L'Hereu Riera

Aquest dilluns passat el gran, immens Avel·lí Artís-Gener hauria arribat a avi centenari.
Tinc molts motius per celebrar des d’aquest racó de món el pas per la terra (catalana i mexicana, sobretot) d’aquest entranyable personatge, però hi ha un parell d’aspectes que vull destacar en aquesta hora que vivim.
Me’n recordo, d’ell, d’en Tísner, cada vegada que veig, a la ficció o a la realitat (sempre més dura: ara és Síria que ens ho plantifica pels morros), com per menys de cinc cèntims (per futileses com un grapat de dòlars, un objectiu polític o militar, una ofensa, una herència…, per un qualsevol dels pecats capitals, o per tots alhora) com una persona és abatuda per una altra amb la tranquil·litat d’un que mata enemics o marcianitus en un videojoc (o “se’ls carrega”, per dir-ho amb una expressió popular que trivialitza de manera fantàstica la mort).
En aquests relats, cinematogràfics, videogràfics, literaris o de les planes de successos dels diaris, els dolents sempre la palmen, perquè s’ho mereixen: “¡Muerde el polvo, bellaco!”, cridava el Capitán Trueno, i ho repetia en Goliat i després el Sargento Gorila, i així successivament, fins a dia d’avui, en què els homes (homes i dones) continuen caient com mosques, víctimes d’altres homes armats amb tota mena d’eines de matar.
Doncs bé, en un dels volums de Viure i veure, les memòries de l’Avel·lí Artís-Gener (el primer, crec), el nostre escriptor, ninotaire i enigmista parla, des de la distància dels anys transcorreguts, amb un dels enemics que li va tocar abatre a les trinxeres de la guerra de 1936-39, en l’horripilant lluita cos a cos: ja poden anar passant els anys, que aquelles imatges no s’esborren de la memòria, i l’enemic no és un objectiu abstracte que elimines, ni tan sols “algú que et carregues”, sinó una persona a la qual tu treus la vida… Aquell passatge del llibre és estremidor.
I si algú pensa que això és una estovada sentimental, que llegeixi aquestes ratlles i sabrà el pa que s’hi dóna, en aquests enfrontaments demencials:
…

«Alguna vegada, i sobretot posteriorment, he conegut persones que m’han assegurat, orgullosament, que havien fet la guerra sencera i no havien disparat ni un sol tret. És un cofoisme que incita a una altra reflexió. Perquè l’asseveració feta estarrufadament més aviat els hauria d’avergonyir. I ho declara un antimilitarista, convençut que l’home no té cap dret sobre la vida d’altri. I que també combrega en allò que a un home qualsevol hom el pot militaritzar en qüestió d’hores i que, contràriament, hi ha molts militars que hom no aconsegueix de civilitzar ni durant moltes desenes d’anys.
»Però també crec fermament que a la guerra com a la guerra i que Franco i la seva patuleia solament entenien un llenguatge que nosaltres amb prou feines sabíem balbucejar. Que, d’altra banda –i aquest és un fet primordial–, van ser ells els qui es van aixecar en armes contra la República, gest que els atorgava el crèdit de provocadors, i nosaltres ens limitàvem a respondre a la incitació. La diferència entre agressor i agredit és essencial.
»(…) Acabaré la reflexió (que no és cap novetat però que és una d’aquelles coses que fan tanta nosa al pap) amb una frase que sona a axiomàtica: quan algú es treu el mort del damunt, el carrega damunt uns altres muscles, admès que no faci aquell gest tan ple de covardia consistent a deixar-lo a terra i abandonar-lo».

L’altre segment que em ve de gust reproduir té relació amb els últims moviments espasmòdics d’aquest monstre totalitari que, quan no fa migdiada (a la qual és un gran addicte), amb prou feines aconsegueix reprimir els seus instints depredadors i sanguinaris, el seu gust per la destrucció de tot allò que no és seu i per l’agra pudor de terra cremada:

«Una vegada més comprovava que sempre tenim damunt nostre algú més ben informat que nosaltres mateixos, aquest immanent algú tothora capacitat per a córrer uns metres més endavant. (…) De la mateixa manera que quan va esclatar el Sis d’Octubre de 1934, els qui fèiem el servei militar ja érem aquarterats des del dia 2; algú, doncs, sabia per endavant què havia de passar. Hi devia haver qui tenia esment anticipat que el Parlament de Catalunya –en una sessió memorable el record de la qual encara m’esborrona– ratificaria la Llei de Contractes de Conreu en la seva versió original, tal com havia sortit d’aquell Parlament que l’havia elaborada, en franc menyscapte de la versió destralejada feta per les Corts de Madrid, i que aquella fóra l’espoleta que faria saltar tot un dispositiu (avui gairebé convençuts que muntat prèviament) que obligaria Lluís Companys a proclamar l’Estat Català (segona vegada que ho feia) i que acabaria amb el Govern de Catalunya als penals de Cadis i de Cartagena, sentenciat el president i tots els consellers a mort, commutada tot seguit per cadena perpètua, i humiliant-los, a ells i a Catalunya –que al capdavall aquesta era la finalitat–, amb els cranis rapats al zero i vestits amb la tosca roba penitenciària, els sòrdids uniformes que mai no han dut els Milans del Bosch i els Tejeros dels nostres dies, elusius àdhuc de la Llei Antiterrorista, evidentment no elaborada pensant en ells i ni tan sols pressentint-los».

Copio aquestes ratlles al final del dimecres 30 de maig de 2012, dia en què s’han reunit al Palau de la Generalitat el President i els representants de les diferents formacions polítiques del Parlament de Catalunya per mirar de trobar la manera de plantejar a Madrid la necessitat d’un concert econòmic semblant al basc i navarrès per tal que Catalunya no mori d’inanició i l’Estat pugui, de retruc, continuar tirant milles amb les seves fantasies miniimperials.
Qui més qui menys, tothom en aquest país (i en aquell juraria que també) està convençut que el monstre respondrà tal com es mereix la proposta: amb una nova humiliació en tota regla que s’empescarà el seu fecund cervell, generador de tota mena de solucions casernàries, mentre campen al seu voltant amb tota llibertat, com mosques bordes, una bona colla de pinxos liberals amb corbata carregats de milions que abans havien sigut del seu pròxim.