L'Hereu Riera

«Una vegada va imposar la moda el joc del diàbolo. Totes les criatures d’aquell temps feien patinar damunt d’un cordill dues paperines de fusta enganxades pel bec. Després el diàbolo saltava allí on podia, i, l’any en què el joc va fer el pinyol, les fàbriques de vidre i de terrissa van augmentar un 300 per 100 llur producció. La meitat de persones que es passegen per la Rambla amb el nas aixafat deuen aquesta desgràcia a les trompades rebudes amb els diàbolos. Després d’aquesta moda, n’han vingut altres de singulars: la de mastegar goma, la de dur una trenzilla blanca a les armilles, la de premsar el morro dels gossos, la de considerar l’adulteri com una ganga, i la de depilar el ventre dels ratolins.
»Ara [1929] és una moda el dia del Llibre. Aqueix any ha agafat unes proporcions molt més fortes que l’any passat.
»El dia del Llibre s’ha posat a l’altura al·lucinant dels cap-al-tards barcelonins. S’ha vestit de pippermint amb gel i de mantega salada, com els senyals lluminosos i els ulls de les senyoretes.
»Tothom, amb l’esquer del deu per cent de descompte, ha anat a comprar llibres desesperadament, amb la mateixa desesperació que en temps anteriors el públic es tirava dintre les esglésies el dia de Dijous Sant. Fins els paralítics, els mutilats, i aquells que amb prou feines tenen esma per respirar, s’han fet dur a collibè a les llibreries. Els banquers, els milionaris, han anat a comprar una novel·la de tres pessetes perquè les venien a 2,70. Algun domador d’elefants ha robat tres carteres als transeünts per anar a comprar una obra estimulant. Tots els prostíbuls han treballat més que de costum per poder contribuir a la difusió de la cultura.
»Els llibreters s’han empescat trucs rutilants per vendre. En López Llausàs ha plantat al mig de l’acera un fanal de tots colors que semblava que anunciés el circ Gleich. En aquest fanal, entre altres pintures magnífiques, hi havia un ninot que volia ser la meva caricatura. A mi m’ha semblat que em veia com si sortís de l’hospital i anés a cercar vint cèntims per un plat de sopa. He tingut la visió exacta del moment en què aniré a demanar caritat, que és la fi que ens mereixem tots els que fem aquesta cosa tan mal intencionada i tan immoral que se’n diu literatura.
…

»Altres llibreries han llogat una gramola que ha cantat tangos de sol a sol. Altres han posat tres lloros vius i un tigre dissecat per atraure el client. Altres han fet servir el propi autor d’atracció. Hi ha hagut discursos al mig de la Rambla, i la llibreria s’ha convertit en gran rulota tradicional i hem pensat en els temps romàntics de L’alegria que passa.
»Tot això és magnífic i encoratjador. Si la febre pel dia del Llibre augmenta, la propaganda serà també més viva i més excitant. Quan guanyem en cultura i llibertat, als aparadors de les llibreries s’hi posarà un cinema projectant al viu les aventures galants dels autors de més venda.
»Un any resultarà que això és fet. I aleshores es projectaran les aventures de les senyores dels autors, i tindrà més venda aquell que resulti més víctima d’infidelitat que els altres. Totes aquestes réclames seran una pura delícia, és possible que s’arribi a produir l’espectacle dels autors lligats amb cadenes, vestits de saltimbanquis, o bé tancats dintre d’una gàbia només que amb un eslip amb unes pinces als dits que serviran per treure’s la pell els uns als altres. La propaganda no té cor i el comerç no té entranyes, i la moda és la moda.
»Després del dia del Llibre, hauríem de procurar crear dies de tot el que es presenti, fins que durant els dotze mesos sempre fos el dia d’una cosa o altra.
»El dia de les Dentadures Postisses, de la Morfina, dels Gasos Asfixiants, dels Escapularis amb Indulgència Plenària, tot això, amb rebaixes intel·ligents, convertiria el món que vivim en una cosa flexible, civilitzada i delicadament pintoresca.
»Hi ha gent d’un sentimentalisme corrosiu, que no està d’acord amb l’aire de parada que van agafant les exigències de la moral i la cultura. Aquesta gent més valdria que s’hagués mort la tardor de l’any 1918.
»A nosaltres ens agrada el dia del Llibre, no perquè venem més que els altres dies, ni per les poques pessetes que ens entren a la butxaca, sinó perquè veiem que el llibre deixa d’ésser una cosa trista, muda, sorda, gris i encartonada. Perquè veiem que en el llibre es filtren les rialles de les modistetes i els escarafalls de tots els pocavergonyes de punta; perquè el llibre és un espectacle de llum, de color, de deliciosa fantasia, que és en el fons del fons el que ens commou, i en el fons del fons voldríem que la nostra sang i el nostre estómac es convertissin també en un deliciós espectacle de llum i de color».

[10-X-1929]

Josep Maria de Sagarra, El perfum dels dies. Articles a «Mirador» (1929-1936). Quaderns Crema, 2004.
_______________________________

[_{Imatge de l’entradeta: del Blog de L’hora del lector}]