L'Hereu Riera

En el penúltim número del setmanari Presència, Josep Camprubí parlava de l'”espanyolisme universal”, aquest oxímoron que fa xerricar de dents i que alguns s’entesten a fer passar per bèstia grossa, volent fer creure al personal, a còpia de treure’l a passejar i d’exhibir-lo milions de vegades, que és una genialitat perfectament homologable, en comptes de la frikada que és, feta de llaunes i cassoles i barrets de capellà.
Camprubí parlava d’aquesta entelèquia –imaginada per la Castella més kafkiana– a propòsit de les consultes sobiranistes i dels “galliners” que han anat esverant des que es va celebrar la primera d’elles, a Arenys de Munt, fa poc més de mig any; i concretament d’un dels galls més significats en la postura contrària a aquesta iniciativa popular: la del que fou director d’El Periódico de Catalunya i ara tertulià ocasional, Antonio Franco.
Aquesta oposició, que ha anat de la ignoració total a l’atac directe més groller i rabiós, en el cas del periodista barceloní va per la banda de (fer) confondre independentisme amb ruralitat, amb una cosa carca i antropològica, com en el seu moment (particularment els anys de govern pujolià) s’havia fet (en particular des de les files socialistes) amb l’històric catalanisme, identificant-lo malèvolament amb una Catalunya suposadament pagesa i quasi analfabeta, en oposició a un suposat cosmopolitisme català il·lustrat que parlava i pensava en espanyol (i bàsicament per això)…
“Entre altres afirmacions discutibles”, escriu Camprubí, “Franco assegura, per exemple, que els referèndums han estat un fracàs malgrat que, «cosa llamativa, el tratamiento mediático, incluso por parte de los medios públicos, sea propio de una consulta trascendente». Aquesta afirmació, absolutament falsa, haurà sorprès tothom qui hagi estat mínimament atent als grans mitjans de comunicació i als mitjans públics. Justament la queixa general, justificada i comprovable, ha estat que la majoria de grans mitjans han ignorat els referèndums fins a l’últim moment en què, per la seva estricta actualitat, ha estat impossible de no parlar-ne. Però Franco arriba encara a conclusions més pintoresques. Diu que ha anat a votar poca gent i, per tant, «a la mayoría de los catalanes no les interesa el tema», i conclou que el desig d’independència és essencialment rural: «Es sobre todo patrimonio de la Catalunya menos industrial, menos tecnológica y menos cosmopolita». Ha aparegut l’argument suprem. L’independentisme és rural i retrògrad. L’espanyolisme és modern, avançat i universal. Quina absoluta bajanada!”.

És més que això: tenint en compte que Antonio Franco és català i viu a Catalunya, és una mentida com una casa de pagès –o com una catedral gòtica, disculpi–, una falsedat dita amb tota la mala intenció, per continuar mantenint en la ignorància els lectors espanyols del rotatiu barceloní, i pitjor, en l’animadversió contra els “raros” dels catalans, permanentment insatisfets i sempre reclamant més i més… Rodríguez Zapatero, amb tota la que li està caient a sobre (en bona part per culpa de la seva pròpia incompetència), la setmana passada va tenir els pebrots de “donar per tancat” el procés de reivindicació autonomista (quantes vegades els ho hem sentit dir?, hi ha algun governant espanyol que no ho hagi fet, en un moment o altre?), quasi al mateix temps que l’autonomista CiU li salvava el cul abstenint-se de votar contra el seu patètic paquet de “mesures contra la crisi”…
A veure, senyor Franco i companyia: si Espanya, la seva inefable Espanya, no és a hores d’ara una absoluta ruralia (i per a més inri medievalitzant: amb la reforma agrària encara ara pendent de dur a terme) i pot presentar uns certs índexs d’industrialització és perquè el país basc i els països catalans van tirar del carro, davant la passivitat estatal. La capacitat industrial i empresarial de l’Espanya castellana (valgui la redundància) prou que es posa de manifest cada vegada que Ella agafa les regnes del carro (“España al volante, peligro constante”), com ara mateix, que està anant pel pedregar…
I a més a més, entre la muntanya d’arguments que hi ha a favor de la independència de Catalunya i que fan urgent la seva separació d’Espanya hi ha precisament la necessitat de mantenir la capacitat industrial (allò que en queda encara perquè des de Madrid no ha estat espatllat o absorbit) i el nivell comercial del país.
Al Cercle Català de Negocis, que no té res de rural, oi?, “el tema”, benvolgut Antonio, li interessa d’allò més… I als que volen el corredor mediterrani, també. I als que volen que subsisteixi la cultura catalana, que ja era europea quan a Espanya no sabien ni què volia dir això, doncs també els interessa, com no pot ser d’altra manera, veient de quina mena és l’escatainat “espanyolisme universal”…
I per damunt d’aquestes categories concretes, a qui interessa de manera transversal la independència de Catalunya és als catalans que volen la llibertat per al seu país. Si el cosmopolitisme espanyol de via estreta no ho entén, o ho entén però no ho pot suportar, doncs és que té un problema, i s’ho haurà de fer mirar. Però mentrestant, no expliquin mentides ni sopars de duro, senyors cosmopolites tecnificats i industrialitzats. I no amaguin l’ou, que cada dia es fa més gros i se’ls està tornant una missió francament impossible.
Aquest cap de setmana passat ha votat Sabadell, i els urbanites vallesans han votat majoritàriament a favor del sí (més del 90 per cent) i ho han fet en un percentatge superior al de la famosa consulta ciutadana del batlle socialista del Cap i Casal, tot i la inversió (estúpidament malaguanyada) de 3 M d’euros de l’erari municipal, amb la qual el senyor Hereu i el seu progressista consistori han fet un ridícul d’allò més universal.
Vagin traient-ne conclusions, si en són capaços.
______________________________________

En el vídeo plantat a dalt es veu l’ensopegada que va tenir la reina Sofia, d’arrels familiars hel·lèniques, i com va ser sostinguda pel seu marit i cap de l’Estat castellà, Joan Carles de Borbó, el dia de les forces armades, de les quals aquest també és el cap suprem. La imatge és tota una al·legoria de la situació actual: fent el pinxo tots dos, Grècia de sobte va de mal borràs i és a punt d’arrossegar amb ella Espanya, una Espanya que aguanta gallardament i que, malgrat la crisi, no deixa de destinar ni un duro a mantenir la seva joguina preferida, l’exèrcit, que li serveix de signe d’identitat i per treure pit i alhora per garantir la continuïtat del negoci passi el que passi (al costat de la parella reial, palplantat i en actitud de ferms, hi veiem el seu plançó i hereu, garantia successòria de continuïtat), constituït el braç armat (per la Constitució!) en advertiment velat davant de vel·leïtats separatistes, podent redirigir eventualment la força potencial que ara destina, a falta d’entreteniments millors, a complir enrotllades i perilloses missions humanitàries per l’ample món mundial.
______________________________________

[_{A l’entradeta, Antonio Franco, amb Antonio Asensio i la infanta Cristina, el dia que va rebre el premi Asensio, el 2007. Foto: www.elpais.com}]