L'Hereu Riera

Dilluns passat, 6 de desembre, em vaig poder escapolir de l’escomesa informativa sobre els fastos oficials amb què des de totes les instàncies estatals se’ns convida a celebrar la festa obligatòria del Día de la Constitución. Tanmateix, enguany l’atenció dels mitjans estava posada en un altre punt de magnetisme molt més poderós: la vaga, inèdita –si més no, en aquestes condicions i magnitud–, dels controladors aeris, aquest col·lectiu pikho tan odiat per les masses assalariades, i encara més per la part d’aquestes masses que tenien pensat volar amunt i avall durant aquests dies de pati extres.
Uns apunts sindicals: l’acció de força (abusiva) dels controladors era previsible, segons els entesos, tenint en compte que forma part d’un conflicte laboral que ja fa temps que s’arrossega. Així, al PP li va faltar temps per acostar-se al merder com un caiman, a veure si podia pegar-hi queixalada, a tanta incompetència manifesta, però es va haver de conformar amb uns simples escarafalls, per dues raons: en primer lloc, perquè si aquesta colla de professionals del control aeri viuen tan ben instal·lats en les seves torres de marfil laborals és, segons alguns dels entesos, perquè en el seu moment el PP, quan governava a sus anchas, els hi va facilitar uns meravellosos i blindats convenis de treball. La raó de nassos, però, és la segona: si el PP es va quedar desactivat de debò va ser perquè el PSOE el va avançar per la dreta, sigui dit amb tots els sentits de la fugida endavant.
Quan el superministre Pérez Rubalcaba va sortir a informar que el seu Govern havia decretat l’estat d’alarma, que posava sota jurisdicció militar (compte amb el terreny relliscós on ens endinsen!) els membres d’aquell col·lectiu, la supermesura ministerial va deixar el populista partit de Rajoy distret i en fora de joc, però alhora la fermesa i la celeritat governamentals van desfermar l’aplaudiment d’un ampli sector de públic, espectadors o víctimes directes del xantatge intolerable dels controladors.
S’entenen les ganes d’aplaudir de la gent, però és evident que l’arbre del decretazo no deixa veure bé el bosc, i aquest bosc es pot haver tornat molt perillós, com explicava el director de VilaWeb en l’article editorial de dissabte passat: “No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia”.

I és que estem parlant de la democràcia espanyola: un concepte gairebé estrafolari compost de dos conceptes pràcticament antagònics, i que la pràctica política els ho fa ser cada dia més. Una democràcia formal d’allò més sui generis, feta a la mida i al gust de l’Espanya obligatòria, fonamentada en una Constitució dura com un bloc de ciment que com més va més apareix com la borda excusa jurídica que és per tenir agafats pels ous els espanyols per obligació i fer que, lligats de mans i peus, no deixin de remar mai a la Galera Nacional.

Per això, una altra reflexió que em faig, a més de les moltes a què incita l’article d’en Vicent Partal, és aquesta: si per uns perjudicis econòmics de 330 milions d’euros, segons les empreses afectades, i pels perjudicis econòmics, personals i socials d’uns 200.000 ciutadans espanyols bloquejats als aeroports, si per aquestes xifres, aproximades, que hi havia en joc el Govern espanyol ha estat capaç de militaritzar un servei civil, ¿què podria estar disposat a fer, i fins a quin punt, si la quantia econòmica fos de 20.000 milions d’euros anuals (que són els que s’emporta, per la patilla, del Principat de Catalunya), i si els ciutadans espanyols afectats fossin uns 40 milions (que són els que es quedaran sense la pasta gratis catalana el dia que el Principat canviï l’Estat castanyol per l’Estat Català)?
Ja cal que els nostres polítics vagin pensant en la manera de cobrir-nos les espatlles, perquè d’incompetents i manasses la democràcia espanyola en va plena, però de mala llet també en tenen molta, allà dins, i més val que quan arribi l’hora de tocar el dos puguem posar pel mig una bona extensió de terra.

Atesa l’oportunitat de les dates tan assenyalades en què ens trobem, em permeto reproduir aquí un fragment d’un post anterior, del 15 de juliol, en què, tot just cinc dies després de la macroconcentració independentista d’un milió i mig de catalans a Barcelona, Rodríguez Zapatero feia, a propòsit de la decepció catalana per l’Estatut, unes manifestacions totalment meselles sobre la Constitució i el tribunal inquisitorial encarregat de servar-ne, estisores en mà, la puresa de forma i d’esperit (això és, la pura immobilitat):

En el diari
d’ahir [14 de juliol], Emili Valdero, doctor en economia i professor universitari,
feia una demolidora anàlisi de la situació econòmica a què han abocat el
nostre país aquells vuit irresponsables amb toga.
L’article, que
començava dient que “els efectes de la sentència del Tribunal
Constitucional (TC) sobre les finances de la Generalitat són
devastadors”, arribava a tres conclusions depriments:

1.
Sobre el principi d’ordinalitat que pretenia consagrar l’Estatut, això
és, que Catalunya no perdés posicions en relació amb el nivell de renda
després de la seva contribució anual a les arques estatals, diu:
«Així doncs, el TC estableix que el principi d’ordinalitat no és
d’aplicació a l’Estat espanyol i que, per tant, aquest pot “perjudicar
Catalunya fins al que sigui raonablement necessari”. Cal assenyalar en
aquest punt que el dèficit fiscal de Catalunya –la diferència entre el
que paguem d’impostos i el que rebem de despeses i transferències de
l’Estat– és d’uns 21.000 milions d’euros anuals, cosa que equival a un
10% del producte interior brut (PIB) –el valor de tot el que es produeix
en un any en l’economia catalana–, el més gran que suporta cap
territori del món» (el subratllat és meu).

2. La segona conclusió és un claríssim avís per a navegants, i que se senti al·ludit qui s’hi hagi de sentir:
«A partir d’ara, no té cap racionalitat ni versemblança que algun partit
polític català proposi el concert econòmic com a objectiu a aconseguir,
perquè això és impossible dins de la Constitució».
Posats a fer marrades, a aquestes altures de la pel·lícula, sigui a peu o
en bicicleta, encara hi haurà qui s’empescarà fantasies amb la hipòtesi
molt i molt hipotètica (i desaconsellada per Miquel Roca, que ja ha
avisat manta vegada que podria passar com amb l’Estatut i que avancéssim
també aquí com els crancs…) de canviar la Constitució. Si fos així,
li suggeriria de comprar-se un puzzle de 5.000 peces, que també és molt
entretingut i ningú pren mal jugant-hi.

3. La tercera conclusió és la
més bèstia i la més franca: ens diu que el TC ens condemna
indefinidament a l’estat d’explotació a què ens sotmet l’Estat castellà
des que ens va “conquistar” al principi del segle XVIII, aviat farà 300
anys:
«La conclusió és que la sentència del TC perpetua l’espoli fiscal de
Catalunya en no reconèixer el principi d’ordinalitat com un criteri de
compliment obligatori per part de l’Estat, elimina la bilateralitat i
avala la discriminació que pateix Catalunya en matèria d’inversions en
infraestructures. Això és un llast insuportable per al desenvolupament
de l’economia catalana i per al benestar dels catalans».

Això
és lo que hi ha: és així de dur. La massiva sortida al carrer de
dissabte passat –de rècord Guiness, senyora Sánchez Camacho– estava més
que justificada. Però tot i l’evidència, enorme com una catedral, el
president del Govern castellà no hi acaba de veure la gravetat, per bé
que intueix d’alguna manera o altra que sí que tenim raó d’estar
emprenyats. Aquest matí ha deixat anar, des del seu escó al Congrés, que
“algunes persones” d’una determinada comunitat autònoma
consideren –ells sols– que aquesta és “una nació”, i com que estem en
democràcia, ha dit, i suposo que ho ha dit irònicament, replicant a la
bancada pepera, “no lo debemos poder impedir”, però sí que poden, hi ha afegit, atenció!, restringir jurídicament aquella consideració política…
Amb
les (seves) coses de menjar no s’hi juga, però es veu que amb els
sentiments identitaris i de pertinença de la gent (no castellana) sí,
sigui reprimint-los directament o fent-ne brometa, o tractant-los amb
commiseració, com ha fet ZP en aquesta sessió parlamentària doble, i
doblement patètica, oferint als catalans un mocadoret de puntes per
eixugar-se les llàgrimes mentre els donava uns copets a l’esquena…

L’article del professor Valdero tenia una quarta conclusió, la conclusió final i conseqüència de les altres tres, que feia així:
«L’única solució és que Catalunya esdevingui un estat i que aquestes
decisions les prengui el nostre ministeri d’Economia».
Queda entès, oi?