L'Hereu Riera

Aquest dijous s’ha produït una escena més –aquesta al Parlament de Catalunya– del serial al voltant del projecte Eurovegas, que ningú sap del cert encara què té de virtual i què de real, és a dir, amb fonaments sòlids. Ho saben, al Govern?
El conseller Recoder va anar a Las Vegas fa unes setmanes, però ni ell ni ningú sembla que no en va treure l’aigua clara, almenys no pas d’aquell viatge i de la reunió amb el magnat que ha aixecat la llebre amb el fenomenal esquer de la quantitat, quasi fabulosa en els temps que corren, de llocs de treball de nova creació que promet el negoci…
En una cosa hi ha acord: el miratge ha cridat poderosament l’atenció de tothom, i qui més qui menys tothom s’ha posicionat, uns a favor de la proposta multimilionària (entre ells l’economista Gonzalo Bernardos, a qui vaig sentir defensar-lo amb gran èmfasi) i d’altres defenestrant-lo per raons de tipus ecològic, paisatgístic o de model de país, o més concretament, de model econòmic: la mena previsible de turisme i de turistes que atrauria la mastodòntica Eurovegas no encaixaria, segons aquesta opinió, en el patró de “turisme de qualitat” anhelat i perseguit suposadament pels nostres dirigents polítics, nacionals i locals, des de fa anys.

Tot això pel que fa a Catalunya, és clar. Perquè, per fer-ho més entretingut, tenim plantificada la “competència” que ens fa Madrid (aquest cop en sentit literal, a més d’al·legòric: la ciutat de Madrid dels 17.000 escandalosos milions de deute municipal) amb una seva oferta que sembla que el tal senyor Sheldon Adelson no podrà refusar, ja que consisteix a posar-s’hi bé, simplement, tant com calgui: amb una legislació a la carta i al gust del senyor milionetis.
Personalment, si hagués d’apostar, jo apostaria per Madrid, perquè, deixant de banda que ara com ara no té port de mar, per la resta té les de guanyar (si es tracta d’un guany, tot plegat, que està per veure): molta terra, tanta com es vulgui en l’ermot que envolta la megalomanòpolis espanyola, i pocs escrúpols financers i legislatius. I tot a lo grande, per acabar d’encaixar en l’inveterat model mesetari…

A Catalunya, en canvi, el monstre s’edificaria al pla del Llobregat, a la banda de Viladecans o Sant Boi, a tocar de la ciutat de Barcelona, del port i de l’aeroport, en uns terrenys (encara) d’alt valor agrícola i/o mediambiental, i enmig d’una àrea d’alta densitat poblacional. L’apinyament urbanístic fa temps que ha deixat de cotitzar en l’escala d’índexs de qualitat de vida, i francament la perspectiva de més atapeïment encara en aquella zona embafa només d’imaginar-la (una sensació que produeixen, d’altra banda, molts altres indrets del país de fesomia transformada sense manies al servei dels visitants de temporada… i al servei de les arques de l’Estat, que en el negoci de Las Vegas llobregatines –i aquest detall no ha entrat en el debat– també passaria diligentment el rasclet pels beneficis, no cal dir-ho).
És evident que aquí hi ha vuits i nous i cartes que no lliguen. Fa uns dies Jordi Badia n’assenyalva alguns, entre ells la “falta de debat polític, més enllà de les declaracions que es van produint amb finalitat mediàtica”, i el fet que es tracti d’“una decisió merament tàctica, a la curta, molt condicionada per l’actual conjuntura econòmica”.

És així, exactament. I com era de preveure, el Parlament de Catalunya ha votat avui majoritàriament a favor del projecte, tombant una moció presentada per la formació  ICV, en un debat que ha tingut també l’altura de mires previsible. (Segons els ecosocialistes, sempre tan amatents, el macrocomplex, a més de fer lleig i mal a l’ecosistema, estimularia la ludopatia, la prostitució i les màfies…).

Perquè, una vegada més, no es pot deixar de constatar que ningú no ha anat al moll de l’ós (ni ara que les retallades l’han posat tan de moda) de la qüestió: la figura d’aquest Mr Marshal del segle XXI, que es passeja pel món amb la seva cadira de rodes com un vellet jubilat (però carregat de duros), i que desperta admiració, enveja o ràbia directament…, ¿com és que ningú (cap Gonzalo Bernardos, p.e.) no es planteja en quin “model econòmic” encaixa, de quin model d’economia que ens fa anar a tots de corcoll (com posa de manifest l’Eurovegas) és producte i causa alhora? ¿De quina cadena de producció surten, els magnats com ell? ¿Quina mena de maleïda condemna fa que haguem de suportar la seva existència, i de suportar que ens condemnin a ser, com a persones i com a país, de la mena de manera que a ells els doni la gana que siguem?

Com que tenen, com 007, llicència per matar, financerament parlant, i ningú els hi demana mai comptes sobre la legitimitat de la llicència que amb tant d’exhibicionisme fan servir, després sentim en els fòrums de discussió política coses tan brillants com la que ha deixat anar el líder de la progressista formació cosmopolitavetònica coneguda com a Ciutadans/Ciudadanos: “Ni Cuba ni Macaco, llibertat de dret!”. El diputat en qüestió, Albert Rivera, ha defensat així la llibertat de Las Vegas Sands Corporation d’instal·lar-se a Catalunya mentre compleixi les lleis vigents… I el noi ha quedat la mar de descansat!

Aquesta és l’opinió, completa, de Jordi Badia sobre Eurovegas i el país que voldríem:

«Aviat sabrem si el magnat nord-americà Sheldon Adelson ha decidit instal·lar a Madrid o bé a Barcelona el gran complex de joc, oci i congressos anomenat Eurovegas. Per més que es digui que la capital d’Espanya té avantatge, sembla que la situació objectiva dels terrenys catalans haurien de ser-li més atractius, situats a tocar de la platja i molt a prop de l’aeroport i el port en què atraquen tants creuers i amb una tradició i una cultura turística tan potent al darrere com té el país. Ja es veurà.

»La possibilitat que un complex d’aquesta naturalesa s’instal·li a Catalunya ha generat molta controvèrsia. Ja s’entén. No obstant això, trobo que el govern ha fet bé de considerar-la. I no només perquè ho aconselli la situació de crisi i els 640.000 aturats que hi havia al mes de març. Es tracta d’una inversió fenomenal: 27.000 milions d’euros, segons els darrers càlculs fets per Adelson, que poden generar entre 15.000 i 20.000 llocs de treball directes i aportar de cop 36.000 places hoteleres més. A mi em sembla que no valorar una oportunitat d’aquestes dimensions seria una irresponsabilitat.

»Ara: precisament perquè és un projecte tan colossal i perquè té en els casinos i les màquines escurabutxaques la seva raó de ser, penso que la manera com s’ha plantejat i com es pot resoldre no és la més adequada ni la més tranquil·litzadora. Vull dir que tanta por fa pensar que un govern pot tirar endavant un complex d’aquesta magnitud, com que un altre executiu pot decidir desestimar-lo. La primera crítica que hi faria és aquesta falta de debat polític que hi ha, més enllà de les declaracions que es van produint amb finalitat mediàtica.

»Hi tinc una segona crítica a fer. Veig que és una decisió merament tàctica, a la curta, molt condicionada per l’actual conjuntura econòmica. No hi ha manera de saber-ho, és clar, però m’imagino que si la crisi no fos tan dura i les dades de l’atur no fossin tan cruentes, el govern hauria abordat la negociació amb una disposició i un tarannà ben diferents. Almenys, no s’hi veuria la desesperació que s’hi endevina ara i que no ha de ser bona consellera.

»Amb la primera crítica, apel·lo al concepte de legitimitat política, que no sempre està ben entès. No n’hi ha prou de guanyar les eleccions i passar comptes cada quatre anys. Fa un temps, potser era una mica així, però avui ja no es pot governar talment. Eurovegas és un projecte que, en cas de fer-se, modificarà notablement el paisatge català, no només el de la zona afectada. Mereix una explicació minuciosa i un consens polític i ciutadà ben ampli. Per exemple, cal saber si les amenaces que s’han advertit, en el sentit que s’afavoriria Catalunya com a centre del blanqueig de diners, de la prostitució, de les drogues i de les màfies, són certes o bé és mera demagògia. És un tema prou seriós per no despatxar-lo amb un parell d’estirabots.

»I amb la segona crítica em refereixo a la manca de concreció estratègica que em sembla veure-hi, per la desesperació que hi endevinava. El potencial turístic de Catalunya és formidable. L’esforç que s’ha fet des de fa un parell de dècades, més o menys, per transcendir el turista de sol i platja, ha estat notori i cada temporada que passa se’n recullen nous fruits. L’exemple del turisme rural és ben clar: en els darrers tres anys, l’oferta de places ha crescut de 1.300 llits i de 148 cases, un creixement d’un 8,4%. L’aeroport de Lleida malda per atraure esquiadors per a les pistes del Pirineu. I de mica en mica, Barcelona esdevé un punt d’atracció del turisme de creuer; seria una irresponsabilitat no plantejar-se com fer baixar els creueristes dels vaixells. En tota aquesta estratègia de desenvolupament turístic tan ordenada i tan a la mida del país, Eurovegas hi irromp desmesurat i aliè.

»Les dues crítiques que faig van molt lligades: es tracta de saber si Eurovegas pertany al país que volem, o només al que estem condemnats a ser».

________________________________

[*] Mentrestant, la Genialitat va fent una d’aquelles irritants campanyes radiofòniques o televisades de pre-campanya electoral encoberta (i permanent), tot venent la moto que farem bé de “comprar productes de proximitat”, sans i autèntics,  i que així fomentarem l’agricultura del país, ha!… Pobre Baix Llobregat, pobre Prat en altre hora tan ric i ufanós, productor dels llegendaris pollastres de pota blava, de carxofes i de mongetes!

Sobre aquest tema, entre els vegetals i l’asfalt, és bonic de llegir una imaginària història al revés de l’Eurovegas explicada per un paisà, JL Atienza, en un curiós conte al blogspot Viladecans punt de trobada.