L'Hereu Riera

Fa anys que des del País Català hom espera que el Nobel de literatura recaigui en algun dels nostres excel·lents escriptors (que en tenim una bona colla), i hi va haver activat un temps també un grup que promovia expressament la candidatura de Salvador Espriu, i més tard la de Pere Gimferrer, i no sé si alguna més. Però de moment no hi ha sort.
I aquest any n’hi ha hagut menys que en altres, perquè el premi suec, que per a les lletres catalanes representaria una important empenta a nivell internacional que aniria de conya per a la literatura i per a la mateixa llengua del país, ha recaigut en un escriptor peruà resident a Madrid el nom del qual va destacar ara fa dos anys entre els firmants d’aquell estúpid i infecte Manifiesto por la lengua común que pretenia que a l’Estat castellà fos oficial el castellà i prou, i que les altres llengües (mal)dites espanyoles passessin amb una mica de pa i aigua en les respectives reserves territorials i deixessin lloc d’una vegada a l’única llengua que mereix aquest nom i que per tant mereix existir a Espanya, segons ells.
Que el Manifiesto rebés el suport d’una colla de personatges ignorants i feixistes s’entén, perquè era tot ell una mentida podrida destinada a fer mal a una minoria concreta, però costa més d’entendre que s’hi mullés un individu que passa per ser una persona cultivada i un dels millors escriptors d’expressió hispànica·castellana del moment, com ho acaba de corroborar l’Acadèmia Sueca, i a aquest nivell no hi arriba pas tothom… I per acabar-ho d’adobar, l’home se suposa que coneix Catalunya de primera mà, ja que va viure a Barcelona una temporada. Ítem més, l’home prové d’un país andí en el qual la llengua castellana, autoanomenada espanyola, va ser imposada a sang i foc per voluntat libèrrima dels seus habitants indígenes, com sap tothom.
Doncs aquí tenim el senyor Vargas Llosa, amb aquell seu venerable aspecte vampíric, abanderat de la causa lenguacomunera i disposat a convèncer tothom que no s’ha de parar fins que el castellà sigui la llengua comuna i oficial de tot el planeta Terra. I mira, ara rep des del nord d’Europa (continent on, per cert, només es parla castellà dins les fronteres de l’Estat castellà) un magnífic suport moral perquè s’acabi de creure que els hispanoparlants són els reis del mambo, i que ja falta poc per colonitzar novament, amb la llengua sola, tot l’assolellat món mundial, com en el gloriós segle XVI i ss.

Un altre intel·lectual (encara que baixem una mica de nivell) que també s’ho creu és Sergio Ramos, aquell entranyable defensa del Real Madrid que tan bé ens ho fa passar a Crackòvia. Avui ha sigut protagonista d’una anècdota que dóna la mesura de quina ampla mitjana del quocient intel·lectual espanyol és ocupat per aquesta manera de pensar. L’il·lustre jugador-pensador andalús es trobava en roda de premsa junt amb el seu company de selecció imperial Gerard Piqué, i en un moment donat un periodista d’un mitjà català (Catalunya Ràdio, crec) fa una pregunta al jugador del Barça i li demana si pot contestar-la en català (per enregistrar el tall de veu per a la seva emissora, òbviament), i quan Piqué acaba la seva resposta i diu que tot seguit la traduirà al castellà, salta Ramos, raudo y veloz, i xuta aquest directe: “O al andaluz, ya que parece que a él [assenyalant el periodista català] le cuesta entender el castellano”. En Piqué reia, però en Ramos no pas, ja que ell estava complint una alta missió: la de donar tota una lliçó de modos a aquell energumen vingut de Barcelona!
Bé, nois: què fem? Ens rendim tots incondicionalmente y de una vez por todas, o què? A més a més de tot, hi ha fortes sospites que Déu mateix també utilitza el castellà, a mitges amb el llatí, quan vol comunicar-se amb els seus representants a la terra. A veure si el Pontífex Màxim ens ho confirma, el dia que vingui a fer-nos l’homilia sota els estilitzats arcs gaudinians.

Mentrestant, mentre no li donen el passaport definitiu amb el nostre libèrrim consentiment, no tot són males notícies per a la molestosa llengua catalana:
dimarts passat, segons informava la premsa, la Conferència d’Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE) va
equiparar el català a la resta de llengües de la Unió Europea
durant els plens d’aquest organisme, que agrupa més de setanta
presidents de parlaments de regions de la UE. En l’assemblea de la CALRE, celebrada a Trento (ciutat de concilis i assemblees), el president Ernest Benach va defensar una esmena a l’apartat del reglament sobre ús intern de les llengües segons la qual seran utilitzades a partir de l’any que ve les que siguin oficials al respectiu territori. Va ser un senyor gol per l’escaire (a categoria regional, si voleu, però un gol, al capdavall, del qual ens hem de felicitar), i es nota que no hi havia per Trento en Sergio Ramos, perquè amb ell al camp la pilota no hauria entrat mai!
De moment no consta tampoc que l’assemblea plenària dels Ciudadanos Cosmopolitavetónicos, amb el llorejat Mario Vargas Llosa [*] d’artista convidat, hagi decidit interposar cap recurs d’inconstitucionalitat al TC contra aquesta nova agressió nazicatalanista, ara d’àmbit europeu.
_________________________________________

[*] Un apunt de la seva biografia diu que l’any 1974 (quan aquí encara patíem el monstre aflautat, aleshores a les acaballes però viu físicament) va assumir la conducció, com a periodista, d’un programa a la televisió peruana de nom La Torre de Babel… Quines bromes més salades que té el destí, oi que sí?