Ni cas! (2)
Deixa un comentariSiguem realistes, que els malsons poden ser tan dolents com vulgueu, però s’acaben quan el que els somia es desperta.
Davant les accions centrípetes (recuperació/rescat de competències, recentralització a lo bèstia) i centrífugues (de responsabilitats i càrregues) del Govern castellà; davant l’obsessió morbosa d’aquest govern (i dels que li completen la feina bruta a les seves autonomies amigues, com Aragó, País Valencià i les Illes, País Basc i Galícia) per assassinar quirúrgicament les llengües veïnes; davant la seva maníaca manera radial de pensar i actuar; davant els seus deliris de grandesa (particularment patètics en temps de vaques magres), etc, etc, etc, hem de concloure que totes aquestes disposicions tenen el mateix valor que les decisions d’un boig, i a un boig no se li fa cas!
Els governants de l’Estat es passen contínuament la lleialtat institucional pels ous institucionals, i darrerament amb una descaradura i una freqüència que esborronen. ¿Per quins set sous, doncs, el Govern català ha de fer cap esforç per guardar les formes institucionals, si en la que se suposa que és la instància màxima a nivell d’Estat no paren de rebregar-les?
La Generalitat té, per tant, no solament el dret, sinó l’obligació (perquè es deu al poble sobirà de Catalunya) de fer exactament el mateix: DESOBEIR; això és, aplicar el principi de l’ull per ull i dent per dent, i dir-li a l’Estat: si tu vas d’il·legal, que compleixi les teves resolucions la teva tia!
Ras i curt: d’allò que digui aquell Govern troglodita, esperpèntic i desacreditat, NI CAS!
Davant les accions centrípetes (recuperació/rescat de competències, recentralització a lo bèstia) i centrífugues (de responsabilitats i càrregues) del Govern castellà; davant l’obsessió morbosa d’aquest govern (i dels que li completen la feina bruta a les seves autonomies amigues, com Aragó, País Valencià i les Illes, País Basc i Galícia) per assassinar quirúrgicament les llengües veïnes; davant la seva maníaca manera radial de pensar i actuar; davant els seus deliris de grandesa (particularment patètics en temps de vaques magres), etc, etc, etc, hem de concloure que totes aquestes disposicions tenen el mateix valor que les decisions d’un boig, i a un boig no se li fa cas!
Els governants de l’Estat es passen contínuament la lleialtat institucional pels ous institucionals, i darrerament amb una descaradura i una freqüència que esborronen. ¿Per quins set sous, doncs, el Govern català ha de fer cap esforç per guardar les formes institucionals, si en la que se suposa que és la instància màxima a nivell d’Estat no paren de rebregar-les?
La Generalitat té, per tant, no solament el dret, sinó l’obligació (perquè es deu al poble sobirà de Catalunya) de fer exactament el mateix: DESOBEIR; això és, aplicar el principi de l’ull per ull i dent per dent, i dir-li a l’Estat: si tu vas d’il·legal, que compleixi les teves resolucions la teva tia!
Ras i curt: d’allò que digui aquell Govern troglodita, esperpèntic i desacreditat, NI CAS!
Això que he escrit sembla un míting, però la realitat empeny, tossuda. Tot just fa uns dies llegíem al diari, sota el titular “Crida a la desobediència”, que “l’ofensiva recentralitzadora sembla haver esquerdat la fins ara mala salut de ferro dels pactes entre CiU i el PP”, a causa de la negativa del gabinet de Rajoy a flexibilitzar l’objectiu de dèficit públic de la Generalitat per l’any vinent (flexibilitat que aquell sí que ha trobat a Brussel·les, però que es nega a compartir-la amb les autonomies).
“Convergència, partit que dóna suport al Govern”, continuava la crònica de Sergi Picazo, “va plantejar ahir [dissabte passat] sense embuts la desobediència i incomplir l’ordeno y mando d’arribar al 0,7% de dèficit màxim”, i explicava que el dia abans el president Mas havia afirmat a la Seu d’Urgell això: “Davant els inputs que arriben de Madrid, davant aquests aires que bufen que no són massa favorables [efectivament, no són massa favorables, President, més aviat són massa desfavorables, com de costum!], a Catalunya hem d’anar a la nostra i fer el nostre camí”, una determinació, assenyala Picazo, que ja li havia suggerit el partit per boca de Josep Rull, secretari d’organització de CDC, que va dir que ja “ha arribat l’hora de dir prou” i no fer cap cas de les exigències casernàries del tètric ministre d’Hisenda, perquè (entre altres coses, suposo) “la Generalitat ja ha complert amb escreix amb l’austeritat”.
Més que això: les retallades a Catalunya s’han fet malgrat (i a causa) dels deutes que l’Estat té amb Catalunya, i que aquell es nega rodonament a pagar: simplement, no li dóna la gana de fer-ho. Un servidor no entenc que, davant d’aquest aplom tan impressionant, la Generalitat no pagui al govern de l’Estat amb la mateixa moneda; això és: negant-se a pagar-li, ja no diré els famosos 16 o 20 mil milions d’euros que Espanya arreplega cada any de les butxaques dels serfs catalans (i que CiU pretén recuperar en part a través del famós i circense pacte fiscal), sinó aquells miserables 2.000 M€ de la disposició addicional de l’Estatut i de no recordo quina partideta més…
Que la mosca va pujant al nas dels convergents va quedant cada dia més clar, i tractant-se d’aquest partit tan contemporitzador això no deixa de ser una notícia, i esperançadora, val a dir-ho: el PP pot prescindir alegrement de les esquerres tripartides i les seves il·lusions compartides, però si passa de la federació de dretes (com dirien els mossens progressistes), pot prendre mal, per molta majoria absoluta que tingui per disposar-ne al seu aire. La vam poder veure, la mosca al nas, a la cara de pomes agres del conseller Mas-Colell a la sortida del consell de Política Fiscal i Financera de l’altre dia a Madrid, o en aquestes paraules del secretari general del partit, Oriol Pujol i Ferrusola: “Cada cop més sembla que la distància [entre Barcelona i Madrid] acabarà sent insalvable”.
“Convergència, partit que dóna suport al Govern”, continuava la crònica de Sergi Picazo, “va plantejar ahir [dissabte passat] sense embuts la desobediència i incomplir l’ordeno y mando d’arribar al 0,7% de dèficit màxim”, i explicava que el dia abans el president Mas havia afirmat a la Seu d’Urgell això: “Davant els inputs que arriben de Madrid, davant aquests aires que bufen que no són massa favorables [efectivament, no són massa favorables, President, més aviat són massa desfavorables, com de costum!], a Catalunya hem d’anar a la nostra i fer el nostre camí”, una determinació, assenyala Picazo, que ja li havia suggerit el partit per boca de Josep Rull, secretari d’organització de CDC, que va dir que ja “ha arribat l’hora de dir prou” i no fer cap cas de les exigències casernàries del tètric ministre d’Hisenda, perquè (entre altres coses, suposo) “la Generalitat ja ha complert amb escreix amb l’austeritat”.
Més que això: les retallades a Catalunya s’han fet malgrat (i a causa) dels deutes que l’Estat té amb Catalunya, i que aquell es nega rodonament a pagar: simplement, no li dóna la gana de fer-ho. Un servidor no entenc que, davant d’aquest aplom tan impressionant, la Generalitat no pagui al govern de l’Estat amb la mateixa moneda; això és: negant-se a pagar-li, ja no diré els famosos 16 o 20 mil milions d’euros que Espanya arreplega cada any de les butxaques dels serfs catalans (i que CiU pretén recuperar en part a través del famós i circense pacte fiscal), sinó aquells miserables 2.000 M€ de la disposició addicional de l’Estatut i de no recordo quina partideta més…
Que la mosca va pujant al nas dels convergents va quedant cada dia més clar, i tractant-se d’aquest partit tan contemporitzador això no deixa de ser una notícia, i esperançadora, val a dir-ho: el PP pot prescindir alegrement de les esquerres tripartides i les seves il·lusions compartides, però si passa de la federació de dretes (com dirien els mossens progressistes), pot prendre mal, per molta majoria absoluta que tingui per disposar-ne al seu aire. La vam poder veure, la mosca al nas, a la cara de pomes agres del conseller Mas-Colell a la sortida del consell de Política Fiscal i Financera de l’altre dia a Madrid, o en aquestes paraules del secretari general del partit, Oriol Pujol i Ferrusola: “Cada cop més sembla que la distància [entre Barcelona i Madrid] acabarà sent insalvable”.
De tota aquesta seqüència, dels nous aires que bufen –en direccions encara indecises, o arremolinats– i del possible / improbable / inevitable xoc de trens més o menys imminent, en fan una versió més divertida els descreguts del Be Negre. Ja en podem fer tanta brometa com vulgueu, tanmateix, ja podem anar penjant la llufa de botiflers a tort i a dret, que no hi ha més cera que la que crema, i és aquesta: a remar, en aquesta barca, hem de ser-hi tots. I tots vol dir tots, no pas solament els independentistes químicament purs.
Peu de vídeo: Malgrat tots els malgrats, malgrat totes les deslleialtats unidireccionals i malgrat ser uns perfectes desagraïts, Ella ens estima. Com collons s’entén?
___________________________________
[Il·lustració de l’entradeta: “Història del pare, el nen i l’ase”, a Ladansadelesneurones.blogspot.com]