L'Hereu Riera

“Pobrecito, mi patrón,
piensa que el pobre soy yo!”

I el pobre però ric es queda tan tranquil: amb la consciència tranquil·la –per descomptat– i amb l’amor propi… també força apaivagat, pensant que el pobre imbècil del seu patró es pensa que ell no pensa, i que ni sospita allò que pensa d’ell en realitat: que per molt ric que sigui, no deixarà mai de ser un pobre de mi.

—Els diners no fan la felicitat… —va dir el pobre però ric.
—I la guilla deia que els raïms eren verds…! —va replicar el ric però pobre.

Potser sí, que els diners no fan la felicitat, però a mi em faria feliç que tot déu pogués comprovar-ho. I també que la guilla pogués haver els raïms madurs, per no haver de buscar excuses ridícules i humiliants.

I què? Ara ja els tenim voltats: i ara què, doncs? Alguna acció a fer, entre tots i totes, o entre totes i tots?

“…i també la palmen, però això sí: després d’haver viscut com dééééééus…”

I després de palmar-la, el seu negoci, les seves accions, les seves participacions i les seves propietats totes passen –legitimíssimament, no cal dir-ho– als petits ricatxons de la família, que continuaran al seu torn (ells també fan torns) engreixant el llinatge, greixant les rodetes del negoci i engruixint el compte corrent propi a costa dels comptes corrents (o de les llibretes d’estalvis) de tots i totes i de totes i tots els que els envolten (els mateixos i les mateixes que diuen que els tenen voltats). I tot això ho faran pensant-se, pobres desgraciats, que els pobres són els pobres, i no pas ells, els rics patrons…

(CONTINUA)
__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Fox grapes, by Cappy Thomson}]