L'Hereu Riera

“Tinc la impressió que estem anant cap a un franquisme 2.0”. La frase és d’en Toni Clapés, i la va dir en el seu programa de tarda a RAC1 fa tot just una setmana… i en una tertúlia sobre futbol!, concretament en l’espai que dediquen cada divendres a parlar del Barça amb els Guasch & Guasch. És un exemple més, un petit però significatiu botó de mostra del panorama polític i social en què estem instal·lats després de l’aclapadora victòria electoral (excepte a Catalunya i al País Basc, no ho oblidem) del PP que el va portar al Govern per majoria absoluta de l’Estat castellà.
D’ençà d’aleshores, i sense perdre el temps en cap mena de contemporització, el PP ens ha anat servint cada dia puntualment un plat de vianda freda, com una mena d’execució pautada (o desbocada, més aviat) de la seva particular venjança contra els vuit anys de govern “per accident” dels socialistes i, de manera indestriable en ells, contra la cuca catalana, que malgrat tot mai s’està quieta i no para de provocar molèsties a la bassa de granotes de la seva Noció espanyola i de remoure les aigües estagnades del monopolisme castellà.
Alguns independentistes desitjaven la victòria del PP comptant que ens despertaria de cop de la permanent migdiada i ens faria sortir del bany maria del regionalisme. Doncs bé, ja el tenim aquí, i navegant a veles desplegades cap a l’última reedició del Miniimperi reescalfat… Entre allò que fa, com la reforma laboral (que ha d’afavorir la creació de llocs de treball afavorint el comiat dels treballadors, bonica paradoxa!) i allò que amenaça de perpetrar (cadena perpètua, restricció de la llei de l’avortament, transvasament de l’Ebre –un altre cop aquesta gaita!–, enèsim intent d’imposició de La Lengua a les escoles de les colònies, setge a TV3, a les delegacions a l’estranger, etc), en tenim un bon feix. I l’aigua que baixa!…
A veure doncs si obrim els ulls i diem les coses pel seu nom: estem en guerra, en una guerra sorda i sense canons (segurament no pas per falta de ganes d’una de les parts), però en guerra permanent, i a més tenim l’enemic a casa. Veient el tarannà dels polítics de casa nostra, tanmateix, ningú no ho diria: a mig camí entre la lluna i la terra, ens en fan contínuament una de freda i una de calenta (i continuen sense fer res, res de res, davant les contínues agressions als drets i a la dignitat dels seus conciutadans: per a ells sembla que no passi res). Sembla que estan esperant, un cop més, que la societat civil els passi al davant i els torni a deixar en evidència, marcant-los a ells el camí a seguir… Parlem, ara, aquesta vegada, de l’Assemblea Nacional Catalana, que es constituirà aviat i que els agafarà altre cop, com el juliol del 2010, amb el pas canviat.

Aquest diumenge fa una setmana de la presentació de l’ANC a l’Auditori de Girona (ple com un ou, amb 1.600 persones de totes les edats), en la qual tinc la satisfacció de dir que vaig poder ser-hi, i aquests dies he estat atent al ressò d’aquell acte a la premsa i a les tribunes d’opinió.
De reaccions n’hi ha hagut forces i variades, oscil·lant entre l’entusiasme (tocant a l’eufòria) i el desconcert (tocant al desànim). Entre aquestes últimes podríem esmentar un article desencantat, demolidor, de Ramon Sargatal (“ANC a Girona”). Si no el voleu llegit tot, vegeu per on van els trets: «El seguici arriba a l’Auditori trenta minuts abans del que estava programat i es troba les portes tancades. Una altra metàfora? A dins, una bandera estil Plaza de Colón inhabilita tota una ala de la llotja superior. Entren barretines populars i poques corbates cares (ni mitja bufetada financera, per tant). També hi ha algun filòsof estimat. Però hi ha estrategs, diplomàtics, juristes per entomar les bufetades de l’Estat i els paranys del CNI? “Som mil dos-cents!”, crida un orador. Bé, uns quants milions més i això ja està fet… L’alcalde felicita el moviment: “Que sigui per molts anys!” (home, alcalde, no es tractava precisament del contrari?)»... Sort que tanca les seves meditacions amb una mica de bàlsam: «I així arribem al cant final d’Els segadors. I la gent s’aixeca. I el cronista s’aixeca també. I malgrat la buidor de l’acte, malgrat el temor que tot això acabi en una enorme frustració, canta emocionat i en sincera comunió amb els altres mil nou-cents noranta-nou compatriotes. No sap pas si anem bé, però té clar que no és el moment de grans crítiques. S’hi ha de ser i que no se’n parli més…»
A proposit de la intervenció de l’alcalde Puigdemont, també ha fet renou la seva postura personal clarament independentista (cap sorpresa per als que el coneixem de fa temps) i la proximitat municipal amb el PP. “Serem millors com a independents”, declarava diumenge en la seva intervenció a l’Auditori, i l’endemà l’Ajuntament en ple s’adheria a l’Associació Catalana de Municipis per la Independència (que ja s’acosta als 300), però dos dies més tard beneïa com a diputat l’acord amb el PP per a l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat. Aquesta aparent contradicció la va justificar més tard, divendres passat, en una conferència des de la tribuna de Nueva Economía Fórum, com explica Marc Bataller en la seva crònica periodística (“Independència i Partit Popular?”). En un altre moment, defensant la seva coherència com a polític, va dir que no se li acudiria “demanar el suport dels populars per adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència”.
Un altre apunt interessant el feia divendres el periodista gironí Carles Ribera (“Pressupost i mandinga”), concloent la dissertació amb aquestes ratlles: «La política, tanmateix, és allò que queda un cop controlada la passió. I la dinàmica parlamentària té aquestes contradiccions, colossals però alhora irresolubles sense caure en el dogmatisme o l’idealisme eixorc. No podem oblidar que amb sis diputats més, els que els separen de la majoria absoluta, CiU hauria aprovat uns comptes similars, i venuts com a molt sobiranistes. La vedet popular hauria fet morros, com fa sempre, però presa d’un atac d’indignada espanyolitat en comptes de penjar-se voluptuosament la medalla. Ai l’aritmètica, que fa trobadissos CiU i PP. O, ai las, Ciutadans i Solidaris. Són faves comptades, ens agradi més o menys, o ens provoqui una gratera urticant com la que em causa a mi veure que, mentre els pressupostos catalans els beneeix el PP, l’independentisme tradicional es dedica a promoure l’agermanament catalanomandinga».
La meva, de conclusió, és que l’objectiu independentista marca la pauta: o s’hi està a favor o s’hi està en contra. La resta ara no compta. Ja ho farà després, però no ara, si és que no som uns perfectes burros i, sobretot, si volem deixar de ser d’una puta vegada l’ase dels cops.