L'Hereu Riera

“Els replicants són màquines, i com a màquines que són se les retira, si no funcionen bé”, li diu el blade runner Decker (Harrison Ford) a Rachel (Sean Yong), en el primer encontre, a la seu de l’empresa Tyrell Corporation, entre el policia i la replicant, el model més perfecte –tant, que ni ella mateixa ho sap, que n’és un– produït fins aquell moment per la factoria d’humanoides.
L’escena transcorre en un dels pisos alts de l’enorme edifici de l’empresa (que s’entén que dóna als seus propietaris enormes beneficis). L’edifici s’aixeca sobre una ciutat de Los Angeles bromosa i humida, on sempre plou, i en la qual sobreviuen, destacades pels respectius anuncis lluminosos, unes quantes multinacionals, i amb elles sobreviu també, arran de terra i sota un cel contaminat, el lumpen, una munió de gent de totes les races, amb predomini de les orientals, enmig d’un tràfic humà confús i desordenat, permanentment col·lapsat, en un cafarnaüm que contrasta amb l’ordre polidíssim dels nivells superiors (als quals tenen accés només els privilegiats vehicles voladors). Corre l’any 2019.

La trama de la pel·lícula és coneguda: els replicants, concebuts i fabricats amb unes capacitats físiques i mentals extraordinàries perquè facin al món exterior feines impossibles d’encomanar a cap humà, prenen consciència de si mateixos i es neguen a acceptar la mort programada pel fabricant, el senyor Tyrell, el seu Creador, que morirà al seu torn abans d’hora, a mans de la millor de les seves criatures, el cap de colla que s’ha rebel·lat amb els seus companys de generació contra el seu destí. Tota una al·legoria.
Però n’hi ha més, per bé que potser no tan filosòfiques com aquesta. Em refereixo al fet, que plasma la pel·lícula, que els homes –la humanitat puntera– es vegin obligats a destruir un avenç, una conquesta de la tècnica –en aquest cas genètica, i aquí per raons de seguretat–, i doncs a recular, a fer passos enrere.

Igual com passa a la nostra realitat de cada dia en tantes altres coses: com els cotxes actuals, tan veloços que se’ls ha de posar tota classe de morrions perquè no corrin tant: límits de velocitat a les carreteres, esquenes d’ase a dins les ciutats, amenaces de multa pertot arreu.
Com amb la sanitat, que aconsegueix que la gent visqui més anys que mai, i això es converteix en un problema per a l’economia dels països que havien assolit aquesta vella aspiració, i fa perillar, ens diuen, el sistema de pensions. (I els tècnics en economia convencen els polítics perquè retardin l’edat de jubilació, mentre es dóna la paradoxa que els joves tenen dificultats per incorporar-se al mercat de treball i cada vegada aconsegueixen entrar-hi, si ho poden fer, a una edat més tardana…). I el mateix es pot dir d’un altre avenç del camp mèdic, el dels mètodes anticonceptius, que va ser vist com a revolucionari en el moment de la seva aparició, entre altres coses perquè obria les portes a la revolució sexual, a l’amor lliure, particularment per a la dona, permetia regular els índexs de natalitat i facilitava l’entrada de la dona al mercat de treball. I al cap d’unes dècades, els baixos índexs de natalitat són considerats pels economistes com un problema que s’ha de cobrir amb quotes d’immigració (tot i els problemes afegits que comporta) provinent de societats tan fecundes o més que les dels països europeus, i els occidentals en general, temps enrere…

Conquistem la terra, i ens adonem al capdavall que la conquesta l’ha deixat arrasada i empudegada, i ja hi ha qui està pensant en el dia que podrem fotre’n el camp per anar a colonitzar altres planetes, com el recentment descobert pels astrònoms americans a uns quants anys-llum (a 20, només) del nostre.
Els rics arramben amb tot el que poden, i queden aïllats i sols en els seus castells, envoltats de perills reals o imaginaris, insegurs després de tot entre els seus murs guardats per sofisticats sistemes de seguretat.
I els pobres, més generosos i solidaris que els rics, cada vegada tenen menys per oferir per a les causes generoses o per als seus fills, en aquest absurd i trampós sistema de transmissió del patrimoni via paterna, i que és la causa en gran part de tot el desori.
Ens pensem que ho tenim tot controlat, però deixem que l’economia se sustenti sobre la base inestable de l’atzar de l’origen familiar.
Anem de descreguts i de tornada de tot, però creiem en les lleis incertes i aleatòries de l’economia com si fos la nova religió; i el diner, el modern déu omnipotent.
Inventem màquines més ràpides i eficients, teòricament perquè ens facilitin la feina i ens deixin més temps per viure, i acaben creant atur. I així la condemna bíblica de treballar amb la suor del front s’ha tornat gairebé un privilegi.
Els que treballen (el doble que abans, per cobrir les jubilacions anticipades i les places vacants dels que són a l’atur), sospiren per les vacances per anar a descansar a les llunyanes destinacions que el turisme els posa a l’abast, i quan en tornen ho fan encara més cansats i amb la convicció que ja no queden llocs per descobrir.
Fabriquem més cotxes que mai, cotxes més còmodes i ràpids que mai, per quedar encallats en interminables embussos, tot i la proliferació de noves carreteres i l’eixamplament de les velles.
Ens venen la il·lusió que el món avança a gran velocitat, i tot alhora, quan en realitat uns països ho fan –en termes econòmics– a tota llet, aprofitant-se que tenen el sistema de plus-vàlues en un puny i en exclusiva, mentre la majoria no passa de fer la viu-viu, amb unes desigualtats que no estan a l’abast de cap solidaritat, de cap oenagé ni tampoc de totes les oenagés del món juntes; i també seria així encara que n’hi hagués una a cada cantonada.
Omplim el món de normes en cerca de la societat del benestar i de la seguretat global, però deixem la salvació del món a mans de la solidaritat i del voluntariat.
Ens empesquem invents genials com la premsa, la televisió i internet, i els fem servir en proporcions indecents per escampar porqueria. I els mitjans de comunicació, després d’haver aconseguit la llibertat d’expressió al final d’una llarga lluita, s’han d’autocensurar per no disgustar els seus amos i patrocinadors.
Paral·lelament, els sistemes democràtics, triomfants formalment després de superar els foscos períodes de règims absolutistes, dictatorials i totalitaris, han de veure els seus polítics i economistes abocats a gestionar les engrunes del gran capital.
Universalitzem la música i les arts en general, i aconseguim amb això que quatre espavilats en puguin viure a cos de rei, i veiem cada dia, en aquesta i a les altres indústries, com arriben a l’èxit aquells productes que són bàsicament rendibles, perquè els que se’n beneficien puguin escalar tan amunt com els sigui possible a la muntanya inaccessible dels rics.

Ens fan creure que avancem amb pas ferm cap al futur, però en realitat la nostra marxa és com la d’aquella processó que fan, o feien, els indis cunes de Panamà: dos passos endavant i un endarrere. Només que la ballem tan malament, que de tant en tant de passos enrere en fem tres.
_____________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: “El món al revés”, by El Gat Invisible, a www.llosa.cat}]