L'Hereu Riera

«Arribats en aquest punt, el lector preguntarà, potser: què fou el regionalisme? El regionalisme fou una directiva política que es produí inexorablement pel record amarg deixat en l’opinió pública per l’actuació de les dues forces extremes que en els decennis immediats havien literalment arrasat el país. La gairebé totalitat de l’opinió pública havia deixat de compte el federalisme degenerat en cantonalisme que havia destruït el moviment d’esquerra i el carlisme, totalment esgotat pel resultat de la darrera -en definitiva, la quarta- guerra civil. La gent demanava una altra cosa i, quan pensava en el procés polític del segle que s’anava lentament acabant, li semblava veure visions -li semblava impossible que s’hagués pogut produir. El regionalisme fou inicialment la conseqüència del malson deixat pel segle que s’anava extingint.
»En els últims segles, a Catalunya, sempre s’havien produït brots particularistes, senyals autòctons. El fet és tan visible en els segles dels Àustries com després de la imposició -perduda la guerra- del Decret de Nova Planta de Govern, per Felip V. Foren brots petits, generalment personals, sovint esmorteïts, però reals i autèntics. En els dos primers terços del segle XIX sovintejaren molt més. Començà a circular la paraula “provincialisme”. Amb aquesta paraula hom tractà de fer entendre la transcendència política d’aquestes manifestacions, que foren naturalment molt vagues, però que amb el comú denominador de la paraula foren una mica més intel·ligibles. A conseqüència de la considerable batalla (que omple tot el segle) donada per Catalunya a favor del proteccionisme econòmic, lluita que es troba en l’origen de l’anomenada Renaixença, de la Renaixença literària, de la curiositat històrica, de la personalització social en tots els aspectes, els brots a què al·ludíem esdevingueren una necessitat i anaren agafant una forma política pueril, discretíssima, però cada vegada més catalana. És a dir, s’inicià el desgel de la castellanització, que havia durat segles. La crítica de la castellanització la produeixen els proteccionismes de l’economia. És una crítica dura però convincent, que posa de manifest l’extrem d’abjecció i d’ignorància a què arribà la direcció político-econòmica de la Península. Els intel·lectuals reforcen la situació fent arribar a espais diferents de la industrialització aquella crítica. Les aparatoses, hiperbòliques baluernes de l’unitarisme castellà -que ni tan sols són castellanes, sinó copiades del francès-, cauen una darrera l’altra en l’esperit de la gent. En una paraula: les primeres manifestacions del primer i en definitiva informulat catalanisme foren anomenades provincialisme.
»(…) Per altra part, hom travessà una etapa de la lluita política (la que va de la revolució de setembre a la restauració de Cánovas) d’una gravetat acusadíssima. En una paraula: es crearen les condicions objectives per a deixar de banda, per caduc i inoperant, el provincialisme. I llavors el catalanisme espontani i proliferant adoptà una altra fórmula política, i aquesta fórmula fou anomenada regionalisme. Amb aquesta paraula -que Prat [de la Riba] trobà, com ja hem dit- es tractà de donar a entendre l’existència d’un catalanisme més esvelt, més formulat, més documentat, molt menys convencional i discret. L’entrada en el regionalisme és en definitiva el cop de gràcia del procés de castellanització multisecular però superficial i ineficient».

Aquest fragment de la sèrie Homenots de Josep Pla dedicat a El senyor Prat de la Riba (1870-1917), mostra ben a la clara un parell de coses. La primera és que Catalunya fa anys i panys que té davant seu una paret contra la qual hi han picat de cap les successives generacions de catalans fins al dia d’avui; i la segona, i consegüent, és que ens trobem en una situació en molts aspectes calcada de la que descriu Pla en aquestes ratlles.

En una banda de paret, les “aparatoses, hiperbòliques baluernes de
l’unitarisme castellà” continuen dempeus, fent la punyeta i atentes a
impedir, amb el seu immobilisme reconsagrat, qualsevol progrés
“excessiu” -és a dir, qualsevol progrés- del catalanisme, del país
català com a tal país. Només s’ha d’estar una mica atent a les notícies
de qualsevol dia de l’any per comprovar-ho. Entre els últims moviments
immobilistes podríem enumerar les maniobres de la ministra Salgado amb
les caixes catalanes; el tracte vil, deslleial i humiliant de Rodríguez
Zapatero arran de la visita de vassallatge del president Mas a Madrid a
demanar sisplau que el Govern de Catalunya es pugui endeutar una mica
més (!), i les agres i estúpides reaccions dels Governs regionals de la
senyoreta Pepis; les allargues que donen a les obres públiques estatals
en territori català (menció especial a la “carretera de la Vergonya”,
que s’està cobrant en accidents mortals la manifesta desídia del
ministeri “responsable” de les obres); la inaudita sordesa d’AENA al
clam gironí per les tarifes de l’aeroport de Vilobí, com a resultat de
la qual Ryanair acaba d’emigrar parcialment, per segona vegada en pocs
mesos, cap a l’aeroport del Prat (fent el joc així a l’obscur propòsit
dels dirigents estatals de consagrar-lo com a aeroport de segona fila i
de deixar el de Barajas com a únic centre de l’espai aeri espanyol);
la insòlita miopia centrepeninsular davant la imperiosa necessitat del corredor ferroviari
per la costa mediterrània, i l’obcecació parella amb el model radial (i ruïnós)
per al tren de gran velocitat… I en definitiva, vivint del cuento perifèric mentre a la macrocefàlia madrilenya impera el vell caciquisme, ara amb vestits d’Armani liberals, que es podria resumir en la frase, també mencionada per Pla, que s’atribueix al ministre de la Governació del temps de Cánovas, Romero Robledo: “Para los amigos, el favor; para los enemigos, basta con la ley”.
Però això només en el pla econòmic, perquè
en el polític les alegries i les irresponsabilitats també ens arriben
de dues en dues. L’última d’elles és la negativa a la llei de consultes
populars presentada pel Parlament de Catalunya, mentre a Madrid no mouen ni un
dit per impedir que aquell obsès que presideix la Generalitat valenciana
impedeixi, a còpia de multes milionàries, la lliure circulació de les emissions televisives i la recepció de TVC al País
Valencià; o que TVE impedeixi per norma l’ús de l’expressió (“ahistòrica”, segons el cretí que la va denunciar) “corona
catalano-aragonesa” en els centres informatius de Catalunya, País
Valencià i Illes Balears… A veure amb quina nova repressió ens
obsequiaran demà, demà-passat, dilluns que ve, dimarts…
Ara bé, en aquesta banda de paret, les coses, tot i estar atrapades en la mateixa inveterada teranyina centralista, es mouen. Del regionalisme del tombant de segle hem passat, després d’anys de la mesella política del peix al cove, al cansament i a l’emprenyamenta generalitzats, i darrera seu està creixent una massa crítica independentista cada dia que passa més gran i més convençuda que ja n’hi ha prou, d’aquest color, i que aquesta farsa ja no hi ha qui l’aguanti. I encara més: en termes econòmics, va obrint-se pas la idea que si no posem fi a aquesta comèdia secular, la comèdia se’ns empassarà (empresaris i treballadors, tots plegats) i no serem ningú mai més. O som un país, amb totes les conseqüències, o no serem res de res.
«Algú podia preveure la sensació d’estafa històrica a l’hora de valorar
la democràcia espanyola actual?», es preguntava l’historiador Xavier Díez en un altre interessant article seu (“Contra la transició”) al diari d’avui. «Algú tenia la capacitat profètica
d’assenyalar que l’anhelada sortida del franquisme comportaria una
profunda decepció en què persistirien els dèficits democràtics, el
subdesenvolupament social, la conservació de privilegis de la camarilla
empresarial hispànica i el més ranci nacionalisme?».
Estem fotuts, però ens trobem de ple en un procés (irreversible per pura lògica) de canvi: estem prenent consciència a marxes forçades de la magnitud de l’estafa. Un cop descoberta l’estafa i desemmascarats els estafadors, el següent pas ha de ser treure’ns-els de sobre com més aviat millor. Sobretot si, com està més que clar, ens hi juguem no solament la cartera, sinó la pròpia supervivència.

ps: Cánovas del Castillo (conegut a Catalunya com “El Monstruo”), va aconseguir, amb la seva política repressora dels qui somiaven una Cuba lliure, que el nacionalisme cubà creixés imparablement, fins a desembocar en la independència de l’illa.