L'Hereu Riera

Es veia venir de feia temps, i finalment s’han consumat les amenaces, vull dir els anuncis de Ryanair que volia aixecar el vol de l’aeroport de Girona i aterrar al del Prat; no pas tota la flota, però sí uns quants dels avions de les seves rutes regulars, línies que han passat a tenir ara origen i final a les instal·lacions del Prat de Llobregat.
Els organismes públics gironins (que subvencionen, ai las! –amb diners igualment públics, és clar–, la companyia irlandesa  perquè tingui l’aeroport de Vilobí com a base d’operacions per als seus vols privats) de seguida van lamentar la decisió de l’inefable Mr O’Leary, el director de l’empresa. Però un hom, que és malpensat, de seguida va pensar que si l’aeroport gironí hagués disposat d’una estació del TGV moderna i en funcionament probablement aquesta mesura no s’hauria pres mai, perquè amb el tren de gran velocitat Barcelona quedaria a tants quarts d’hora lluny com els que s’inverteixen a fer el trajecte entre el Prat i el centre de la capital, i això a la pràctica faria de l’aeroport de Girona l’escatainat “segon aeroport de Barcelona”.
Això no és així perquè, com tothom sap, el TGV –que el nou-riquisme espanyol ha rebatejat com a AVE– està encallat a les ciutats de Girona i Barcelona, on els nostres espavilats polítics van decidir que havia de passar per sengles túnels tant sí com no. I així ens trobem: a Girona fent lentíssimament uns treballs de perforació mig subterrània mig subaquàtica, i a Barcelona fent audàcies amb els delicats equilibris conjugats per Gaudí i els seus successors al temple de la Sagrada Família. (Si al final s’ensorrés –que el bon Jesús no ho vulgui!– i ho fes parcialment, per la llei de Murphy però també per les de la física encara podria passar que caigués la part més antiga, la dirigida pel mateix mestre de Reus, una ironia que ja veuríem com suportarien els detractors de les obres actuals, com l’arquitecte Oriol Bohigas…).
En el seu moment, abans de començar les obres d’aquesta megaestructura ferroviària, el conseller del ram, Joaquim Nadal, va reconèixer que l’opció de fer una parada del TGV al costat de l’aeroport era bona, i que no quedava pas desestimada definitivament, però que Girona (capital de província, no ho oblidéssim!) havia de tenir estació de tota manera, no faltaria sinó (i a més a més subterrània, perquè així se li va acudir un bon dia al diputat provincial gironí pel PP Jordi de Juan, en els anys en què al dirigent i pensador JM Aznar dit l’Estadista totes li ponien), tot i l’absurditat relativa de tenir dues estacions, si es donés el cas, a menys de deu quilòmetres de distància l’una de l’altra.
Doncs bé, amb tot aquest sidral muntat (afegim a les obres que es fan sota Girona i Barcelona les obres a mig fer que queden parades per tot el territori, com els ponts penjats dels voltants del Cap i Casal i els trams de la carretera general –Nacional II, en terminologia castellana– a nord i sud de la Immortal Girona, per obra i gràcia de la inèpcia estatal), enmig de tot aquest panorama desendreçat, la premsa ens fa saber dues notícies relacionades que il·lustren el gust per la improvisació i la tendència a començar les cases per la teulada que manifesten sovint els nostres dirigents.

La primera d’elles, de fa un parell de setmanes, anunciava que d’aquí a uns mesos es posarà en marxa la nova línia del tren (AVE o TGV?) entre Figueres i París (el túnel del Pertús fa temps que està acabat, i fa temps també que els inversors cobren els interessos per la inversió feta, tot i que la via no estigui en servei: ells van complir la seva part del tracte, i en els terminis establerts). No deixa de ser una bona nova, però és també d’un surrealisme que no el superaria ni el Dalí més embogit, ficat a geni dels trens en comptes dels pinzells. Però bé, París bé val un cop de cotxe fins a l’estació de Figueres (quan estiguin enllestits els accessos que hi han de menar, que aquesta és una altra).
La segona notícia la vam saber dimarts pel telenotícies i se’n feia ressò ahir la premsa: diu que el Govern ha aprovat el Pla territorial de les comarques gironines, un pla que pretén “reforçar la vertebració urbana del territori evitant el creixement
desproporcionat d’alguns assentaments, fomentar les activitats
econòmiques diversificades, assegurar una millor accessibilitat als
serveis i protegir el paisatge”. Doncs una de les concrecions d’aquestes boniques paraules és “l’aposta” pel tramvia, en tres possibles línies: Girona-Sant Feliu de Guíxols, Girona-Olot (al cap de 40 anys, torna el seny que no va poder impedir el 1969 que s’eliminés la línia de tren de via estreta); i, atenció a la dada, “un tren tramvia entre l’aeroport, Girona, Flaçà i un punt encara per determinar de la Costa Brava”.
Val més tard que mai? Suposo que sí, però ja són ganes d’anar a voltar tot el món per tornar al Born…
De tota manera, espero que abans o al mateix temps que la implantació d’aquesta infraestructura tan ambiciosa Catalunya hagi recuperat la seva sobirania (i amb ella el control del poder i dels recursos del país), perquè si no, un servidor i els de la meva quinta haurem de resistir fins al centenari, per veure tot això inaugurat i en funcionament.
Tinguem present, com un detall més, que en aquest capítol del trasllat de part de la flota de Ryanair al Prat, els estaments públics i empresarials de Catalunya s’han trobat, amb una mà al davant i l’altra al darrera, com de costum, entre la xuleria de la desagraïda companyia aèria i l’arbitrarietat d’AENA, que fa i desfà al seu aire, segons el vent que li dóna la gana de seguir.