L'Hereu Riera

A veure si parlem clar, en aquesta tessitura tan distreta, en què tot Europa i part d’Amèrica van plenes de plagasitats al voltant de la figura del president dels espanyols, Mariano Rajoy el Rescatador, la seva inesgotable mina d’acudits i la seva increbantable mania de no dir les coses pel seu nom.
Parlem clar, doncs:
Europa té un deute amb Catalunya. El deute d’haver-la deixat estúpidament a la seva sort en ocasions històriques transcendents, arran de les quals Catalunya va perdre, i hi va perdre molt, però Europa també.
El 1714, abandonant-la als peus dels cavalls borbons, Catalunya va perdre bous i esquelles, però Europa (Anglaterra, aleshores) va perdre el que podria haver sigut un aliat europeu fidel i potent, i amb un ADN inconfusiblement democràtic des de temps antics.
El 1936, amb la miserable miopia dels mesquins, va desentendre’s de Catalunya per roja, republicana, anarquista i anàrquica, i la va deixar als peus dels cavalls moros de la tropa franquista i dels seus aliats feixistes i nazis, i ho va pagar car el 1940, perquè aquells aliats sonats i megalòmans (però amants de l’ordre, ai!), en vista de l’èxit del cretí espanyol ficat a dictador, es van animar a trepitjar Europa de dalt a baix, i només se’n va escapar, pels pèls però igualment a un altíssim preu, Anglaterra, i al final tots plegats, inclosos els orgullosos britànics, van haver de ser rescatats pels frívols ianquis menja-xiclets…
Encara no en van tenir prou, però, i malgrat aquella fenomenal lliçó magistral de la història, van tornar a deixar-nos sols dins la presó autàrquica dels feixistes castellans amb el monstre del Ferrol assedegat de sang i venjança, de repressió mental i sexual, i això perquè aquell porc amb veu de canari feia la funció tan útil, per a l’Europa liberal, de dic contra el comunisme, amb el solar celtibèric, arrasat i estèril, fent de portaavions per a les forces de l’OTAN…
Van passar 40 anys de convent de clausura i de caserna txusquera, i Catalunya va perdre 40 anys (després d’haver-ne reculat uns quants més de cop l’any 40 i ss.), i després en va perdre 30 més amb els focs artificials de l’alegre Transició i del turisme de platja, flamenc i sangria, però Europa també. I ara s’ho troba: Espanya, senyors de la flamant Unió Europea, és això, això que veuen i que els escandalitza i els fa petar de riure amb la mateixa intensitat.
Però nosaltres ja ho sabíem, només faltaria que no: l’Estat-nació espanyol no és ni ha sigut mai una nació, sinó una imposició, i no ha sabut ni sap ser un Estat com Déu mana, perquè no té ni idea de quina mena de manera es pot funcionar si no és vivint a les costelles dels altres i fent la viu-viu.
Doncs bé: a veure si obren els ulls, d’una vegada. Si Europa vol funcionar no pot fer com Espanya, que ni fa ni deixa fer, i que si fa alguna cosa és per ofegar totes les iniciatives. Allò que li cal, a Brussel·les (i això no ho diu pas l’estrateg de la Moncloa), és allò que ha fet a tot arreu d’Europa menys aquí: deixar funcionar els motors! I Catalunya n’és un. Ja va sent hora que el reconegui i que l’homologui… I que el rescati, diguem-ho sense embuts, de les mans d’un pilot tan pallús, inútil i dolent com aquest que fa tres segles que suportem, i que tot allò que toca ho espatlla.
I una cosa és segura: aquesta serà l’última vegada que Europa haurà de rescatar Catalunya, ja hi pot pujar de peus.

En el seu article dominical, Ramon Solsona parlava aquest dia del “paradís dels lladres” en què s’ha convertit, diu, Catalunya, i de manera particular la seva capital, on es veu que ni els pilons de diaris que els repartidors deixen de matinada als quioscos no són respectats pels “enemigos [o amantes, més aviat] de lo ajeno”, que deien els últims de la fila.

«Barcelona en particular i Catalunya en general», explicava en Solsona, «són el paradís dels lladres. Es roba de tot: bitlleteres, targetes de crèdit, mòbils, bicicletes, motos, cotxes, roba de marca, cables de coure, ferralla, trapes de ferro colat, cafeteres de bar, material de la construcció, mobiliari urbà, paper vell, gasoil, fruita, bestiar, maquinària agrícola… Desvalisar cases, assaltar persones grans, trencar els vidres dels aparadors, fer maniobres de distracció per robar, enganyar turistes són una rutina que té més benefici que càstig. Només en aquest país un lladre d’obres d’art com el mal nascut Erik el Belga pot fatxendejar en un llibre de les seves rapinyes i aconseguir entrevistes perquè li riguin les gràcies.

»Ens hem habituat a identificar les colles de carteristes del metro i les camionetes que buiden els contenidors de paper a la llum del dia. També a les corredisses perquè a algú li han estirat la bossa i als robatoris comesos al veïnat. Tot això no té res a veure amb la crisi, perquè des de fa deu o quinze anys el dels lladres és el sector econòmic més puixant. Vénen de tot el món, atrets per les facilitats que tenen aquí i que no troben enlloc més. “Aquí robes i no et passa res”, es deuen dir els uns als altres meravellats d’aquest país tan liberal. La qual cosa no impedeix que les nostres autoritats diguin sistemàticament que no han augmentat els delictes sinó la percepció subjectiva del perill. Fantàstic».

De conya, sí. Però ¿que potser fan gaire més, les nostres autoritats, davant l’acció descarada dels lladres que buiden sistemàticament la caixa de cabals col·lectiva, en nom de no se sap ben bé quina variant metafísica del dame argo o te pincho federal? I què té d’estrany que, si l’ocasió fa el lladre i el lladre gros demostra amb la seva patxorra que aquest país nostre, Catalunya, és un país d’ocasions fantàstiques, que vinguin de tot arreu cap aquí atrets com cuques a la llum? ¿I no diuen, també, que els petits fan allò que veuen fer als grans? Doncs no tinc més preguntes, senyoria.