L'Hereu Riera

Dimarts al migdia veia el poeta Màrius Sampere a can Barça TV, on era entrevistat per Jordi Llavina, dins el programa “El quadrat verd”, amb motiu de la publicació recent de la primera novel·la de l’octogenari escriptor, El gratacel.
Fa poc l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li ha atorgat el desè premi Jaume Fuster en reconeixement de la seva obra (vid. Vilaweb), i en l’acte de lliurament Carles Duarte va dir del llibre de l’escriptor barceloní que “tracta de la condició humana, de les ferides que travessen els
nostres dies i de les llums que ens encenen el goig en els moments més
brillants. És un debat entorn del plaer, del desig i de l’amor, i també
la manera de sentir i de relacionar-se amb la mort. És un llibre
magnífic i sorprenent”. I diu que ell, Sampere, va comentar això als seus companys de feina: “De jove llegia molta filosofia i sempre pensava que havia d’escriure un
llibre per desmentir els errors dels filòsofs. Al final em vaig dedicar a
la poesia. La causa primera d’escriure és mirar de demostrar la meva
veritat, basada en la meva realitat. Perquè la vida, la mort, la guerra…
requereixen una certa reflexió”.
La conversa amb Jordi Llavina, tot i l’àmbit tan dispar on tenia lloc, també va pendre aquest to filosòfic: La vida és caòtica, sí, “però caos no és sinònim de cosa negativa: som un engendre del caos, que és la mateixa vida, i per això m’hi identifico… Déu va fer la llum perquè veiéssim el caos”, va dir Sampere, que semblava que medités en veu alta. Però baixem al dia a dia, a la professió d’escriure: “Allò que trobes no és sinó la continuació d’allò que havies deixat enrera, tu mateix, l’escriptor, amb tota la càrrega anterior”… I això d’escriure en una llengua que diuen que es mor? La resposta és: Com m’agrada!

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig
llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara
que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort,
més endins de la terra!

Aquest poema el va llegir Sampere en el marc de la festa d’entrega del premi per part dels seus col·legues, amb aquests altres dos que trobo a la crònica de Vilaweb i que em ve de gust reproduir també:

_KOAN

‘Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi
ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus
pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara
me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts

aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.

També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també
us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.

MARE, NO EM RENYIS

Mare, no em renyis
si,
ja sé que m´he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he
sigut, deia d´infant
a l´empara de la llum. Per què
no dir-ho
ara, al recer
de l´ombra?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida,
ha estat aquell.

I
sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el
pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.

Potser és
just: li devíem l´alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret
d´estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.

__________________________________

Mentre escoltava Màrius Sampere reflexionant en veu alta amb el periodista de la cadena del FC Barcelona, em van venir al cap, a tomb de la conversa, un parell de pensaments que entrelliguen el Barça, per qui el poeta va dir que sentia una “passió hereditària” (i aquesta sí és una herència que té sentit; la llengua materna n’és una altra), amb el país i la llengua.
El Barça, a diferència de la majoria de clubs d’Europa, i ja no diguem dels d’Espanya -i particularment d’algun d’ells en concret-, porta una política de potenciació del planter -o de la pedrera, com en diuen alguns, tant se val- que li està donant els immensos fruits que tots veiem… i els que vindran! Només s’ha de veure jugar la mainada de les categories inferiors per adonar-se’n: que allò està ple de talent en vies de formació.
Bé, doncs, amb aquesta feina, que a hores d’ara, amb l’exhibició davant el món de l’equip d’en Pep Guardiola, és reconeguda per tothom (excepte per aquells personatges de l’entorn blanc que tothom sap i que escriuen amb verí en lloc de tinta), pot passar que el “model Barça” sigui imitat per altres clubs, i més ara que la crisi colla fort, i que al capdavall s’inverteixi la boja cursa iniciada amb la sentència de l’anomenada “Llei Bossman”, i que el futbol torni als orígens, o almenys a una mesura raonable del negoci futbolístic.
L’altra reflexió és a propòsit d’aquesta nostra llengua que fa anys i panys que li canten les absoltes: El català, que hauria d’haver desaparegut del mapa, segons els càlculs imperials aliens (àliens), si aguanta les penúltimes envestides
d’aquesta immensa goma d’esborrar que és Espanya, sobreviurà i fins pot ser que marqui la pauta i el camí a seguir per a d’altres llengües minoritàries i/o minoritzades del món que també malden per continuar existint.
El dia que Catalunya es converteixi en Estat europeu i tingui per tant un espai propi reconegut on pugui exercir els seus drets -i els lingüístics entre ells- sense interferències, segur que marcarà també un punt d’inflexió en el respecte envers les llengües (relativament) petites (des del punt de vista demogràfic).
___________________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Vilaweb}]