L'Hereu Riera

Un amic em deia l’altre dia que ell no creu en les casualitats, o en la casualitat, vaja, per dir-ho amb més propietat; que tot s’esdevé per una raó o altra, sigui aquesta més misteriosa o més evident, tant se val.
Jo ni hi crec ni deixo de creure-hi, però que les casualitats, les coincidències, són tot un festival, i que sembla que juguin a un joc que només elles saben, devem ser moltes les persones humanes que ho creiem.
Un petitíssim botó de mostra té a veure amb El perfum dels dies d’en JM de Sagarra, que aquests dies estic llegint i del qual dissabte passat, 23 d’abril, diada de Sant Jordi, en vaig reproduir un apunt que l’escriptor barceloní va escriure un dia de 1929 sobre la festa del Llibre. Doncs bé, aquesta nit passada he anat a llegir, sense buscar-ho, l’apunt que va publicar precisament el 23 d’abril de 1931 ?dissabte feia d’això 80 anys justos, doncs?, amb el títol de “Sentimentalisme grotesc”, i que ve per al post d’avui com anell al dit, atesos els fastos monàrquics que tindran lloc aquest divendres a la capital del Regne Unit, amb l’excusa del matrimoni del més jove dels hereus de la Corona britànica. El sentimentalisme plebeu de què parla De Sagarra és el dels súbdits de la Corona hispànica, i no pas a propòsit de cap festa nupcial, sinó del paper galdós a què la van obligar les urnes populars, però (sense que pretengui equiparar la monarquia britànica amb la castanyola) hi ha observacions que travessen sense cremar-se espais i temps:

«M’he passat vint-i-cinc anys de la meva vida amb unes ganes irresistibles de dir i escriure allò que no podia dir i no podia escriure de cap manera. Hi havia un tabú invencible, una babarota transcendental i sublim que il·luminava les puntes dels sabres de la policia i la tinta carregada de mosques dels criminalistes del país. Dir el que un sentia francament d’un determinat personatge era acompanyar el clatell a la guillotina, era allò que els economistes en diuen una temeritat.
»Ara això se n’ha anat per terra amb un estrèpit de tragèdia encartonada; el personatge reial, amb tota la seva invulnerable pacotilla, ja no té res a veure amb el codi, ni amb la caserna, ni amb el quarteret, ni amb el jutjat. La primera sensació és de respirar, respirar profundament, intensament; que pel pulmó castigat i aporrinat surtin tots els microorganismes de l’encongiment, de la ràbia sorda, del silenci ple de pedretes. Ara respirem! Hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al·lucinant de somni.
…

»Les coses rutllen igual, les paraules que un empra per escriure són les mateixes, el fum del tabac en passar pel nas ens dóna l’exacta sensació tropical una mica picant, el nostre jacobinisme tendre i correctíssim encara paga les consumacions alcohòliques amb unes monedes de plata en les quals hi ha la imatge del terrible tabú de fa quinze dies. Però malgrat aquestes apariències, nosaltres hem canviat solemnement. No vol dir que la República ens doni un gram més d’intel·ligència ni ens modifiqui les proporcions del nas; però nosaltres, en tant que homes del carrer, amb cèdula i domicili i personalitat civil, en tant que homes que no som antropoides, ni franctiradors, ni goril·les amb els pèls untats de Summa Teologica, sinó ciutadans d’una ciutat i d’un poble, hem de convenir que hem sofert un canvi radical. I aquest canvi és indiscutiblement en favor nostre. El tabú que ens oprimia era una mena de pegat cafre al nostre pensament; a nosaltres, en tant que catalans, aquest tabú ens omplia més de vergonya que als altres. De la dinastia borbònica no en podíem copsar ni una ombra de grandesa; teníem de quedar-nos amb tota la servitud.
»Les llampants parades que hem hagut d’aguantar els barcelonins en la gran barrila sagristanesca i desconsiderada de Primo de Rivera, aquell home que va muntar el mullader més impertinent per anar-se’n a morir a París com un turista vulgar, ens donen dret a una respiració dura, a una mirada sense llàgrimes ni entendriments imbècils. Si fóssim mers antropoides, els nostres sentiments justificats foren un odi net i una venjança neta. Però som uns bons xicots estovats per la tendresa, la cultura i les corbates de seda.
»Ara bé, si som uns bons xicots, cal també que no badem, cal que tinguem una mica de consciència que estem respirant un oxigen nou de trinca, i, com a catalans i com a republicans, ens cal delatar aquest sentimentalisme grotesc que circula pel cor de les porteres i per les ànimes toves i esgarrinxades per totes les inconseqüències. Enmig de les fotografies que la premsa gràfica engega, propagant els grans espectacles populars i totes les peripècies emocionants de la naixent República, aquests confeccionadors de revistes truculents es veu que no s’han adonat ben bé del canvi d’oxigen, i dediquen espais de preferència i pàgines magnífiques a perpetuar els últims moments de la reialesa, i tot el dolor, que per ara no fa cap llàstima, de l’aristocràcia més servil i més tronada del món.
»Aquella figura de l’ex-reina Victòria asseguda en un marge, voltada d’unes senyores guapíssimes i d’uns xofers addictes, aquella imatge del comte de Romanones en un banc de l’estació d’El Escorial amb una ampolla buida i un barret fort i un bigoti espectral, són dedicades a una explosió de llàgrimes en qualsevol carnisseria o en qualsevol enllustrabotes. Un fons plebeu irreductible, un analfabetisme sòrdid, tremolen davant la sort d’uns personatges que han deixat d’ésser figures màgiques per convertir-se en homes i dones de carn i ossos. I aquest canvi, aquesta reintegració a la humanitat, sense que se’ls hagi trencat cap os, sense que se’ls hagi privat d’endur-se’n a l’esquena tota la fortuna que han volgut, resulta que les venedores de dècims i els desgraciats que no han menjat mai un arròs al punt el contemplen com la cosa més patètica i més lacrimògena que s’ha vist en aquest país.
»Fins ara el poble havia mirat els seus reis embolicats dintre una glassa celestial; les mirades més canines reflectien el seu pas; ells, els personatges invulnerables, vivien un món d’anècdotes esqueixades, d’un refinament goyesc i corrosiu. Ara són homes com els altres i res més. Aniran pel món com a grans turistes i podran ésser un número excitant en el music-hall del carrer. Hi ha hagut un duquessa que, per figurar de comparsa, s’ha endut tot el diner que ha pogut i apretava a córrer com una desesperada. Aquests gestos tan aristocràtics i tan valents fan pensar en l’actitud de les majordones.
»A mi em fa un fàstic positiu, i em penso que a totes les persones sensibles els ha de fer fàstic, aquesta explotació de la infelicitat i del plebeisme de la pobra gent amb l’espectacle d’una tragèdia reial absolutament grotesca, en aquest país en què el rei destronat i tots els reis han estat causa d’altra mena de tragèdies que s’han pagat amb la sang del poble».

[_{Imatge de l’entradeta: els futurs monarques (o no) Guillem i Caterina, en el cor de la britànica flag, una més de les multitudinàries i horteres mostres de l’entusiasme popular d’aquests dies pel llautó reial}]