L'Hereu Riera

El diàleg té lloc entre un vell aristòcrata i un tal Everard Webley, líder dels Anglesos Lliures, el qual intenta convèncer l’altre perquè se sumi –financerament– a la seva causa de liquidar el joc parlamentari i substituir-lo per l’acció directa contra les forces de destrucció de la xusma:

—Però, si no és per vostè mateix —insistí Webley, tot atacant des d’un altre angle—, per amor de la civilització, del progrés.
Lord Edward s’estremí en sentir la paraula, que fou com si toqués un disparador i alliberés un corrent d’energia:
—Progrés! —repetí—. El progrés! Vostès, els polítics, sempre n’estan parlant. Com si hagués de durar. Indefinidament. Més motors, més criatures, més menjar, més anuncis, més diner, més de tot, per sempre. Haurien d’aprendre unes quantes lliçons de la meva especialitat. Biologia física. Vaja, el progrés. Què es proposen de fer amb el fòsfor, per exemple? –Aquella pregunta era com una acusació personal.
—Però tot això és totalment fora de lloc —digué Webley, impacient.
—Al contrari —replicà Lord Edward—, és l’únic lloc on interessa. (…) Amb la seva agricultura intensiva, no fan sinó drenar tot el fòsfor del sòl. Més de la meitat d’un u per cent a l’any. Que se’n va, simplement, fora de la circulació. I, demés, la manera com llencen centenars de milers de tones de pentòxid de fòsfor, amb els seus sistemes de desguàs! El tiren al mar. I d’això en diuen progrés. Els seus sistemes moderns de desguàs! —El seu to era d’un menyspreu aclaparador—. El que haurien de fer és tornar-lo al lloc d’on ha vingut. A la terra. A la terra, li dic jo.
—Però tot això no té res a veure amb mi —protestà Webley.
—Doncs hi hauria de tenir a veure. Aquest és el mal de vostès, els polítics. Ni tan sols no es preocupen de pensar en les coses importants. Parlen i parlen del progrés i dels vots i del bolxevisme, i permeten que cada any es perdin al mar un milió de tones de pentòxid de fòsfor. És una cosa idiota, és criminal, és… és tocar el violí mentre Roma crema! (…) Sens dubte, vostè pensa que pot compensar la pèrdua amb roques de fosfat. Però, què farà quan els dipòsits s’hagin exhaurit? Aleshores, què? Només dos-cents anys, i s’hauran acabat. Vostè es pensa que som gent de progrés perquè estem vivint del nostre capital, de fosfats, carbó, petroli, nitre… el malgastem tot. Aquesta és la seva política. I mentrestant, es dediquen a fer-nos posar pell de gallina parlant-nos de les revolucions.
(…)
—Bé, si aquest és el seu punt de vista… —començà Webley; però Lord Edward l’interrompé:

—L’únic resultat del seu progrés serà que, al cap d’unes quantes generacions, tindrem una revolució veritable, una revolució natural, còsmica. Esteu trabocant l’equilibri. I, al final, la naturalesa el restablirà. I el procés serà molt desagradable per a vostès, car la seva decadència serà tan ràpida com la seva elevació; més ràpida, serà, perquè hauran fet fallida, hauran malgastat tot el seu capital. Un home ric necessita un poc de temps per a liquidar tots els seus recursos; però, un cop els ha liquidats, gairebé no en necessita cap per a morir-se de fam.
Webley va arronsar-se d’espatlles. “Vell llunàtic i guillat!”, es digué pels seus dintres, i, en veu alta:
—Les rectes paral·leles no es troben mai, Lord Edward. Així és que li desitjo una bona nit. —I va anar-se’n.

(Aldous Huxley, Contrapunt. 1928)

Això era als anys 20 del segle XX, i els anys 10 i 20 del segle XXI amenacen de fer-nos assistir a l’última dentellada del Progrés, de la qual ja fa temps que se’n senten campanades (d’alerta), les últimes d’elles explicades pel periodista Francisco Marín (www.argenpress.info), a partir d’un llibre inèdit de l’economista xilè Julián Alcayaga (El País Virtual. El lado oculto del Tratado Minero Chileno-Argentino), en el qual aquest explica les maniobres fetes per les transnacionals mineres als Andes xilens i argentins amb vista a extreure coure del subsòl. (Podeu veure’n l’article sencer a www.sinpermiso.info).
Resumidament, els moviments de les grans empreses mineres multinacionals (Barrick Gold, Mitsubishi, Xstrata, Billiton…) van consistir a comprar, a partir de 1990, coincidiendo
con el llamado restablecimiento de la democracia en Chile, casi la totalidad de los yacimientos en ese país,
que en ese tiempo tenían un bajo valor comercial, ya que no era rentable sacar
esos minerales por los puertos del Atlántico, a más de mil kilómetros de
distancia, amb la previsió de pastelejar un pacte que es formalitzaria finalment en temps de Frei i Menem (1997), un sorprenent “Tratado Minero” que buscava tres objectius fonamentals:
Primero,
que los minerales argentinos pudieran salir a través de puertos chilenos, dado
que la distancia existente entre los yacimientos cordilleranos y el Atlántico
hacía inviable sacarlos por ahí. También perseguían transformar la Cordillera
de Los Andes en un “país virtual”, definida en el Tratado como “Área de
Operaciones”, la que -a su entender- estaría al servicio de las transnacionales
mineras. El tercer objetivo era levantar las restricciones a la propiedad
extranjera en zonas limítrofes.
Val a dir que el Tractat preveia que aquest territori, el país virtual que diu l’economista xilè,
sería gobernado por una Comisión Administradora
–poder ejecutivo- que estaría financiada por corporaciones mineras. Existiría
un Reglamento Interno –una suerte de Constitución- que ella misma se generaría.
La Comisión Administradora tendría atribuciones para disponer libremente de los
recursos naturales contenidos en el Área de Operaciones. También podría otorgar
concesiones de explotación y resolver las controversias que se presentasen
entre “las partes”, es decir: los Estados.
Aquest peculiar Tractat (que també permetia, atenció a la dada, la venda a les multinacionals mineres de les regions al sud dels dos països, considerades la més gran reserva d’aigua dolça del món), constituïa, en paraules de l’advocat Cristián Letelier Aguilar,  la única obra de Derecho Internacional Público que contiene
normas de aplicación enteramente de interés empresarial y privado.
Finalment l’acord va ser parcialment tombat pel Tribunal Constitucional xilè, a instàncies del mateix Alcayaga i dels diputats que van veure a temps que allò era una aixecada de camisa colossal (entre altres coses, enviava a la ruïna la petita i mitjana mineria del país, que no haurien pogut competir pels preus amb unes companyies que són alhora extractores i consumidores del coure que produeixen), però no pas per Argentina, que no va qüestionar-lo jurídicament, cosa que el fa encara més peculiar (com si fossin “dos tractats en un”, diu Marín). La qüestió, però, és que la part xilena l’ha deixat pràcticament desactivat, no-operatiu, ara com ara. És una bona notícia, però aquesta història exemplar demostra fins a quin punt és insadollable la fam d’aquests caimans que remenen (ben camuflats) les cireres de l’economia mundial.
L’ocasió fa el lladre, diu la sàvia dita popular, de manera que no ens hauríem de lamentar tant que hi hagi lladres d’aquest calibre, al món, sinó del fet que hi hagi sistemes legislatius permissius que els ofereixin en safata de plata l’ocasió (perfectament legal) de ser-ne.
Els polítics, però, com al temps d’Aldous Huxley, estan perfectament a la lluna, ocupadíssims a amotllar els països respectius al seu respectiu model de societat…
________________________

[_{Imatge: Parque Nacional de Torres del Paine, a Xile. Foto de Peter Essick, a National Geographic}]