L'Hereu Riera

En el llibre d’Enric Vila sobre El nostre heroi Josep Pla, a més de totes les reflexions i dades que forneix en el seu plausible esforç per posar al seu lloc –per restituir-l’hi– l’enorme figura de l’escriptor de Palafrugell, hi trobo unes ratlles sobre dues altres figures ben diferents, però també filles del seu temps, com són la parella durant temps inseparable de Ferran Toutain i Xavier Pericay, dos noms que van associats per antonomàsia a allò que se’n va dir el català del barco, per oposició a el català del vaixell, durant els bulliciosos anys que van precedir i seguir l’olímpic any de 1992, un debat que es va desencadenar sobretot des de les planes del Diari de Barcelona, el vell Brusi rejovenit, que es regia pel llibre d’estil redactat per aquests dos filòlegs.
Jo llavors treballava al departament de Correcció del Punt Diari, com se’n deia encara, si no recordo malament, i des de Girona ens miràvem aquell debat entre el Brusi i l’Avui, bàsicament, que encarnaven les dues posicions enfrontades, amb un cert desconcert, i no vam prendre partit ni pels uns ni pels altres. En la mesura hi ha la virtut, i vam ser conseqüents amb aquest principi; i vist ara amb la perspectiva del temps, crec que vam prendre la decisió correcta –i mai més ben dit, oi?
El cas és que de llavors ençà els hi havia perdut la pista, a aquells dos, fins que vaig veure el seu nom entre els dels beneits que es dediquen a torpedinar, amb la mateixa dosi de bona educació i d’agressivitat, el progrés de la llengua catalana i que es fan dir, amb sense vergonya, Ciutadans/Ciudadanos. La descoberta em va posar de mala llet, no cal dir-ho, i no podia entendre quins passos podien haver fet entre el temps de la discrepància de “el català que es parla al carrer” que defensaven ells (amb la bona intenció declarada, que quedi clar, de donar a la llengua del país la normalitat i la vitalitat necessàries per fer-lo accessible i impedir que es morís asfixiat de massa cotilles) i el català diguem-ne acadèmic (però amb aberracions com “el proppassat dilluns” o “el propvinent dissabte”, entre moltes altres perles del mateix caire enfarfegós) que utilitzava l’entorn de l’Avui i el moment en què van prendre aquella estranya decisió.
I ara he ensopegat amb aquest fragment del llibre d’en Vila, que ho aclareix tot. Us convido a llegir-lo, tant si vàreu patir aquella discussió –que tenia molt de bizantina, tot sigui dit– com si vau arribar tard i us la vau estalviar:

«Pericay va ser professor meu. És amic del meu estimat Ferran Toutain. Junts van escriure Verinosa llengua i El malentès del noucentisme, dos llibres clarividents, que defensaven un model de català basat en la tradició però actualitzat, ideal per treure la literatura catalana del pou de caspa i autoodi en què l’havia deixat el franquisme.
»Això els va fer topar amb la cova integrista, que també existeix a Catalunya i que, sortint de la dictadura, estava susceptible. Les disputes lingüístiques i la cultura de campanar, purament sentimental, que Pujol va promocionar per tenir entretinguda la clientela mentre ell feia la seva, els va amargar tant la vida que van perdre la paciència.
…

»Es van atipar d’aquest nacionalisme que vol duros a quatre pessetes i que munta sidrals per foteses i després s’empassa totes les humiliacions. La fartanera de patriotisme va ser tan grossa que van agafar fàstic a les efusions del cor relacionades amb l’amor a la llengua i a la terra; no per manca de sensibilitat, sinó justament per un excés d’escrúpols i de delicadesa d’estómac.
»Com que són intel·lectuals, i es van educar en temps dogmàtics, es van acabar creient, buscant una veritat a què aferrar-se, l’últim sopar de duro que Madrid s’ha inventat per assimilar-nos després del lerrouxisme, el franquisme i el centrisme; és això del no-nacionalisme.
»D’aquí a impulsar el partit Ciudadanos amb una colla de pallassos que s’autoqualificaven “intel·lectuals del segle XXI”, hi va haver un pas. Del disgust, vaig escriure un article dient que els havia passat com a l’Anakin de la guerra de les galàxies, que es converteix en Darth Vader per una barreja d’indignació ingènua, de talent mal paït i de vanitat insatisfeta.
»Ara he llegit un llibre de l’Unamuno, Abel Sánchez, que ho explica bé. El llibre descriu com un entorn baix de sostre pot arribar a tòrcer persones intel·ligents i nobles dotades d’un excés d’orgull. Unamuno també hi explica una idea molt seva: que l’enveja es troba en la base de l’odi, cosa que m’ha ajudat a entendre per què, històricament, els castellans ens han odiat tant i per què correm ara nosaltres el perill d’acabar-los odiant a ells si no sabem agafar a temps el toro per les banyes i fotre el camp.
»Cal tenir valor d’allunyar-se d’allò que no et permet treure el millor de tu mateix: aquesta norma tant val per a la vida dels pobles com per a la vida personal.
»El fet és que Pericay i Toutain van acabar identificant Catalunya amb el problema de Catalunya i, dolguts de no sentir-se nascuts entre els seus, es van passar a l’altre bàndol. Toutain aviat va sortir de Ciutadans, decebut de descobrir que es tractava d’un partit nacionalista espanyol. Posats a triar, Pericay va tirar cap al PP. Em sembla que ara escriu a l’ABC i ha trobat, en la interpretació esterilitzada de Pla, un refugi que té el doble valor de consolar-lo i d’agradar a Madrid.
»Com que Pla mai va renunciar a escriure des del rovell de l’ou i, a més, ho va fer sota censura, agafant-lo al peu de la lletra és fàcil identificar-lo amb aquest escèptic sense pàtria, no nacionalista, que els castellans voldrien per a tot el que no sigui l’Espanya nacional.
»En tot cas, Pericay i Toutain seran sempre, per mi, víctimes de la llarga i pesada guerra entre Catalunya i Castella. En els seus treballs i decisions hi trobo, a més, un afany de fer bé les coses, una exigència angèlica, que no veig en molts intel·lectuals nacionalistes, prestos a embolicar-se amb la bandera però incapaços de cap sacrifici o esforç».
____________________________

[_{Imatge de l’entradeta: ciudadanosenlared.com}]