesurat havia de trobar recompensa.

Jair Domínguez

(“Quatre paraules sobre Toni Beiro”)

Alícia Sanxis-Camatx,
de tu en tenim un bon empatx
a la terra d’escudelles,
on tens parat el despatx,
renyant mascles i femelles
(sents el silenci de les ovelles,
ara engatjades en llargues anelles?),
xerrant pels colzes com un gaig.

Tu que no tens parella
–segons el Deu Minuts i l’Hola!–,
tu ens vols aparellats
amb l’ogre Estat que ens atropella!
Res de Catalunya sola:
millor mal acompanyada,
amb la sogra o la cunyada,
que a Espanya tot és pàtria
mentre faci bullir l’olla!
En cantarem les caramelles,
pel pont de setmana santa,
de l’ametlla amarganta
i de profundis garganta,
amb micro o sense micro,
d’un lloro, un moro, un mico
i un senyor de Puerto Rico.

Tu que vas tan preparada,
dèiem, rumbosa i ben abillada,
vestida per’ la croada
contra els qui gosen dividir
aquesta Unitat de corte diví,
segons el decret filipí
que en un no res ens convertí
en ciutadans de nova planta…

Té gràcia –quin fart de riure!–
que ho diguin just els qui,
ni vivint ni deixant viure,
practiquen el venç i divideix,
més millor com més mesquí,
més aspre i més esquiu.
Recorda, però, la dita que diu
que per la boca mor el peix.

Ara bé, i tanmateix
–que tant munta i munta tant–,
tu que ens veus d’Espanya estant
i ens mires per sobre l’espatlla
–por consiguiente–,
a tu i al teu Presidente
us quedarà un nas de pam
–i el pam de nas per terra
com la mòmia de Gizeh–
quan el País dels catalans
us deixi a terra plantats;
i encara et diré més:   
quan us avancin per l’esquerra    
els ciutadans emprenyats
fills de la mòmia franquista
que van pel món de cosmopolites
i tampoc entenen res de res…

Si et serveix, però, de consol,
quan hàgim tocat el dos
sempre tindreu perquè us consoli
una bona partida al Monopoly  
on jugar als impostos en espanyol.  
    
____________________________________

Fer escudella: fig., Fer fàstic, empipar. Això ja fa escudella. (DLC de l’IEC)

Qui és qui: “Oradors 1” (Manuel Cuyàs Gibert, a “Vuits i nous”, EPA 28.9.13)   

Estàs d’acord amb les reivindicacions del col·lectiu docent de les Balears i no saps com contribuir a la causa? Hi ha diverses maneres de donar una mà i aportar el teu granet d’arena a la incansable tasca del professorat per aconseguir una educació pública i de qualitat a les nostres illes. Nosaltres et donem unes pistes en funció del col·lectiu al qual pertanyis: professorat, alumnat o familiars. I si no formes part de cap d’aquests grups, no et preocupis, que també pots ajudar a guanyar la vaga!

• Pots fer un donatiu a la caixa de resistència de l’Assemblea de Docents. El número de compte és 2056-0009-74-4102003418, de Caixa Colonya (està a nom de l’Obra Cultural Balear). Aquestes diners aniran destinats a pagar despeses de l’organització de la vaga, possibles despeses legals o de defensa jurídica i ajudes econòmiques a vaguistes que ho puguin necessitar (consulteu l’Acta assemblea 30 d’agost).

• Organitza actes de suport a l’Assemblea de Docents i la vaga i destina els beneficis econòmics a l’Assemblea.
    
• Des de la Plataforma Crida es fa una crida a penjar una camiseta, tela, cartolina… de color verd dels balcons de les façanes a fi de donar suport a la vaga de docents i exigir una educació pública de qualitat. També ha posat a disposició de tothom distintius verds per tenyir-ho tot de reivindicació per l’ensenyament públic.
A part, des de Crida també s’ha engegat una campanya de recollida de signatures per donar suport a la vaga indefinida. Agafa un full de signatures i demana-li al teu entorn que el firmi!

• Contribuir a la campanya de signatures per demanar la dimissió del president Bauzá per governar a cop de decret autoritari sense cercar el consens necessari que permeti la bona aplicació de qualsevol llei.

• Finalment, informa’n, parla’n, opina’n, xerra’n a amistats, familiars, persones desconegudes… Difon el missatge. Que tothom n’estigui assabentat. És una qüestió que no només afecta el col·lectiu docent, sinó tota la societat en el seu conjunt. Una educació de qualitat per als nostres infants i joves es tradueix en un benestar per a les següents generacions.

A continuació, hem elaborat la següent infografia sobre l’escrit anteriorment per fer-ne difusió tant per les xarxes socials, com pels carrers, si s’imprimeix. Contribuïm que la vaga sigui tot un èxit! Descarrega la infografia en PDF o en format imatge.

[+ informació completa a: Contrainfo.cat, Projecte Contrainformatiu Autogestionat de Mallorca]

 
GRÀCIES PEL VOSTRE SUPORT!

____________________________________

La samarreta ara és verda

»I per això al continent no podem restar indiferents a la batalla de les Illes. No podem restar allunyats de la nostra pròpia gent, no podem romandre quiets, simplement mirant què passa. La responsabilitat és nostra també i la veu nostra s’ha de sentir clara i contundent. Agermanada».

Gràcies. Gràcies a la gent de l’ANC, per la seva feinada colossal i la seva fermesa. Gràcies als voluntaris, que es mereixen un monument. Gràcies als meus conciutadans i compatriotes, per l’energia desplegada fent aquest pas enorme per recuperar el lloc que ens correspon entre els pobles lliures, i pel bany d’autoestima col·lectiu, que ens el mereixem sobradament. Gràcies als que ens han precedit [un petó, Sílvia], gràcies a tots els avis que han aguantat i ens han passat el testimoni, gràcies als pares que ahir van ser a la Via Catalana amb la seva quitxalla. Gràcies a tots els catalans i catalanes de Catalunya i als que viuen escampats per l’ample món, que són ara mateix el nostre millor cos diplomàtic.

Visca Catalunya lliure! 

 

La Via Catalana, a la premsa internacional [Mercès a Vilaweb].
____________________________________

[_{Foto de l’entradeta: en Sergi, 4 anys acabats de fer}]

Un any més, la Vuelta Ciclista a España ha tornat a passar per (sobre de) Catalunya (i quasi coincidint amb la seva Diada nacional), impertorbable, amb “total normalitat”…, seguint la lògica normal de l’Estat usurpador: “Catalunya és Espanya, la Vuelta ciclista fa la volta a Espanya, ergo també pot passar / ha de passar / passa per Catalunya”. Així de fàcil.
Aquesta lògica territorial és la mateixa que utilitzen els predicadors del Pegamento Imedio espanyol en la qüestió encara més transcendental de la llengua: “Si Catalunya és Espanya (o Com que Catalunya és Espanya), a Catalunya s’hi ha de parlar (i s’hi ha d’ensenyar, i en peu d’igualtat!) l’espanyol, que és la llengua comuna d’Espanya”.
Cap d’aquests sil·logismes no inclou l’explicació històrica d’això que donen per fet amb tanta lleugeresa: per què Catalunya “és Espanya”, quan i com es va convertir en part indestriable, inseparable, incondicional, irreversible d’Espanya (no pas per art de màgia, precisament), i per tant per quins set sous, per quina raó humana o divina el País Català ha de suportar sense piular la imposició de la llengua comuna dels pebrots, la Vuelta Ciclista de marres i tota la resta de la pesta de la resta d’Espanya: la delirant economia castellanocèntrica, els deliris imperials, les al·lucinacions olímpiques, les constants reformes educatives, la contínua fiscalització de les formes de vida catalana, la ruïnosa fiscalitat, les esgotadores intromissions allà on ningú els demana, la imposició –amb la seva inveterada mala llet– de la seva extravagant normalitat...
Que no es faci mai cap referència històrica dóna compte de fins a quin punt estan segurs, els nostres colonitzadors, de la normalització –dins les nostres colonitzades ments– de l’anomalia que ens van implantar l’any del Senyor de 1714.

Parlàvem de bicicletes, però. Dèiem que la serpent multicolor –bicolor, en aquest cas– ens ha visitat de nou: el xixo ha vingut a fer la pixaradeta, doncs, per marcar territori. Resulta que el territori no és el que era, que està canviant a tota velocitat, però els responsables de la prova ciclista no es donen per enterados: com els dirigents polítics de l’Estat, fan com si no passés res…, només faltaria!

El territori, d’altra banda, tampoc s’ha matat gaire per donar a entendre que el missatge és incorrecte, i doncs contrarrestant-lo amb el missatge contrari, “Catalunya NO és Espanya”, enviat a tot Espanya i a tot el món a través de les imatges televisades. No sé si ha sigut per falta d’interès per la mateixa prova (la Vuelta no és el Tour, oi?), o perquè no s’ha calibrat prou la potencial publicitat, o per mandra, o per què, però el cert és que hem deixat passar una bona oportunitat –o no l’hem aprofitat prou: vegeu el cartell de Reus– de fer fressa i capgirar l’impuls del contrari, com fan els lluitadors de karate, en un altre impuls sobiranista.

Sigui com sigui, també en aquest àmbit l’onada arrasarà tots els xiringuitos il·legals aixecats en tants d’anys d’impunitat al solar colonial. De moment, ja veurem en la pròxima edició, en l’any del Senyor de 2014, si el regueró de pis també passarà per Catalunya, com si no passés res…, o què.

[No és un esport dels grans, vull dir que no és un esport de masses, i no és fàcil que ho arribi a ser, al nostre país, però sí que es pot convertir en un esport popular, i encara és més segur que pot tenir perfectament un lloc en el futur (però imminent) Estat català, atesa la tradicional vocació poliesportiva de Catalunya (i atès també el seu propi atractiu: vegeu el vídeo adjunt). En tot cas, mentre això no passi i hàgim de continuar aguantant l’estatus colonial, en què l’Estat arramba amb tots els esports que acaparen les més grans audiències, els esports petits com el futbol australià ens aporten un parell de coses molt i molt interessants: en primer lloc, ens ofereixen l’oportunitat de veure competir els jugadors catalans contra els d’altres seleccions nacionals, en peu d’igualtat, assumint les derrotes però també celebrant els èxits com a propis, sense que cap espavilat se’ls apropiï ni en tregui impròpiament beneficis (econòmics i/o polítics); i en segon lloc, cada participació seva en les competicions internacionals ens ajuda a visualitzar la que molt aviat serà la normalitat més absoluta: Catalunya com a subjecte esportiu i com a potència esportiva (en una llarga llista de disciplines), coneguda i reconeguda internacionalment. És a dir, que els petits (futbol australià, korfbal, bike-trial, futbol sala, curses de muntanya…) ara mateix estan fent el paper de pioners, obrint camí als grans, als més televisius (futbol, bàsquet, hoquei, motociclisme, natació, atletisme…).
Dit això, anem a la proposta que ens fan des de la Selecció Catalana de Futbol Australià. Un cop llegit el text, si us heu convençut de les seves raons, podeu aportar-hi el vostre gra de sorra clicant aquí]
 _____________________________________

La Selecció Catalana de Futbol Australià necessita suport per a poder participar en el campionat europeu, que es celebrarà els propers 20 i 21 de setembre a Bordeus.

Els dos últims anys els campionats europeus els hem hagut de costejar per complet els mateixos jugadors, però aquest any la situació econòmica complica molt més el fet de poder repetir aquest modus operandi, i això xoca de ple amb la gran il·lusió que ens fa als jugadors poder representar Catalunya en una final europea de Futbol Australià amb aquest ressò.

La veritat és que els entrenaments són molt durs, l’esport és molt dinàmic i de gran vincle entre els jugadors de l’equip, i veure com trontolla el premi de poder-hi participar per uns diners dels quals no podem fer-nos càrrec és molt i molt dur d’acceptar. Així doncs, aquests diners ajudarien els jugadors a no haver d’assumir la totalitat de les despeses.

Seria un somni per a nosaltres aconseguir aquest finançament i poder anar a la final. De tota manera, moltes gràcies a tots per l’interès.

QUÈ ÉS EL FUTBOL AUSTRALIÀ?

El futbol australià es un esport amb 150 anys d´història que es practica als cinc continents, i està considerat com un dels sis esports més durs del món. L´objectiu del joc és marcar a la porteria contrària mitjantçant un xut amb el peu. Es pot jugar la pilota amb els peus i amb les mans i està permès placar a l’estil del rugbi, però no existeix el fora de joc. A Europa els principals països on es juga són Dinamarca, Suècia, Alemanya, la Gran Bretanya, Irlanda i Catalunya.

QUINA PRESÈNCIA TÉ A CATALUNYA?

Actualment hi ha dos equips en actiu, Els Llops del Pla i Els Cossetans de Tarragona. Fins fa ben poc també hi havia els Bocs de Cornellà i els Belfry de Valls, però la nul·litat en els ajuts econòmics, la falta de suport de les corporacions locals i el desengany dels mateixos jugadors davant d’aquesta situació han propiciat que molts d’ells hagin abandonat la pràctica d’aquest esport a Catalunya.

Un dels problemes més greus que el futbol australià ha d’afrontar és la desconeixença per part del gran públic, que prefereix anar a veure un esport més comú enfront d’un de més novedós, tot i que la seva antiguitat sigui del tot reconeguda. Es juga a tot el món, sobretot al nord d’Europa, i cada cop més a Catalunya. Tot i la seva antiguitat encara no és gaire reconegut, però avança amb pas ferm. Actualment la Selecció Catalana està reconeguda internacionalment, és membre fundadora de l’AFL Europa i reconeguda com a tal en els seus estatuts oficials, i competeix contra la Selecció Espanyola. A més, participem anualment en el campionat europeu, que aquest any se celebrarà a Bordeus, i formem part de les juntes anuals on es van decidint les directrius i el modus operandi a seguir.

És per això que hem decidit fermament no ensorrar-nos i lluitar per tirar endavant el futbol australià a Catalunya, un dels esports més minoritaris que hi ha, però un dels més dinàmics, precisos i estratègics, on el joc en equip i la compenetració entre els jugadors poden fer que la gent aprengui a disfrutar-lo si entre tots ens ajudeu a donar-li una oportunitat.

ENLLAÇOS I PREMSA

AFL Europa

Selecció Catalana de Futbol Australià

Futbol australià

El Periódico (27/08/2013) La selecció catalana de futbol australià busca finançament a internet 

El negoci del petroli no va bé,
germans madelmans,
les mines del món s’esgoten,
se’ns esgota el crèdit,
se’ns colga de morts el dèbit,
bé que els innocents no compten.

Les dones les tapa un vel
invisible als espies drones,
els guerrers maten l’estona
que es triga a pujar al Cel.

A les ombres del mercat,
fels infidels marquen les cartes
per la pròxima partida,
que hi jugarà tot Déu:
el més generós,
el més gran,
el que diu que és el seu pare, 
el que estima els infants
amb passió;
els que van arribar abans,
el que va arribar després,
el que s’inventa un beneit;
el que procura per tots,
el que està al costat dels bons
(en qualsevol guerra);
el que viu dalt de la serra,
en ermita o en capella, 
el que viu a tot arreu,
el que somriu d’orella a orella,
el sol que esquerda  les pedres,
el que fa rodar el Sol
al voltant de la Terra;
el que justifica la despesa
en terror i en turment;
el que convoca tempestes
i dóna un paraigua a la gent;     
els que adoren que els adorin
els escolanets d’amén,
els que cobren el tribut
d’un respecte tenebrós,
els que es fan pagar l’ajut
amb tot de precs i preguntes,   
els que fan de la foscor
el nostre intrèpid full de ruta.    

Sortiran tots amb la puta,
convenientment marcada,
i aniran tots de manilla.
Les regles, però, són objectives,
i guanya sempre la banca.

El geni se’n va per les branques
amb gaites equitatives,
pessigant fort de mica en mica, 
i marca així les nostres vides.

I així, germans cristians,
agnòstics i musulmans,
budistes i comunistes,
anabaptistes, protestants,
ateus i anarquistes,
creients i no fidels
i fidels però no creients,
diables caiguts del cel
o bé àngels de l’infern,
així ens va!

 

Avui toca fer una mica de metaliteratura; vull dir que aquest post parlarà d’aquest blog, i és que l’ocasió fa el lladre, disculpeu. Aquest vespre he fet un cop d’ull al registre de visites, i he vist que fa prou goig. Goiteu:

He badat una mica i el nombre de visites a les entrades ja no és ben rodó, però tant se val, la xifra és bonica igualment. I com que no s’hi arriba cada dia, a aquestes quantitats, no puc menys que celebrar-ho, i fer-ho amb els que em seguiu, si em permeteu, i agrair-vos el vostre interès per les meves enrotllades en aquestes planes.
Merci, doncs, senyores i senyors, nois i noies, nens i nenes, avis i àvies. És agradable saber que sou a l’altre costat.

(Continuarà)

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400 EUR al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47 EUR y por cada catalán sólo de 5 EUR?
¿Quién querría viajar  con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de El Prat se inviertan 300 millones en el de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya, ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20 km de autovías, mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316 EUR por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198 EUR por andaluz, 894 EUR por madrileño, 574 EUR por aragonés y 407 EUR por castellanomanchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.
España es un mal negocio a nivel cultural, pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

Ahir em va arribar aquesta petició, que faig extensiva a tots els lectors d’aquest blog (catalans o no) que tingueu un dit de front. Es tracta d’una iniciativa d’Eloy Cuadrado, de Mequinensa, que aplaudim des d’aquí:

El Gobierno aragonés, apoyado por PP y Partido Aragonés, ha propuesto una nueva ley de lenguas según la cual el catalán se denominará ‘Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental’ (LAPAO) y el aragonés se conocerá como ‘Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica’ (LAPAPYP). Esto lleva a una situación absurda donde con criterios políticos, y no científicos, se cambia la denominación de las lenguas propias de Aragón que tradicionalmente se conocen como aragonés y catalán.

Per signar la carta i enviar-la a la seva destinatària, cliqueu aquí

A www.change.org s’hi troba l’aportació d’un supporter, Roger Pla Ramos, de Borriana, que fa així:

Un vell company de feina, i malgrat tot amic, deia que el nacionalisme es cura viatjant. Segurament és així, donant per entès que parlem d’un concepte insà o malaltís de nacionalisme: que hi hagi alguna cosa a “curar”, doncs. Per a ell, que no es considerava nacionalista, i molt menys independentista (llavors, als anys 80, ara no ho sé), el nacionalisme era patològic per definició.
La primera rèplica a aquesta afirmació feta tan a l’engròs és que s’ha de distingir d’entrada entre nacionalismes agressius i nacionalismes defensius, que són, aquests, els mateixos que, normalment, es veuen obligats a defensar-se de l’agressivitat d’aquells (segur que en teniu un exemple de cada al cap, ara mateix).
Tenim, doncs, que a un nacionalisme sa, que només pretén salvar la pell del seu poble, pot ser que se li oposi un antinacionalisme realment malaltís, obsessiu, agressiu, i que mai s’anomena nacionalisme a si mateix (això és per als altres, per als desgraciats que es resisteixen a morir com a col·lectivitat humana diferenciada).
Per a aquests antinacionalistes, no cal dir-ho, no és menys aconsellable viatjar (de fet, els convindria molt més), i fer-ho preferentment a la nació ‘de marres’, allà on viuen “els nacionalistes” (és a dir, els nacionalistes dolents): el contacte directe, sense intermediaris tòxics, resulta molt instructiu…
Que viatjar és una activitat saludable, que eixampla horitzons mentals i relativitza els punts de vista del viatger, ho deixa ben palès aquest vídeo de la Mel Rodríguez, una noia de Huelva que, com diu en una entrevista recent a VilaWeb, ha sigut la primera i més sorpresa per la repercussió tan gran que ha tingut entre els internautes (no sé si tots de Catalunya, com deien aquest migdia els Òscars de La competència [RAC1] fent-ne conya, perquè segons ells als catalans ens agrada d’allò més saber què pensen de nosaltres per aquests mons de déu…; però tant se val: en aquest cas i en aquest moment, no és estrany que hagi cridat tant l’atenció de tanta gent).

La noia s’ha espantat una mica, de tant de bombo per una iniciativa que ella volia modesta, i s’ha vist obligada a demanar excuses per haver dit que en certs llocs fomenten l’odi anticatalà. Jo li diria que no cal que pateixi, primer perquè aquí ja estem més que acostumats al xarop de bastó, i segonament perquè aquesta afirmació no deixa de ser certa: només s’han d’obrir ulls i orelles per comprovar-ho cada dia.
Mirem, per exemple, aquesta mostra provinent del sud peninsular: la xirigota que van dedicar ara fa un any una colla de Cadis al diputat Duran Lleida perquè havia gosat criticar el subvencionisme andalús (i abans que ell Joan Puigcercós, amb un resultat semblant, i abans…).
Representa que demanen respecte, i que engeguen a pastar fang “els catalans que insulten”, i ho demanen de manera suposadament festiva. I tanmateix, no podria resultar més trist.
Respecte, diuen? Mireu, gent: allò de “los hombres y las tierras de España” (que a damunt és un invent castellà, no pas andalús), val més que ho deixem córrer, que ja ens hi hem fet prou mal, i tothom a casa seva i Déu a la de tots.
A vegades és la distància (sobretot quan és volguda), que ajuda a veure les coses amb la necessària perspectiva, i a tenir un respecte per l’altre que no és possible en les relacions de proximitat (sobretot quan aquesta és forçada).

London Calling

[Lyrics on the back page]

London, Collins!

Cameron, coño,
me jodiste bien:
en vez de soltar
–de una maldita vez–
lo que es Gibraltar,
a los catalanes
me pones a cien
(como sabes el güisqui
gusta a todo quisqui).
Revisemos, te digo,
el pacto de Utrecht
y tú me sales
con no sé qué otra ley!
Tanto referendun,
tanto consultar,
se va el pueblo llano
a rebelar,
y a nuestras narices
a cachondear!
Los llanitos del sur
no quieren estar
y los tercos del norte
se quieren largar…
No sé qué leches dicen,
los muy tontos del bote,
de Perpiñán,
y no sé qué gaitas
del Rosellón.
YO también quiero,
y ello es bien cierto,
la Devolución,
pero quiero que sea
la del Peñón!
May díar David,
querido Camerón,
te llamo de Madrid
a tu gran Londón:
estoy hasta aquí
de la Pérfida Albión!
Los tiempos actuales
no están para tribunales
de la Santa Inquisición
–por la campana te salvaste–,
pero si persistes yerro que yerro,
y aunque me abruma el respeto
por el partido tuyo
y de la Dama de Jierro,
os váis a enterar
tú y tu latosa nación
–del desafío yo no huyo:
pon las barbas en remojo–
cómo montamos por estos pagos
en un abrir y cerrar de ojos
una Spanish Revolucióóóóóóóón!!!

Pomozite mi: Ajuda’m!

Ne znam da li cu docekati sutra: No sé si puc esperar a demà

Maleïts siguin tots els cabrons fills de la gran puta!

“Abbà, no els perdonis, perquè saben perfectament què es fan”