L'Hereu Riera

El mes passat va fer un any del trentè aniversari de la Constitució espanyola, producte d’un consens “molt i molt difícil” d’aconseguir, com recordava ahir mateix Pere Portabella en conversa amb la Sílvia Cóppulo ((S)avis, a TVC). No ens n’hem de sorprendre, tenint en compte qui hi havia assegut al voltant de la taula de negociacions, quina mena de personatges eren (i són encara: vegeu el text de més avall del vídeo).
Tampoc no és estrany, doncs, que per aconseguir l’acord els uns haguessin de renunciar a tantes coses i els altres en poguessin imposar també tantes de signe contrari. Convé tenir-ho present, al cap de tot aquest temps, per saber a què atendre’ns, tenint molt en compte que del 1978 cap aquí no se n’ha canviat ni una coma (excepte una petita modificació, que ni de broma serviria com a precedent).
En ocasió dels trenta anys de l’aprovació del text constitucional, Carles Bonaventura Cabanes, del Partit Republicà Català, deia que aquest període era suficient per constatar que en relació amb els drets dels catalans “les normes del joc van en contra nostra i a favor dels de sempre”, i ho explicava en una mitja dotzena de punts:
“Amb l’aprovació de la carta magna, ja d’entrada el poble català va veure com se li imposaven, en el mateix paquet, una monarquia parlamentària, el cap de la qual era el rei nomenat a dit pel dictador (…), la negativa al dret a l’autodeterminació (…), la prohibició de qualsevol tipus de federació entre ‘comunitats’ (…), la total supremacia de la llengua castellana -dita espanyola- per damunt de les altres (…) i la imposició de l’exèrcit com a garant de la integritat territorial de la ‘nación española’, la qual cosa vol dir que, pels espanyols, les armes estan per damunt de la democràcia”. I en tot aquest temps, hi afegia Bonaventura, “l’Estat ha anat construint tota una estructura, tot un entramat jurídic -Tribunal Constitucional, Audiencia Nacional…-, administratiu i polític que ha tingut per objectiu impedir que les nacions sense estat propi presents dins l’Estat espanyol trobessin cap escletxa legal a través de la qual poguessin assolir majors cotes de sobirania o el reconeixement de drets fonamentals”. En comptes d’això, i de poder viure doncs “amb més llibertat i més recursos, hem constatat que Espanya ha estat i és un mal negoci”, i per tant, “arribem al 6-D entenent que aquests 30 anys han de significar un final d’etapa. (…) La Constitució Espanyola no és res més que la perpetuació del règim franquista en allò essencial, i ja és hora de preparar una nova proposta política que aposti clarament per la sobirania i per l’assoliment de la independència”.

[Cuéntame: l’angúnia dels “feliços” 60…]

L’afirmació d’en Carles Bonaventura sobre la rèmora franquista de la Constitució pot semblar exagerada, o inexacta, però vegeu què deia la crònica de racocatala.com de tot just els primers dies de desembre del 2008:

«L’expresident de la Xunta de Galícia, del PP espanyol, del PP gallec,
exdiputat espanyol, exeurodiputat, exministre franquista i fundador
d’Aliança Popular (i posteriorment del PP), Manuel Fraga,
ha afirmat aquest darrer cap de setmana en una visita a Osca (l’Aragó)
que “no es pot mirar enrera, s’ha de mirar endavant”, respecte del
franquisme i de la investigació dels crims d’aquest, així com de la
retirada d’estàtues i monuments del dictador a l’Estat espanyol.

»L’opinió
de Fraga, que ha estat alhora exdirigent de la dictadura i ponent de la
Constitució espanyola actual, referma l’opinió de l’Audiencia Nacional
espanyola contra la del jutge Garzón, en el sentit que la justícia
espanyola “no és competent” per estudiar els crims del franquisme.
Preguntat pels periodistes sobre la figura de l’exdictador espanyol
Francisco Franco, Fraga va assegurar que aquest “no va ser mai cap
criminal; en tot cas, que jo sàpiga, fou sever”. Les declaracions
coincideixen amb la postura “oficial” del PP, on per exemple Jaime
Mayor Oreja -actual vicepresident del PP Europeu- opina
que el franquisme va ser “una situació d’extraordinària placidesa”, o
les de l’expresident del PP del Principat, Josep Piqué, que va afirmar que la dictadura franquista “no era un règim feixista”»

.

No eren feixistes: eren monges de la caritat, i tan bones eren, “y tan buenas son, que nos llevan de excursión” (constitucional, per descomptat: no gaire lluny, doncs).

El temps passa de pressa, però, i de vegades sembla que s’accelera encara més. Després de passar-nos trenta anys muts i a la gàbia constitucional, de sobte en un any les coses s’han mogut, els moviments s’han precipitat i l’ocell engabiat, que semblava irremissiblement conformat i sense horitzons, va prenent posició i desentumint les ales per arrencar a volar el dia més impensat.
Trec del weblog de JM Terricabras aquest apunt escrit l’endemà de l’últim (dels últims?) “Día de la Constitución”, el de 2009:

«Com cada any, a Madrid hi ha hagut molt d’escenari, lluentons,
discursos i canapès en la celebració de la constitució espanyola. Hi ha
anat el president català i, per primera vegada, el lehendakari basc.
Els discursos han estat a l’alçada de les circumstàncies (que cadascú
s’agafi com vulgui aquesta frase). És interessant veure que hi ha un
malestar general en la classe política espanyola pel paperot que està
fent el tribunal constitucional. Aquest malestar es veu tant en aquells
que defensen la feina del constitucional com en els que, tímidament, la
critiquen. També és interessant prendre nota del fet que Rodríguez
Zapatero no creu que s’hagi de modificar la constitució. Això vol dir
que, encara que el tribunal constitucional fes una interpretació
regressivíssima i tancadíssima de la constitució, Zapatero no la
reformaria per poder-hi donar cabuda a les aspiracions dels
dependentistes catalans o bascos. Rajoy, en canvi, no es tanca a una
reforma constitucional, però m’imagino en quin sentit la voldria. De
manera que, per aquesta banda, tot bé: constitució i “cierra España”.
És bo d’anar veient confirmades aquestes posicions, perquè acaben de
reforçar la idea que amb España –aquesta, l’altra i la de més enllà- no
hi ha res a fer, que val més sortir-ne corrents tan aviat com es pugui».

[En fi, amics constitucionalistes: tot lo bo s’acaba… Ja ho deien els Módulos els anys 60, i així ho repetien els 90, 30 anys després:]

nb: reprodueixo també aquesta anotació del professor Terricabras, a continuació del text anterior, per l’oportunitat dels comentaris i per la figura de Jordi Solé Tura, mort recentment i de qui també tenia pensat parlar una mica en un altre post.

(Entre parèntesis: l’aprofitament que aquests dies s’ha fet de la vida
i de la mort de Jordi Solé Tura per enaltir la constitució em sembla
indigne. Per haver estat tants anys antifranquista i per haver patit
presó i persecució, Solé Tura tindrà sempre el meu respecte de
demòcrata agraït. Es veu, però, que aquest no és un país que accepti
les matisacions. No hi ha forma de sentir paraules respectuoses i
alhora crítiques. Es veu que la pel·lícula de la vida per a molts
encara és en blanc i negre. Per això no he sentit ningú –almenys ningú
en cap programa de molta audiència– que hagi recordat el mal que va
arribar a fer la tesi de Solé Tura defensant que la llengua catalana era
la pròpia de la burgesia, però no la de la classe treballadora. Tot i
que sabem que històricament aquesta tesi és falsa –pregunteu-l’hi, si no,
a l’historiador i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Josep Termes,
per exemple–, molts es van creure la tesi i la van practicar. Per això
hi havia partits o sindicats d’esquerra que usaven sempre el castellà;
paradoxalment, tal com ho feien les famílies pijes de
Pedralbes. Que Solé Tura fos “pare” de la constitució –quina expressió
tan estranya!–, d’una constitució tutelada, vigilada i militaritzada, i
que ho fos juntament amb personatges com Fraga Iribarne, potser sí que
té mèrit, però no pas el tipus de mèrit que s’ha volgut reconèixer
aquests dies. M’estranya, a més, que el seu fill hagi dit que no se li
han reconegut prou els mèrits. I tant que sí! No va ser nomenat
ministre espanyol de cultura? Sospito, però, que es deu referir a
reconeixements catalans. Ara li donaran la medalla d’or de la
Generalitat a títol pòstum. Em sembla fora de lloc i de temps. Aquestes
medalles o es donen en vida o no es donen. Tota la meva simpatia,
doncs, antifranquista i tot el meu respecte per Solé Tura. En canvi,
discrepància profunda per alguna de les seves afirmacions teòriques i
per la seva tasca política en democràcia. Estaria bé que, també per
respecte, tots el deixéssim descansar en pau).

Sant Jaume de Frontanyà, la població més petita de Catalunya, i la més matinera, i 166 més han començat a passar, seguint el camí traçat per Arenys de Munt, cap a la sobirania del país. I de fora estant no ens perden petja, que és un dels efectes més interessants de la jornada consultiva del diumenge 13 de desembre: la internacionalització de l’anomenat (des de la perspectiva espanyola) problema catalán, la focalització de l’interès informatiu dels mitjans estrangers sobre aquesta anomalia que és Catalunya ficada amb calçador dins de l’Estat espanyol, i que ha començat a fer esforços decidits per caminar cap a la normalització, cap a la normalitat: el reconeixement oficial com a país diferenciat i com a nou Estat dins la Unió Europea.

Uns apunts sobre la històrica diada:

Efectes visibles i invisibles
De cara a l’exterior, l’efecte positiu és aquest apuntat a dalt, de cridar l’atenció d’Europa sobre el problema intern (de la Unió) no resolt de l’encaix impossible de Catalunya a Espanya i de l’encaix possible i absolutament necessari i inajornable (i voluntari, i volgut) de Catalunya a Europa.
De cara a l’interior, l’efecte és doble: d’un costat, la visualització també per als mateixos catalans de l’índex de convenciment en les pròpies forces i de les ganes de construir el propi futur del país en llibertat. I de l’altre, el gest d’autoafirmació, i per tant d’autoestima. El següent serà el d’autodeterminació.

Superar la por
Causa i efecte alhora, en la realització de les consultes hi havia de rerefons la superació de la por atàvica del poble català al càstig i a la represàlia. (Fa tot just quinze dies el president Pujol advertia que “ens enviarien” la Guàrdia Civil!). La por de Catalunya a la violència, a la repressió, al terror vingut successivament, aquests segles d’anar junts, de l’ara (suposadament) democràtica Espanya.

Els observadors internacionals
La jornada del 13-D va ser “un exercici exemplar de participació democràtica” (Xosé Manuel Beiras, representant del Bloque Nacionalista Galego), una iniciativa “increïble” de la societat civil (Christopher White, del partit nacionalista escocès, SNP) i una consulta feta amb “totes les garanties democràtiques i plenament d’acord amb les normes internacionals” (Jean-Guy Talamoni, de Corsica Libera). La flipada ha sigut forta, es miri com es miri. Per a aquests i per a la resta de delegats internacionals -provinents de Sardenya, el Quebec, Flandes, el Friül, la Vall d’Aosta, el Tirol, el País Basc…-, les consultes van ser “una lliçó de democràcia”.

Els corresponsals estrangers
La presència dels nombrosos mitjans europeus que van seguir les consultes en fan palès l’interès informatiu: Le Monde [*], Libération, Le Figaro, la BBC, France Presse, The New York Times, el Financial Times, la cadena de notícies àrab Al Jazira… De l’estranger de fora, com deia aquell, per fer una aproximació a la font de la notícia i entendre de què anava, tot això; i de l’estranger de dins, per constatar el “fracàs” de les consultes (ABC), el “ridícul” independentista (La Razón), la “mascarada” dels separatistes (El Mundo) i l'”escassa participació” (El País). Per als mitjans espanyols, abans de diumenge la consulta no tenia cap valor, cap significació, perquè era feta al marge de la legalitat, i de sobte dilluns la troben supersignificativa, sense tenir en compte per a res la precarietat de mitjans precisament per haver estat feta al marge de la legalitat (espanyola, és clar)…; i per als 20.000 voluntaris de l’organització i de les meses i per als 200.000 ciutadans catalans que van anar a votar lliurement, en un diumenge de fred polar, cap respecte.
I Euskadi, què hi diu? Segons la crònica de Toni Strubell des del País Basc, se’n van fer ressò els mitjans més importants, però no pas el diari Gara, el portaveu de la esquerra independentista… Deuen pensar, els independentistes bascos amb sabates grosses, que el pollastre català no va per ells.

[Sarah Rainsford reports from Vic in Catalonia [for BBC News, 12 December 2009]

Els polítics: agafats en orsai
Penós paper dels polítics, d’aquí i d’Espanya, que s’han vist en conjunt agafats per sorpresa i superats pels esdeveniments. Entre els espanyols, a destacar la meselleria socialista, que en boca del vicepresident tercer i ministre de Cooperació Territorial (encara sort!), s’entesta a dir que això no és res i que no porta enlloc: com que no són vinculants, les consultes, tampoc són rellevants…, i les qualifica de simples “actes de propaganda política”. De qui?, no se sap. També des de l’esquerra (diguéssim), Cayo Largo, portaveu d’IU, assegura (no li calen consultes demogràfiques, a ell) que a Catalunya hi ha molts més federalistes que independentistes. A Espanya, en canvi, també, oi? Que no hi viu, a Espanya, aquest bon home?
En contrast amb la candidesa esquerranosa, des del PP disparen amb bala.
El secretari de comunicació del partit, Esteban González Pons, tot i la intenció perversa de les seves paraules, afina el tret, i no cal dir que molt més que els badocs de la bancada socialista: “Un referèndum com aquest té tanta validesa política com una vaga de fam, que tampoc té transcendència legal i no obstant això pot resultar demolidora”. Referèndum i vaga de fam (la d’Aminatu Haidar a l’aeroport de Lanzarote) que ZP no controla… També l’hi refrega pels morros la portaveu parlamentària Mercedes de Cospedal: les consultes il·legals s’han fet i aquest (inútil de) ZP no ha fet res per impedir-ho, ha dit. És cert: no ha tret els tancs al carrer, no ha enviat la Guàrdia Civil i no ha fet engarjolar ningú!
Alícia Sánchez Camacho, delegada pepera a la trinxera catalana, ha fet sonar el seu llunyà tambor: la consulta ha sigut “un fracàs”. Que no cunda el pánico, doncs: el corn autonòmic de l’abundància continuarà rajant, generós.
La valoració (o desvaloració) més emprenyadora, però, el comentari més irritant, va venir del conseller d’Obres Públiques i primer secretari del PSC, Joaquim Nadal. M’estalviaré de disseccionar-lo, però, perquè ja ho ha fet en un article, magistral com de costum, Miquel Pairolí, i convido el lector a fer-hi una ullada: “La història, Nadal, la història”. Serveixi aquest destacat de rèplica a tots els que, més directes i matussers que el conseller, han despatxat el tema fixant-se només en els índexs de participació, sense matisos: «”Justeta”, Nadal, una participació que ha superat àmpliament el 25%,
tot i que no s’ha pogut disposar del cens ni realitzar les votacions en
locals oficials? Parlem de la propaganda? Quin pressupost s’ha invertit
en propaganda en aquesta convocatòria? En les eleccions diguem-ne
oficials els partits gasten unes sumes fabuloses en propaganda de tota
mena i per tots els mitjans per deixondir els electors. Diners que,
sovint, val més no saber quins camins han recorregut. Sobre això sí que
hauríem de reflexionar».
I pel que fa a la patinada de frens del gros de la nostra classe política, atrapada en calçotets, recomanaria, si no és abusar de la teva paciència, benvolgut lector, la lectura d’un altre article no menys lúcid, aquest de Salvador Cots a l’Avui, La política deixa fora els polítics: tot un avís per a navegants.

“El dia que hem començat a dir ‘sí'”

Manllevo, per acabar, aquest “Apunt final” del post escrit per Carles Puigdemont al seu blog sobre les eleccions, i que subscric plenament:

Dins de les urnes, rere cada sí hi havia molts “Ja n’hi ha prou!”. He
repassat mentalment la llista dels termes i conceptes que floten en el
meu “ja n’hi ha prou” i m’hi surten moltes coses. N’enumero,
desordenades, les primeres que m’han sortit del teclat a aquestes hores
de la nit: les chapas, les canicas, les falques de
ràdio, el boicot, el recurs, el Defensor del Pueblo, el ribot, els
dotze jutges d’un jutjat, la manifestació de Salamanca, els Pedro-jota,
Losantos, Vidals, Ibarra, Revilla, Bono, Rouco i Valcárcel, l’estafa
dels trens, l’estafa de la N-II, l’estafa dels aeroports, l’espoli
fiscal, els silencis còmplices, l’odi radiofònic, el gobierno nacionalsocialista, els manifiestos por la lengua común i llurs adherits, el como Franco pero al revés,
el veto a la Unesco, el joc brut a Fresno, el no a les seleccions
esportives oficials, l’absència del català a Europa i al Congrés, la
lenta agonia de Ràdio 4, la ñ com a emblema oficial estatal, l’informe
de l’advocat de l’Estat, pinotxo Zapatero, Aznar i els Slobodan
d’Espanya, l’autisme monàrquic, el decret de la tercera hora… en fi,
continueu vosaltres mateixos
…

[*] “Le Monde reclama en un editorial que la Unió Europea presti atenció al que està passant a Catalunya”: vid a Vilaweb.cat; la informació porta una crida a la portada, reproduïda a l’entradeta.
____________________________________

Post Scriptum: Per penós, també, l’espectacle a què ens van fer assistir els organitzadors de les consultes enfrontats davant dels micròfons de la ràdio l’endemà mateix de la celebració del referèndum: d’una banda Alfons López Tena, per Osona Decideix, i de l’altra la Coordinadora Nacional de les consultes, amb Uriel Bertran de cap visible, tirant-se els plats pel cap mútuament per divergències organitzatives. Ja cal que madurem de pressa, perquè amb infantilismes com l’exhibit no anirem gaire lluny; i tampoc amb la fal·lera que li ha agafat a l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra, membre també de la Coordinadora, que ha entrat ell solet al Parlament una ILP perquè hi hagi un referèndum vinculant a tot Catalunya… el 25 d’abril!, que és el dia en què hi ha previst celebrar la tercera onada de consultes. L’home ho ha justificat dient que s’ha d’aprofitar el moment i no deixar que l’entusiasme es perdi, ja que llavors aquesta de diumenge passat seria una flor que no fa estiu. Però, home de Déu! En primer lloc, faci vostè també les seves consultes, ni que sigui amb el coixí, caram!, i no es precipiti, que si hem esperat tres segles ara no ens vindrà d’uns mesos, i l’entusiasme no el perdrem pas, no pateixi (I Espanya no deixarà pas de donar-nos raons i més raons per al trencament, en pot estar segur). I en segon lloc, no diu la saviesa popular que les presses no són bones? Doncs a poc a poc i bona lletra, senyor Móra (i companyia).

Del porc s’aprofita tot, diu la dita. Tot? Tot, fins i tot la merda, que tècnicament té el nom de purins, uns residus que, convenientment processats, es poden convertir en energia, a través del gas metà.
Però això és en el regne animal. En el Regne d’Espanya, en canvi, hi ha una mena de porcs dels quals no es pot aprofitar res, i molt menys les deposicions que dipositen a les planes de certs diaris. Per a mostra, aquest repugnant extracte d’un article (sobre el recent segrest a Mauritània de tres cooperants catalans de l’ONG Barcelona-Acció Solidària, Alícia Gámez, Roque Pascual i Albert Vilalta) evacuat per un d’aquests exemplars de la cort madrilenya, que té nom i cognoms (és aconsellable tapar-se el nas, durant la lectura):

«Los cooperantes son la presa favorita de los
secuestradores de la Berbería, que en vez del ciento volando de
reclamar su tela marinera como descendientes de moriscos, prefieren el
pájaro en mano del cooperante catalán apresado. Cooperantes Visa Oro
que, claro, como en España no hay parados que llenen los comedores de
Cáritas y de las hermanas de San Vicente de Paúl; como en España no hay
gente que se haya quedado sin casa por mor de la hipoteca; como en
España no hay gitanos rumanos viviendo bajo los puentes, pues se tienen
los pobres que ir a lejanas tierras africanas para encontrar indigentes
con los que hacer solidaridades con dinero de la Generalidad de
Cataluña y del Ayuntamiento de Barcelona. Que ya saben que se llaman
ONG, organizaciones no gubernamentales, aquellas que viven a costa del
dinero de los distintos gobiernos».

Això ho escrivia, amb les seves exquisides peülles, un tal Antonio Burgos al diari ABC dimecres passat. Avui s’ha confirmat que el segrest és obra d’Al Qaida, de manera que la cosa no va de broma. No sabem si l’autor d’aquesta miserable parrafada encara ho trobarà graciós, tot plegat (encara que les víctimes del segrest siguin catalans, i cooperants Visa Oro, per més senyes). Però no seria estrany, en un fanàtic religiós de l’espanyolisme com ell, ni tampoc que no l’importés ni gens ni gota el destí d’aquesta gent a mans d’uns fanàtics d’una altra mena però que no li van a la saga.
No té cap gana de tenir present, aquest rabiós gasetiller, que, en España, els que tiren de Visa Oro són els beneficiaris de la “solidaritat” de Catalunya amb el pobret Estat espanyol, aquest pintoresc pedigüeño que va de sobrat. Però com que aquesta solidaritat és sistemàtica i va per conductes ocults, i no per carretera i en caravana, passa desapercebuda, fins i tot per a un porc tan fi de nas com ell… I per tant, tampoc és d’estranyar que reclami també la solidaritat a la menuda de les ONG catalanes subvencionades pel diner públic.

Això (aquesta transfusió sanguínia permanent que en diuen “solidaritat interterritorial”), això i res més, és la cosa que ens uneix a Espanya en el seu destí en lo universal… cap a enlloc. Això, i prou, és la cosa que obliga el ministre Moratinos a treballar ara per l’alliberament “de nuestros nacionales”, com ha declarat avui mateix, els seus connacionales que, com va dir l’altre dia un altre graciós de la mateixa calanya que aquest Burgos a propòsit dels pescadors bascos segrestats pels pirates de Somàlia, pertanyen, curiosament, a “províncies espanyoles que no volen ser-ne, d’espanyoles”… Això, i només això, és la cosa que tenim en comú amb aquesta gent tan amable i tan afable. Amb això i un parell d’agulles d’estendre roba ja n’hi ha prou per formar part -contra natura i contra tota lògica- de la mateixa única i indivisible Noció espanyola!

Mentrestant, el país es mou, lentament però visiblement, com un gran transatlàntic que surt del port on era atracat (sigui dit, aquest mot polisèmic, amb tota la intenció) i enfila cap a mar obert. Vegeu l’entrevista a Josep M Terricabres recollida a Directe.cat, de la qual faig aquí uns extractes:

_{«Catalunya no té la llibertat i l’autonomia que tenen länder
alemanys o els estats dels Estats Units. Si fossin una mica vius de
cara al futur i volguessin mantenir una certa unitat d’Espanya a mi em
sembla que acceptarien les reivindicacions catalanes. Com que no ho
volen fer, perdran bous i esquelles»}

«Però cal tenir en compte que dic que [els partits polítics] ens representen, no que ens
substitueixen. Això és greu, s’han pensat que quan són elegits
substitueixen al ciutadà i al ciutadà no el substitueix ningú. Pensen
que el ciutadà no ha de sortir al carrer i no ha de tenir cap
iniciativa ni opinar per res, que tinguin molt clar que això no
funciona així en una democràcia»

«Ho veig possible [la convocatòria d’un referèndum a nivell nacional sobre la independència de Catalunya] i relativament proper, amb tota franquesa. Ningú vuit
dies abans de la caiguda del mur de Berlín es pensava que cauria, i
estem parlant de l’imperi soviètic! Un any abans, ningú veia possible
l’elecció d’un president negre als EUA. Al món passen coses molt
sorprenents! És allò que els biòlegs i els paleontòlegs en diuen
l’equilibri puntuat»

…

UN editorial común en toda la prensa
llamada catalana, lo que excluye a gran parte de la prensa que se lee en
Cataluña (1), es un hecho insólito en la libertad de prensa que recuerda cuánta
nostalgia franquista queda en la sociedad española, particularmente donde la
dominación cultural nacionalista ha sido la norma (2). Me ha producido
hondo estupor. Estupor porque el editorial se fundamenta en cinco premisas
totalitarias, o al menos predemocráticas (3) . Estupor porque gente sensata
considere una agresión a Cataluña el ejercicio de las obligaciones
constitucionales.

Las cinco premisas son las siguientes.
Primera, la dignidad de un territorio está por encima de la dignidad de las
personas que allí viven y trabajan, lo que nos retrotrae directamente al
feudalismo (4) y supone olvidarnos del renacimiento. Segunda, «un viejo pueblo
europeo» tiene derechos preexistentes a la democracia y a la Constitución de
1978, derechos no escritos ni codificados que interpretan los sumos sacerdotes
depositarios de la fe nacionalista y que permiten expedir certificados de
sangre; derechos por cierto que reaparecen en el siglo XIX como una auténtica
contrarreforma ante el liberalismo republicano que viene de Francia (5). Tercera,
una sentencia negativa supone enterrar el espíritu de la Transición. Fue el
presidente Zapatero el que decidió personalmente enterrar la Transición (6). Su
espíritu hubiera obligado a pactar con el Partido Popular un Estatut, que ahora
se reconoce forma parte del bloque constitucional. Su espíritu hubiera obligado
a aprobarlo en referéndum por mayoría absoluta (50 por ciento del censo) en
todas las provincias, como se le exigió a ese joven pueblo andaluz (7). Y su
espíritu hubiera aconsejado someter el texto a recurso previo de
constitucionalidad. Cuarta, los pactos están para cumplirlos y el Tribunal
Constitucional no puede actuar como un cirujano de hierro sino que está
obligado a aplicar la justicia relativa. Es una afirmación increíble,
completamente totalitaria, pues supone que el presidente del gobierno, en una
larga noche de conversaciones en La Moncloa, compromete a todas las
instituciones del Estado. Se carga la separación de poderes de Montesquieu y el
imperio de la ley de Kelsen. Si la verdad absoluta no existe en democracia,
repasemos lo que se escribe a propósito de la libertad religiosa o del aborto
por ejemplo, tampoco existe para la causa nacionalista (8). Si los pactos están
para cumplirse, liberemos ya a los dos piratas del «Alakrana». Si la causa
nacionalista justifica los medios, cerremos el Constitucional, el Parlamento y
el Gobierno de España y avancemos todos unidos hasta la victoria final. Y
quinta, el creciente hartazgo de la sociedad catalana exige una sentencia
favorable al Estatut. Si me permiten una distracción, esto es cómo decir que el
hartazgo de los socios del Real Madrid justifica que la UEFA amañe los partidos
y gane la Champions. Lo
que sin duda crisparía a los socios del Barcelona (9). En serio, la sociedad
catalana no es solo nacionalista y cuando tuvo la oportunidad de pronunciarse
sobre un texto estatutario no demostró un gran interés (10). Y aunque lo fuera, eso
no compromete a las instituciones del Estado. La sociedad catalana no exhibe el
estatuto como su gran preocupación. Al día siguiente de la sentencia no pasará
nada, no desaparecerá la Generalitat, ni el catalán, ni siquiera el AVE. Basta
de amenazas de aquellos mismos que hace unos años decían que no pasaba nada,
que los catastrofistas éramos otros.

Dicho todo esto, tenemos dos problemas.
El editorial refleja el sentir de una parte de los catalanes y una parte de los
españoles se sienten indignados. Nunca antes la Cataluña oficial se había
distanciado tanto de la España real (11). Sólo nos quedan las instituciones. Y
fundamentalmente el Tribunal Constitucional. Que su fallo sea sólo en Derecho.
Y que luego los políticos hagan lo que crean que deban hacer, incluida en su
caso una reforma de la
Constitución. Pero sin atajos, utilizando los mecanismos
previstos en la
propia Constitución. Todo lo demás es incompatible con la
democracia (12).

[Fernando Fernández, Nostalgia
de tiempos imaginados]

Comentari de text

L’actualitat ja està ara mateix per altres coses, però com que l’Espanya eterna sempre torna, com l’all, doncs demano la vènia per repassar avui aquest altre text sobre el totalitari editorial dels diaris catalans publicat conjuntament la setmana passada, i que tantes butllofes ha aixecat, com podem comprovar, en els demòcrates de tota la vida del Gran Madrid (600 km2 de melic centrepeninsular). I amb això el recull d’arguments del centripetisme no-nacionalista espanyol ens quedarà ja força complet.

(1) L’editorial de “la prensa llamada catalana” el van publicar també diaris escrits a Catalunya en castellà; què vol dir, doncs, aquesta expressió, “llamada catalana”? Com que el binomi catalana/castellana (el mateix que fan servir per crear discòrdia entre els escriptors catalans en llengua catalana i els que escriuen en castellà) aquí no serveix, se n’empesquen un altre: en una banda la premsa anomenada catalana (?), uniforme i de pensament únic (??), i a l’altra l’altra premsa que es llegeix a Catalunya, exclosa i marginada per la primera, pobrissona.

(2) El fet que 12 diaris catalans (fets a Catalunya) es posessin d’acord en un manifest va contra la llibertat de premsa, es veu, i tot i haver-se posat d’acord lliurement i no pas obligats per ningú, converteix aquests rotatius en agents d’un totalitarisme que recorda a aquest Fernando Fernández “quanta nostàlgia franquista” queda a la societat espanyola (que inclou, en la seva demòcrata mentalitat, la societat catalana, vulgui o no vulgui)… Però allò més collonut és que allà on queda tant de residu franquista és “particularment” allà on la dominació cultural nacionalista ha sigut la norma: aquest petimetre amb ploma es refereix, exactament, a Catalunya, allà on la resistència cultural va fer el que va poder per no desaparèixer sota la dominació “cultural” feixista, és a dir, sota la dominació analfabeta i ultranacionalista franquista. De què cony parla, doncs, aquest cretí? A qui vol enganyar?

(3) Aquí comença l’exercici dels conceptes elàstics, que s’entaforen als forats més petits i s’estiren tant com calgui, segons que convingui al raonament. Què vol dir, en boca d’aquest postdemòcrata (de 1978 ençà) “l’exercici de les obligacions constitucionals”?

(4) ¿Com en diu aquest pensador profund de la “premissa” que ens aplica Espanya a les persones que vivim i treballem a Catalunya i que estem obligats constitucionalment a ser espanyols, i a damunt pagant a preu d’or per ser-ne? Si això no és imperialisme, és a dir feudalisme pur, què és?

(5) Aquest “vell poble europeu”, aquesta “comunidad del noreste peninsular”, té drets històrics, sí, i no estan escrits ni codificats per cap summe sacerdot, sinó per la Història -no pas la seva, és clar, que tot allò que no li convé ho amaga-. La democràcia a la península ibèrica no va pas començar el 1978: a l’edat mitjana, en ple feudalisme, aquí potser no ens rentàvem amb aigua perfumada com feien a Andalusia, segons ens va fer saber el copito de nieve Jiménez de Parga, però aquest poble ja s’havia dotat d’un sistema parlamentari, d’unes Corts de creació anterior fins i tot a les d’Anglaterra, i que van funcionar fins que la monarquia castellana va decidir (passant-se per l’engonal representants i representats) fer-ne taula rasa.
I pel que fa al liberalisme republicà que venia de França, ¿no va ser l’orgullós poble espanyol (amb la malaguanyada ajuda dels catalans, val a dir-ho) que el va fer fora a puntades de peu?

(6) Concessió a la particular obsessió dels demòcrates de postín però de tota la vida: el culpable de tot és ZP, per tou. Que consti!

(7) cfr. punt 5; observi’s la subtil ironia del subratllat. L’Estatut del joven pueblo andaluz, per cert, tot i ser calcat del català, no va ser recorregut per ningú.

(8) Per “causa nacionalista” es refereix, per si algú no ho ha pillat encara, a la del viejo Pueblo europeo del nord-est peninsular que la joven Democracia espanyola (30 anys mal comptats) s’entesta a jubilar com a pueblo, però no pas com a laborioso operario y productor ejemplar...

(9) En quin jardí t’estàs ficant, FF? Tu ets burro del tot, o només ho fas veure?

(10) Ara toca vendre la moto que el nacionalisme radical i totalitari de la perifèria (aquell pel qual el president d’aquest Capritxo il·lusori i País imaginat que és Catalunya va ser executat el 1940 al castell de Montjuïc, Barcelona) és cosa de quatre polítics caps calents, i que la immensa majoria de catalans (no sé com s’ho fan, però ells sempre saben què pensen les immenses majories) passen del tema. No diu, és clar, quina mena d’Estatut retallat i ribotat se li va proposar de votar, a la gent de Catalunya… I mira, l’altra gran fal·làcia, aquella que diu que els catalans ja ens vam autodeterminar quan vam votar la Constitució (els que ho van fer) i que ens anem autodeterminant cada vegada que anem a votar a les urnes, molta de la gent d’aquí dalt tampoc ens la creiem.

(11) Mai abans, diu FF, la “Catalunya oficial s’havia distanciat tant de l’Espanya real”. Potser sí: ja se n’ha cuidat certa premsa de posar terra i muntanyes de fems pel mig, perquè sigui així. Però hi ha més que això, senyor meu: mai com ara la Catalunya real no havia estat tan distanciada (tan farta, tan emprenyada, tan fins al capdamunt) de l’Espanya oficial, monotemàtica, intransigent, curta de vista, sorda i autista, immobilista, uniformitzadora, paralitzadora, monopolista, egocèntrica, mentidera, tramposa, excloent, radical i totalitària com sempre, però ara dins el marc europeu i havent entrat ja de ple al segle XXI.
La societat catalana potser no exhibeix una gran preocupación pel misèrrim Estatut retornat de la Moncloa, però sí que exhibeix un gran cabreig. Però en comptes de preocupar-se per això i intentar entendre què passa i mirar de corregir errors i buscar camins d’entesa, què fan? Doncs escriure articles com aquest i quedar-se tan amples.

(12) “Todo lo demás” és incompatible amb la democràcia: léase, per “democràcia”, la monolítica Constitución, fora de la qual, en la seva estreta concepció del món i de la seva Espanya, no hi ha res acceptable (ni tan sols el federalisme de la senyoreta Pepis que pregona el PSC a l’uníson).
Doncs que vagin fent, i al final (ja veurem si trigarà gaire) seran ells que es quedaran amb la nostàlgia d’un temps malgastat i d’un país imaginari que en realitat només ha existit dins el seu cap i a les seves raquítiques i esterilitzadores lleis de nova planta.

[_{D’un temps, d’un país. Canción de Raimon armonizada por el
Maestro Manuel Oltra. Interpreta el Ensemble Arcadia, dirigido por
Gabriel González, en julio de 2008, en el Centro Cultural de España en
Montevideo (capital de l’antiga colònia espanyola de l’Uruguai)}]

Comentari de text

Carlos Herrera Crusset és “un gran periodista”, tal com diu la biografia d’ell que es troba a la seva (?!) plana web: «Carlos Herrera es un gran periodista. Hombre fundamentalmente de radio, comenzó su carrera profesional en Radio Sevilla allá por el año 1977, aunque su inicio con carácter profesional fuese en la entonces recién inaugurada Radio Mataró. Su itinerario vital se traza, fundamentalmente, entre Barcelona y Sevilla, siendo ésta última su lugar de residencia. Pasó por Radio Miramar de Barcelona, de donde saltó a Radio Popular de Sevilla y de Madrid, alternativamente, en las que realizó programas como “España en Pijama” y “Caperucita y El Lobo‘».

Ara bé, tot i haver viscut i treballat a Catalunya, això no li ha servit, com es veu, per entendre’n gran cosa. En aquest món, ser i exercir d’espanyol imprimeix caràcter, no hi ha dubte…

Anem a la lectura escollida d’aquest autor: es tracta de la rèplica, a bote pronto, del columnista a l’editorial col·lectiu dels diaris catalans en paper publicat dijous passat. L’anàlisi resulta altament interessant.

(1) La presa de posició del periodista andalús (però criat a Mataró, Catalunya) és clara des del principi: tot és un disbarat, provocat per un factor que queda clar també que no és de la seva simpatia: “este asunto” de l’Estatut.

(2) La impressió que l’importa poc, o gens, l’assumpte aquest queda confirmada i reforçada en les línies següents, on reconeix que no en sap res, per acabar dient que l’única cosa que en sap és que amb ell, amb el ditxós assumpte, s’està jugant amb foc i sembrant odi… Qui, ho fa? Un imprecís i eludit “ellos”, que no queda clar de qui es tracta…, fins al punt i a part.

(3) Aquí tenim el subjecte de l’oració, el culpable del perillós desori: una “oligarquia política” amb intencions perverses, que “ha dissenyat un escenari irreal” i que intenta arribar-hi fomentant la “desafecció” de la ciutadania catalana envers la “indesitjable” (observi’s la ironia) Espanya. En menys de vint ratlles de text, doncs, el columnista ja ha disparat algunes de les fletxes acusadores preferides dels intel·lectuals de la Caverna carpetovetònica: la culpa la tenen “ells”, els catalans, que sempre en volen més; per culpa d’ells, algú pendrà mal (i si són ells mateixos, ells s’ho hauran buscat); allò que pretenen els catalans és una mania “irreal”, sense fonaments, una dèria ridícula, “tribal”, que no els fa cap falta, estant com estan dins d’Espanya, que “madruga” (i Déu que l’ajuda), amorosa, per “solventar-los els problemes essencials” (i no pas collonades “de ensueño”); i Catalunya, en comptes d’estar-li agraïda, no para de queixar-se i d’encendre temeràries fogueres.

(4) Observeu la combinació d’ironia i menyspreu en aquesta frase i la següent: la “vida plàcida i tribal” (els insults, com més subtils millor) alterada pels “malvats i hirsuts bàrbars” (dit d’ells, que són tan delicadament civilitzats) disposats a robar-los, als de la tribu del nord-est, tot allò que és seu, “desde la lengua hasta las peculiaridades posturales”: el menyspreu per la llengua aquí és esfereïdor, i encara l’amplia i el perfecciona a la frase següent estenent totes les reivindicacions catalanes a una “mera qüestió de determinisme històric”. 

(5) Després d’haver llançat la pedra, el columnista amaga la mà, però tirant alhora una altra pedra amb la mà que li quedava lliure: no vol saber si és cert o no l’anticatalanisme… “que es denuncia des de les entranyes del pensament únic catalanista“! És absolutament magistral: diu que no sap si n’hi ha o no, d’anticatalanisme -i en tot cas li importa una merda-, però ell el practica amb tota la patxorra, cap problema! Allò que li importa de debò és apuntar sobre Catalunya i els catalans i carregar-los els neulers: l’home sospita que el mal ja està fet, i que s’ha sembrat (cal dir qui?) la desconfiança entre “comunitats globals”.

(6) En aquest punt la funció dialèctica de la frase és doble: a banda d’assenyalar la greu culpa i els culpables, rebaixa novament les pretensions nacionals de Catalunya, equiparant-la a totes les altres comunitats. I entra en el joc escampant la màxima confusió (i sembrant zitzània, de passada: allò mateix que ell “denuncia”): la “susodicha oligarquía” té un problema amb Espanya en conjunt, però, curiosament, no pas amb cap comunitat individualitzada, amb qui es veu que no tindrien collons de “pormenorizar sus despechos”… Com qui no fa res, aquí l’home deixa anar una senyora bomba de rellotgeria: amb una grosseria acollonant, desvia l’atenció i  pretén que el conflicte no sigui polític (Catalunya com a país d’una banda i l’Estat espanyol -els polítics espanyols- de l’altra), sinó entre una Catalunya fanatitzada per una oligarquia política i els ciutadans espanyols, amb qui aquesta la voldria enfrontada. De la manera que ho diu, sembla que a ell li sàpiga greu que no sigui així…, però els irresponsables no són ell i els que parlen com ell, sinó els catalans que diuen alt i clar que ja en tenen prou d’Espanya i de les seves formes.

(7) Novament carrega les culpes als catalans, aquí concretadament en “la subvencionada premsa catalana”. L’adjectiu és verinós per partida doble: el Govern català es gasta els diners de tots (“afectos” i “desafectos”) a subvencionar coses supèrflues com la premsa en català, que és mantinguda així de manera artificial, ja que ella sola no aguantaria… Deixant de banda la mala llet de la calúmnia (els periodistes catalans viuen del cuento), si la premsa catalana necessita algun tipus d’ajuda deu ser per poder-se refer de la marginació -de la prohibició- a què va estar sotmesa durant dècades… ¿O també ho ignora, això, el gran columnista que ens ocupa?

(8) Aquest és el punt millor de tots: després d’haver anunciat que ha començat el “foc creuat” (entre qui i qui més?), en el qual participa amb gran entusiasme, encara que dissimulant tant com pot, el gran Carlos Herrera anuncia que ha arribat el moment de cridar a la calma, de la temperança d’Estat (que vés a saber què vol dir, aquesta expressió, en boca seva), i exigeix als representants polítics que no buidin bidons de gasolina sobre l’opinió pública. “Y en ello”, enllesteix, “van implícitos los medios de comunicación”.

¿Cal especificar, també, quins són els mitjans de comunicació que van implícits en l’advertiment d’aquest magnífic bomber piròman?

________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: dibuix d’en Min, sobre una frase que va dir el susodicho Carlos Herrera aquest dia, parlant de “el tonto de Laporta” i del Club que aquest presideix}]

L’insòlit editorial conjunt [*] dels diaris catalans d’aquest dijous 26-N ha despertat una reacció empàtica gairebé unànime a Catalunya. Només calia veure el noticiari de Vilaweb, on es recollia l’opinió majoritàriament favorable, i en algun cas fins i tot “agraïda” i “emocionada”, dels polítics de l’arc parlamentari català (amb la discrepància habitual dels dos partits extraterrestres, PPC i C’s), però també de molts altres àmbits de la famosa societat civil.
Una altra discrepància notable, però per motius completament oposats als dels esmentats extraterrestres nostrats, era precisament la del director de Vilaweb, Vicent Partal, en l’editorial de l’edició del dia: “Massa tard”. No us el perdeu.

I la tercera opinió discordant, aquesta també  procedent de Catalunya, però només geogràficament, era del director de l’edició catalana del diari Nuestro Pequeño Mundo, Alex Salmond, que ha vingut a dir que l’editorial compartit pels 12 diaris catalans “demostra que a Catalunya impera el pensament únic”… Infelice de ti, pobre noi! Que trist que és el paper del botifler!
Un cop evacuat l’improperi, aquest diari i la resta de sevicials servents de la dretona carpetovetònica anunciaven per l’endemà, per avui divendres, una reacció contundent. Tinguem preparat i a punt, doncs, el vòmit ètic.

De la mencionada reacció de la premsa cavernària espanyola, a l’hora de tancar aquest post l’Agència Catalana de Notícies en servia ja un tast:

Els editorials de la premsa de la dreta responen
contundentment aquest divendres a la defensa de l’Estatut dels diaris
catalans, mentre que aquests celebren la resposta i adhesions al text
publicat aquest dijous. Així, ABC diu que només reformant la
Constitució es poden canviar les regles de la convivència, en un
editorial titulat “La dignidad de la Constitución”, en referència al
títol de l’editorial dels mitjans catalans, “La dignitat de Catalunya”.
En el mateix sentit es pronuncia El Mundo, que obre amb “Montilla y
los nacionalistas aplauden a sus 12 periódicos [pareu atenció a aquest possessiu, sus…], i La Razón, que a
l’editorial demana “Que dejen en paz al TC”.

______________________________________

[*] nota gramatical: L’editorial és ‘insòlit’ i ‘conjunt’, en masculí, perquè porta implícit el substantiu “article” (un article editorial); és a dir, que ‘editorial’ aquí seria un adjectiu substantivat. He sentit avui vacil·lacions en alguns programes de ràdio, i aquesta senzilla explicació les esvaeix totes, crec.
________________________________________________

[_{Ninot de l’entradeta: dibuix de Jordi Soler; confio en la seva benevolència per fer-ne la publicació aquí}]

Com aquells porters que, quan han de parar determinades jugades d’atac, no calculen bé els seus moviments ni el moment exacte de moure’s i acaben fent una sortida a mitges, cagadubtant a sac, i fent allò que els periodistes esportius en diuen “sortir a caçar papallones” (una jugada entre còmica i patètica que sol acabar amb un gol encaixat), els polítics del nostre Parlament partidaris del nou Estatut dubten sobre la manera com caldria reaccionar en cas d’una sentència desfavorable de l’hologramàtic Tribunal Constitucional espanyol respecte a l’Estatut Escapçat de la Moncloa.
Dimarts sentíem el president Pujol dient que, suposant que el text estatutari no fos aprimat encara més pel fantasmal TC -que és molt suposar, va postil·lar el president estat-, els hipotètics beneficis que podria reportar a Catalunya no compensaran de cap manera el desgast que el procés de gestació i aprovació, primer, i el posterior de reprovació via recurs del PP ha comportat per a Catalunya, que mai no havia tingut tanta i tan mala premsa a Espanya i mai tampoc unes relacions tan deteriorades amb els nostres veïns de Ponent com ara.
Ahir el president actual, molt honorable José Montilla, es mostrava “disposat a encapçalar una resposta unitària” dels partits polítics catalans en cas de retallada, tal com havia proposat Artur Mas dilluns passat, al mateix temps que el nou secretari general d’ICV assegurava que, si això passés, caldria una reforma -atenció, cavallers!- de la Sagrada Constitució!
El president Montilla també s’hi va referir, a la Constitució (durant l’homenatge a Ernest Lluch, a Maià de Montcal), apel·lant a l’esperit unitari que el va fer possible: que allò que va ser un instrument per unir (homes i terres d’Espanya, com diu el tòpic celtibèric) no serveixi ara per separar, va venir a dir, un missatge adreçat amb tota la intenció (uix!) als dotze del patíbul constitucional i que la lideressa del PPC, Alícia Sánchez Camacho, va interpretar com una intolerable pressió sobre els membres del pulcre alt tribunal.
Etcètera, etcètera…

I mentre tot això passa i els nostres porters surten a caçar papallones (en 3 anys 3 que fa que el Tribunal Coñstitucional delibera -o allò que sigui que fa- no han tingut temps de coordinar els seus moviments?!), va la diputada gal·lesa i presidenta de l’Aliança Lliure Europea, Jill Evans, i presenta al Parlament comunitari una interpel·lació al nou president de la Unió Europea, Herman van Rompuy, sobre les consultes sobiranistes que s’estan estenent, ara ja a ulls vistents de tot Europa, per tot el territori (principatí) català: «El diumenge 13 de desembre uns 150 municipis de Catalunya faran un
referèndum sobre la independència respecte d’Espanya. Com pensen
respondre a això? Serà un tema en l’agenda del Consell? Realment ho
dubto, però ho hauria de ser. Europa canvia, i espero que el nou
president ho reconegui i hi respongui», va declarar [vegeu el vídeo] l’eurodiputada
gal·lesa en la sessió plenària del Parlament Europeu, ahir dimecres.
Europa té aquí un problema intern, i la solució d’aquest problema deurà passar, com havíem dit sempre, per Brussel·les, i no pas per Madrid. Oi, benvolguts i descoordinats parlamentaris nostres?

Contrasteu aquest panorama amb les ratlles següents (especialment les pintades de color blau) de Joan Roy al diari de fa gairebé quatre mesos:

<sub>«Per saber què es vol ser a la vida, cal saber primer qui s’és.
Aquestes qüestions no les tenim resoltes els catalans. Anem
desorientats perquè s’han perdut certeses i se n’han incorporat
d’altres que no ho són tant. Enguany és bon moment per restablir-ne.
Celebrem els 650 anys de la creació de la Generalitat, que fou la
primera hisenda pública de la història moderna, com abans ho havien
estat també en l’àmbit polític els Usatges, la Pau i Treva; i el
Parlament, el Consolat de Mar i la Taula de Canvi en l’àmbit econòmic;
o el Dret Públic i el Civil en el jurisdiccional; tot aplegat en les
primeres constitucions del món occidental, definitivament compilades el
1495, el 1588 i el 1704.
»Tot això ho sabem, com sabem que tot va
ser escrit i transmès en català, però no ho comuniquem convenientment a
ningú. Trista mancança, perquè representa el cor i el nervi de la
condició catalana i del reconeixement de la nostra nació al món. Una
mancança que l’actual Generalitat aprofundeix en convertir la
centenària celebració en una mera commemoració sense perspectiva. És la
mateixa mancança que ja fa dècades s’observa a l’escola i a la majoria
de mitjans, començant pels públics, que mai no atenen els decisius
fonaments jurídics i polítics que conformen la realitat històrica,
passada i futura, del nostre país. Així, la mancança s’ha ensenyorit de
la mentalitat popular, i el poble pensa que és un col·lectiu amb
llengua i cultura pròpies, però sense personalitat jurídica específica.
Ja ha plogut molt des la Nova Planta que l’abolí, tot contravenint
l’estipulat al Tractat d’Utrech sobre l’obligatorietat de mantenir les
lleis dels catalans. I també ha plogut molt des l’aprovació dels
estatuts del 32 i del 79 que passaren per sobre del tema, confiant en
una avinentesa amb Espanya que s’ha demostrat impossible. Catalunya és
una nació per dret consuetudinari, que vol dir per dret propi,
reconegut en tots els fòrums internacionals de la història, inclosos
els de la desfeta del 1714.

»De tot això, se’n podria parlar, però l’actual política nacional i
internacional parteix de la realitat estatal espanyola i ningú no pugna
per restituir les Constitucions catalanes que ens pertoquen per dret i
per llei. Així, els nostres polítics es reivindiquen com a part del
mateix Estat que anorrea Catalunya, i tenen de Catalunya una visió més
regional que no pas nacional. Per això, la política és cada dia més una
farsa, perquè ningú no sap a qui i què defensen els nostres
representants. Als catalans, segur que no, perquè esquiven de plantejar
allò que de més definitori i cabdal té el país i la seva gent».</sub>

[Joan Roy, Voluntat de ser, dins “Plaça major”,1/8/2009.

Del mateix autor, són absolutament recomanables aquests altres tres related articles, en els quals els catalans no en sortim gaire ben parats, potser perquè ens en retrata prou bé el perfil que no és el bo: Catalans, tipologies (20 d’abril), Regeneració (18 de juliol), i Ara, la independència (26 de setembre).
El to crític i descregut del columnista barceloní fa una mica de mal, però també ajuda a pensar. Vegeu el tros final d’aquest últim escrit:

_{«El que ens farà independents no és parlar de segregació, sinó crear les
condicions per dur-la a terme. Això, en democràcia, vol dir fer
augmentar amb solidesa el nombre de convençuts i construir la
viabilitat global de l’economia catalana. Si aconseguíssim això, que
fóra molt, encara restaria la pitjor part, l’única que demostraria el
ver convenciment i voluntat del país: suportar amb fermesa la guerra
incruenta que Espanya menarà contra nosaltres amb l’ajut dels seus
molts aliats interiors –gent, partits i provocadors– i exteriors –la
Unió Europea al capdavant–, per buidar arques i recursos, fer
trontollar l’entramat empresarial del país i rendir-nos de fam»}.]

L’oferta del dia del Súper España la trobem avui a la secció d’Esports: un bonic joc, fabricat amb l’aval del CSD (Centro Superior de Deportes) i la Federación Española de Golf, i amb marchamo internacional! El joc es diu “Com inventar-se una federació internacional de pitch-and-putt per esborrar la de la independentista Catalunya”.
[Informació tècnica completa clicant aquí]

En resum, l’Oferta del Dia de l’Estat Espanyol (ODEE) consisteix en una jugada bruta, com de costum, que s’ha completat seguint els següents passos o steps:

1. Catalunya competeix des de fa 10 anys en tornejos internacionals, i pertany des de la seva creació, el 2006, a la Federació Internacional de Pitch-and-Putt (FIPPA), que té inscrites dotze federacions més: Alemanya, Andorra, Austràlia, Canadà, Estats Units, Gran Bretanya, Irlanda, Noruega, Holanda, Suïssa, Xile i Xina.
2. Com que el Govern espanyol (Espanya) no pot suportar que Catalunya competeixi internacionalment en cap esport, encara que sigui tan minoritari com aquest, i com que d’altra manera no ho podia impedir, va decidir maniobrar per crear una altra fantasmagoria (com va fer fa mesos amb la de curses d’alta muntanya), anomenada Associació Internacional de Pitch-and-Putt (que té sigla i tot: IPPA).
3. Per aconseguir-ho, el CSD va decidir prèviament (2004) que, a diferència d’arreu del món, a Espanya el pitch-and-putt seria una simple modalitat del golf, i que per tant quedava inscrit en les competències i activitats de la Federació Espanyola de Golf, a través d’un comitè específic.
4. L’últim pas era buscar membres per a aquesta nova “Federació internacional”, i n’ha trobat cinc: Dinamarca, França, Itàlia, Portugal i San Marino (aquest gran país d’Europa que, a diferència de Catalunya, té la sort de no trobar-se físicament al costat d’Espanya).
No són gaires, però no importa: la putada ja està feta.

Ara que La Trinca torna a estar a l’ordre del dia, amb el càsting que
s’està fent (i que aquesta nit passada ha arribat a TV3) per trobar tres nous trincos que emulin els vells, a L’Oracle
d’ahir dimarts, a Catalunya Ràdio, van punxar aquesta cançó del
vídeo, al final de la qual en Xavier Grasset, el conductor del
programa, va fer aquest comentari aclaridor: “Aquesta cançó de La Trinca no és d’avui, sinó de fa 28 anys”…
Això perquè vegin, els clients catalans d’Espanya SL, la gran tradició del nostre Supermercat i el prestigi acumulat al llarg de tots aquests anys d’incansable servei als seus clients preferents de Catalunya.
________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: cartell del Torneig de P&P de Peralada 2009, a www.pitchandputt.info}]

Concentració dissabte passat a Perpinyà de catalans del nord i del sud de la ratlla traçada aquest dia feia exactament 350 anys per les monarquies hispànica i francesa i imposada després a Catalunya durant tot aquest temps.
L’espai Schengen representa que la va esborrar així que va entrar en vigor, però dissabte els catalans d’aquí baix que es desplaçaven cap a la capital del Rosselló van poder comprovar com els dos Estats que el 1659 van trinxar el país amb tota la patxorra i passant-se pel forro totes les disposicions anteriors i tots els drets nacionals de Catalunya es resisteixen a cedir ni un pam, i quan convé l’antiga ratlla surt altre cop de l’armari: els manifestants que hi anaven en autocar van ser aturats en els xiringuitos fronterers de la Police Nationale.
Desconec amb quina intenció ho va fer, la policia, però la imatge recordava la dels vells temps, quan els catalans que tornaven de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, eren aturats i escorcollats a la frontera per pendre’ls-hi tot el material subversiu que poguessin voler introduir a España, aquella vomitiva entelèquia franquista hermètica, tancada en ella mateixa (amb els catalans a dins) i refractària a tots els vents de canvi que la poguessin afectar.
Recordo d’aquells anys l’enveja que em feia Perpinyà (i tota la Catalunya Nord), fins i tot des del punt de vista urbanístic, comparant-la amb la Girona d’aquell temps, una ciutat grisa, desmanegada i trista com totes les ciutats i pobles del nostre país, castigats també en això per la dictadura. Per contrast, Perpinyà apareixia als meus ulls com l’avançada d’aquella Europa desvetllada i feliç del poeta, d’aquell nord que semblava que ens havia de fer de guia…
Però tornem al present: la manifestació en protesta pel Tractat dels Pirineus i per exigir-ne la derogació es va fer, amb la civilitat i l’aire festiu -que una cosa no treu l’altra- amb què solem fer aquestes coses els catalans. No sé si érem 5.000, com va dir l’organització, o els 1.500 que va comptar la policia municipal, o si vam arribar o no a la xifra que donava l’endemà la crònica (“11.000 ‘Catalans sans frontières’ réunis”) del diari regional L’Indépendant, però érem una bona colla i ens vam fer sentir.

El diari electrònic Vilaweb incloïa en l’edició de diumenge també una relació molt completa del transcurs de la diada reivindicativa, i us convido a llegir-la. En vull destacar, tanmateix, dos aspectes:
El primer és el del caràcter cívic de la manifestació, ja que van ser les entitats cíviques i no pas els partits polítics (malgrat que hi havia la presència de significats representants d’ERC), els impulsors de la jornada: “La Comissió 350 anys (‘Els catalans no tenim fronteres‘,
pdf), organitzadora de la mobilització, es va crear per a l’ocasió amb
la voluntat de commemorar-ne l’aniversari i d’aplegar les entitats
cíviques en la convocatòria dels actes. Formen part de la comissió la Federació d’Entitats, el Casal Jaume I de Perpinyà, el Col·lectiu de Professors de Català per Adults, Aire Nou, CatNord, la Plataforma per la Dignitat, l’Assemblea Nord-Catalana, VilaWeb Catalunya Nord, Maulets, Comissió 11 de Setembre del Penedès, la Coordinadora Obrera Sindical i 10 Mil en xarxa“.
L’altre destacat que volia fer té a veure justament amb allò que deia més amunt, de la percepció que podíem tenir els catalans del Sud de la Catalunya del Nord, i de la percepció més realista -i igualment significativa!- que tenen els catalans del nord del seu propi territori en comparació amb la resta de territoris sotmesos a la voluntat de París. Vegeu aquestes ratlles del manifest (“350 anys de resistència”) que es va llegir al final del recorregut, al peu dels murs del Castellet i sota el voleiar d’una enorme estelada: “Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s’ha
dedicat a convertir la Catalunya del Nord en el sud pobre de
l’hexàgon. (…)

“Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic
que afecta al voltant d’un vint per cent de la població i empobrint i
menystenint la producció agrària obligant a l’emigració de nombrosos
nordcatalans. (…) Ara, més que mai cal intensificar els
vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un
futur en llibertat en un sol país. Esborrem el Tractat dels Pirineus!”.
No sé si el gest col·lectiu que vam fer uns milers de catalans de tot el país dissabte a Perpinyà va ser un gran pas o un pas petit, però em va quedar la certesa que va ser un pas més del país cap al seu alliberament; un altre cop de puny sobre la taula, tan civilitzat com contundent; una lliçó més d’història, de la història que ens han amagat i que la reprendrem, allà on ens van obligar a deixar-la, i ho farem ho vulguin o no, els emprenyi més o menys. Les mentides no duren sempre, i les farses arriba un dia que queden al descobert.
Tornant cap a casa li comentava a la Sílvia, la meva companya en aquesta sortida, que personalment estic tan fins al capdamunt de la cantarella espanyola i espanyolista, que ja no puc ni vull suportar-la més, i he fet un pas endavant: mentalment m’he situat ja en una Catalunya lliure, alliberada d’aquest pes mort que hem hagut d’arrossegar tants anys, i tot allò que ve a recordar-nos que encara penja de nosaltres no m’interessa, perquè sé que només, NOMÉS, poden ser nous intents de frenar-nos, d’arrossegar-nos avall.
D’Espanya no n’espero RES, res de bo: aquest matí de dilluns m’he despertat amb la notícia que l’Estat estudia presentar recurs al Tribunal Constitucional (altre cop aquest!) contra la LEC, la Llei Catalana d’Educació. Aquesta és, doncs, la putada del dia, l’oferta del dia del supermercat Espanya.
I sento a la ràdio tot seguit Antoni Duran Lleida que comenta que “seria una llàstima”, que el recurs d’insconstitucionalitat tirés endavant, per no sé què no sé quantos… Una llàstima? ¿Això és tot el que té per dir, el senyor president d’UDC, significat autonomista i tantes vegades declarat no-independentista? Encara estem així, doncs, i així estarem fins que les granotes s’afaitin, si depèn d’ells…
Doncs a mi tot això em sona a l’any de la picor. Això, aquest cercle viciós que són les (impossibles) relacions Catalunya-Espanya, està passant a formar part del passat. Els temps estan canviant, i si una bona colla de figures actuals com Duran Lleida no canvien i no es mouen del punt on estan encallats, quedaran -segurament més aviat que no ens pensem- més caducats que els dinosaures.

Aquest dilluns ha fet quaranta anys de la caiguda del Mur de Berlín, i tots els mitjans ho han recordat, per la gran significació històrica del fet. Europa ha de saber que encara en té un d’aixecat dins el Vell Continent: el Mur dels Pirineus, que avui fa 350 anys i dos dies que parteix Catalunya en dues parts.

Demà, 7 de novembre, tothom (tots i totes) a Perpinyà, a la mani pels 350 anys de resistència contra l’annexió de les comarques nord-catalanes tramada a esquenes del poble català i perpetrada el 7 de novembre de 1659 pels reis de França, Lluís XIV, i de Castella, Felip IV (*):

Demà dissabte els catalans tenim una cita important a Perpinyà. Com
cada any, la capital nordcatalana acull la cloenda del Correllengua,
amb una manifestació a favor de la unitat nacional i lingüística dels
Països Catalans. A l’edició d’enguany, a més, s’hi suma una efemèride
de gran transcendència històrica, el 350è aniversari del Tractat dels
Pirineus, moment en el qual es va dividir administrativament la nació,
entregant-ne una part a l’Estat francès. Cinquanta-set anys més tard,
Felip V signava el Decret de Nova Planta. Sortosament, malgrat aquests
fatídics episodis, la nació catalana ha sabut i ha pogut sobreviure a
aquests i altres intents d’aniquilació de la nostra identitat,
promoguts pel centralisme i jacobinisme dels estats espanyol i francès.

El
Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir, l’Alta Cerdanya i la
Fenolleda són comarques catalanes, com també ho són la Garrotxa, la
Noguera, l’Anoia, la Ribera Alta o la Safor. I és que massa sovint
oblidem aquesta realitat, la dels Països Catalans, i es tendeix a
identificar els actuals estats amb les nacions. Greu error, que Carles
Cardó, eclesiàstic, escriptor i ideòleg d’Unió Democràtica de
Catalunya, ja advertia fa més de cinquanta anys quan apel·lava a la
diferenciació entre l’estat i la nació, entenent i defensant aquesta
darrera com l’autèntica comunitat natural de les persones i, per tant,
insubornable.

Amb motiu d’un homenatge a Francesc Macià
organitzat per l’IPECC fa unes setmanes a Prats de Molló, la gent
d’aquesta vila vallespirenca demanava –exigia!– que no els oblidéssim,
i recordava que sovint se senten marginats pels catalans del sud, que
no som prou conscients que som part de la mateixa nació. I és ben cert
que moltes vegades no tenim prou en compte que un cop passada la
Jonquera continua essent Catalunya, i que allà hi viuen moltes persones
que, malgrat totes les vicissituds viscudes, continuen al peu del canó,
sense complexos ni pors de les pressions unificadores de l’Estat
francès.

Ara, doncs, tenim una bona oportunitat per demostrar als
nostres compatriotes del nord que creiem en la unitat de la nació;
tenim l’oportunitat d’acompanyar-los fraternalment. Us animo, per tant,
a participar en aquesta festa reivindicativa que tindrà lloc demà. Hi
ha previstes activitats, amb el colofó de la manifestació, que
començarà a les quatre de la tarda a la plaça Catalunya de Perpinyà.
Anem tots junts a defensar la unitat nacional i lingüística del nostre
país. Ningú més ho farà per nosaltres!

Sigui dit de passada, i a propòsit del cartell indicador reproduït a l’entradeta, que es troba en una de les sortides de Girona, pregunto des d’aquí a qui correspongui com és que la capital gironina està envoltada de cartells com aquest amb el topònim Perpinyà escrit a la francesa, “Perpignan”. ¿És perquè aquesta grafia és més “internacional”?, ¿és perquè els turistes francesos, que com se sap són cons perduts, tornant de vacances en terres catalanes o de més enllà es perdrien i anirien a petar vés a saber on, si es trobessin PERPINYÀ escrit als indicadors de carretera?… ¿O és perquè els burros de campionat som nosaltres, els catalans -i concretament els gironins-, i ens agrada tirar-nos pedres a la pròpia teulada? ¿Trobaríem potser normal i perfectament plausible que baixant de França trobéssim a les carreteres nord-catalanes cartells que ens indiquessin el camí per anar a “Gerona” o a “Lérida”, posem per cas?
¿Algú de l’administració catalana que tingui mitjans per fer-ho podria fer el fotut favor de fer canviar aquests cartells que dic, i que no calgui recórrer a la solució de l’esprai clandestí, com ha passat en el cartell que reprodueixo, on el topònim “Perpignan” ha estat corregit (amb força mala traça, per cert, val a dir-ho) per algun maulet volenterós?
Quin fart de badar que ens cardem, tots plegats!…
________________________________________

(*) Després d’aquest Felip IV vindria un tal Felip V, també d’infausta memòria. A veure què ens depararà, quines alegries ens té preparades sa altesa Felip VI…, si és que li donem temps, és clar. N’hi donarem?

Les campanyes victorioses de l’equip d’en Pep Guardiola tenen un fonament indiscutible, que no és altre que el joc d’equip. El ziga-zaga team ha deixat enrera els onzes del Barça amb una figura decisiva que marcava els gols i la diferència, com en els temps de Maradona, de Ronaldo o de Ronaldinho, per no anar més lluny, i ara el futbol total de segell holandès que practiquen els jugadors de Guardiola és un joc on tots juguen la pilota, pressionen tots el contrari i totes les peces són importants, estiguin sobre el camp o a la banqueta: tots se senten importants, i se’n senten no pas perquè ho digui el seu entrenador -que ho diu-, sinó perquè ho són.
El joc d’equip acaba d’imposar-se (i no són ganes de fer sang, o no només) tot just aquest dimarts en un partit de copa del Rei entre un equip de segona, l’Alcorcón (madrileny, per més inri) i un altre de primeríssima línia, el Real Madrid, que va perdre estrepitosament per 4 gols a zero (i en el cas del Barça, guanyant el seu partit, per variar, contra la Cultural Leonesa). Més clar, l’aigua (i la metàfora consegüent, d’una claredat meridiana).
Doncs bé, la metàfora futbolística, tan vulgar com es vulgui, es podria aplicar fàcilment al camp de la política, en què determinats mecanismes són coincidents. Això és el que semblaria, però sospito que costarà que tothom es posi d’acord a remar en la mateixa direcció: aprofitar la conjuntura (favorable) per produir canvis qualitatiuts en la superestructura.
En un escrit recollit en un blog d’aquesta casa (WuMing.cat), de Carles Castellanos Llorenç, hi trobo recollides una sèrie de reflexions que m’han deixat desconcertat. Per dos conceptes: l’emancipació de Catalunya (el gol de la victòria) ha de venir necessàriament per l’esquerra, éste es uno; i l’altre és el de “tant per tant, sabates grosses”: a més de fer gols, l’esquerra hauria de canviar algunes regles del joc (“una acció global d’orientació rupturista”), a veure si l’esport de la política millora.
Diu el doctor Castellanos:

«Diferents fets ens
porten a abordar un altre cop aquesta qüestió central en la nostra lluita, la “Política
independentista”. Parlar (o escriure) sobre la independència o
l’independentisme és a l’ordre del dia. Convicció profunda per a alguns o moda
conjuntural per a alguns altres, el cert és que des de fa un grapat d’anys
l’objectiu de la Independència és un dels temes centrals de debat polític en
àmplies zones del nostre país, i això fins i tot malgrat els esforços que ha
desplegat l’autonomisme per tal de tancar aquest debat per mitjà d’operacions
polítiques i mediàtiques com la darrera escenificació entorn del finançament, i
diferents propostes de caràcter continuista que s’aniran desenvolupant al
voltant d’una suposada “unitat” del “catalanisme” (…)

»Respostes insuficients

»En aquest panorama
general, l’independentisme realment existent no està desenvolupant respostes
suficients. En aquests moments podem observar que, a grans trets, des dels
rengles dels sectors que es reconeixen com a independentistes i mostren
voluntat d’avançar en aquest sentit, hi ha dues respostes insuficients principals
a aquesta interrogació creixent al voltant de l’objectiu de la Independència:

»La primera forma de
resposta insuficient es pot esquematitzar en la que podríem anomenar “proposta
parlamentarista”, que defensa la conquesta de la Independència per mitjà únicament
de l’obtenció d’una majoria parlamentària. Aquesta posició es concentra
actualment en una nova opció que s’ha anat articulant al voltant d’una futura
candidatura de Carretero al Parlament de Catalunya. Hi
ha raons de pes per a considerar que, per mitjà d’una candidatura al Parlament
de Catalunya (mancada de contingut social com es proposa) no es produirà un
decantament polític suficient de l’electorat cap a posicions independentistes,
ni tan sols a mitjà termini. I menys encara es pot considerar que així es
formaria una militància preparada per al conflicte que s’ha de desencadenar
forçosament en una conjuntura d’aquesta mena.

»L’altra posició que
crec que cal considerar també com a insuficient és la que es pot esquematitzar
al voltant de l’activitat predominant de l’“agitació independentista”. Tot i
que aquesta posició pot tenir diverses versions (l’agitació per a fer pressió
al Parlament de Catalunya i als seus diputats; l’agitació general de
conscienciació, independentment de les estructures parlamentàries, etc.), no sembla tampoc que aquesta resposta basada en l’agitació
com a instrument fonamental pugui produir resultats que modifiquin la
superestructura política. Una tasca d’agitació pot ajudar a foguejar la
militància més activa però difícilment podrà tenir repercussions a nivell
superestructural, ni tan sols a mitjà termini.

»Anàlisis per a la
política

»Aquestes respostes
insuficients a les demandes polítiques del poble català en el moment present
són degudes sens dubte a anàlisis insuficients de la realitat social i
política. Una anàlisi que aspirés a ser suficient
hauria de provenir de l’observació de les dades socials referents a l’extensió
progressiva de la consciència independentista al llarg dels darrers anys. I
també de l’observació de quins poden ser els instruments més adequats per a la
consecució d’aquest objectiu.

»La “política” com a
instància de la societat on conflueixen les confrontacions sobre models de
societat i marcs polítics es fonamenta d’una banda en l’anàlisi de les forces
socials i polítiques que incideixen en la realitat en un moment concret
(conjuntura) i la configuració de propostes i/o d’instruments que permetin
produir canvis qualitatius a nivell de la superestructura. La
política (de manera general i també la  independentista) s’estableix,
doncs, al voltant d’una conjuntura, moment en el qual la confluència de factors
socials i polítics fa preveure l’obtenció d’uns resultats concrets en la
superestructura política.

»La situació
política actual al nostre país mostra la possibilitat d’una ruptura amb el marc
polític espanyol, una ruptura que pren la forma d’un procés d’independència amb
la implicació de sectors importants de la població que cada dia més veuen en
aquest objectiu l’única alternativa política possible per a sortir de les
limitacions i opressions del present.

»Simplificant molt les
coses, les anàlisis de la consciència política que ens donen una descripció de
les forces socials i polítiques favorables en la conjuntura present a la
conquesta de la Independència, ens mostren dos sectors fonamentals:

»D’una banda,
l’esquerra independentista com a representació política de la consciència de
les classes populars catalanes. I, d’altra banda, l’independentisme de centre
(o de centre-dreta) que proclama la necessitat d’una alternativa
independentista desproveïda de reivindicacions socials. El primer grup sociopolític tendeix a representar els sectors de les
classes populars socialment més conscients i perjudicats pel sistema
socioeconòmic; mentre que l’independentisme de centre
representa sectors socials menys perjudicats o bé ideològicament menys
conscients de les reivindicacions socials (per raons d’origen social o
simplement per influència de la ideologia capitalista). Aquest independentisme
socialment moderat ha de ser combatut ideològicament com l’error estratègic que
és, però hem de ser conscients que continuarà tenint un cert abast social com a
reflex de la composició social del nostre país i també com a resultat de
l’escassa politització d’una part important de la població.

»Instruments necessaris

»La possibilitat que en
les pròximes dècades es pugui assolir una ruptura de caire independentista depèn de com es conformi una proposta capaç de situar
aquests sectors populars, amb una certa diversitat ideològica de partida,
en una acció global d’orientació rupturista. De manera semblant a la lluita
contra la dictadura que el nostre poble va portar a terme fa unes quantes
dècades, cal desenvolupar un moviment de masses capaç
d’aglutinar i mobilitzar amplis sectors populars. L’orientació
rupturista d’aquest procés hauria de ser garantida per una estructura sòlida de
l’Esquerra Independentista agrupada en una Unitat
Popular capaç d’influir de manera sensible en el conjunt del poble català i en
els moviments i mobilitzacions democràtics radicals d’àmplies masses de la
població.

»D’altra banda, pel que
fa als instruments organitzatius més amplis necessaris, crec que haurien de ser
com a mínim d’un doble caràcter: d’una banda, una
àmplia estructura organitzativa de base (Assemblees territorials),
estructura que ha de representar l’inici d’un procés constituent de la nació
catalana.  I d’altra banda, elements que desenvolupin al si de la societat
les possibilitats d’una ruptura institucional (com una
Assemblea de Representants Electes, que pugui portar a terme una dinàmica no
subordinada a les dinàmiques parlamentàries).

»Comptant amb una Unitat
Popular forta i amb el doble instrument assembleari rupturista, la dinàmica de ruptura podria esdevenir majoritària tot
arrossegant cap a la Independència sectors importants del poble català
(incloent-hi una part decisiva de les estructures institucionals
representatives).

»Així, doncs, una
anàlisi política independentista hauria de partir de
la constatació d’una conjuntura política capaç de presentar la possibilitat
d’una ruptura amb l’ordre polític establert. Hauria de poder copsar, per
exemple, en la insatisfacció i desafecció per “la política” les possibilitats d’agrupar esforços al voltant d’un nou
marc polític (la
República Independent dels Països Catalans) un sistema polític que es fonamenta damunt les ànsies de
democràcia política, social i econòmica. Es tracta d’una proposta de
ruptura que, des del punt de vista social, obre les
portes a la possibilitat d’una societat socialista (amb més possibilitats de
canvis en profunditat en la mesura de la força organitzativa i ideològica
aconseguida en el moment de la ruptura per l’Esquerra Independentista).

»En resum. Tota proposta
que sigui realment política ha de partir, doncs, de l’anàlisi de la complexitat
social i del reconeixement dels elements de la conjuntura en què ens trobem. Això és el que trobo a faltar en els sectors
independentistes que he descrit més amunt.  

 »Un debat necessari

»A la meva manera de
veure, és el debat sobre aquestes qüestions de la política actual el que hauria
de constituir una part fonamental de reflexions de l’Esquerra Independentista,
reflexions massa centrades avui encara a justificar amb argument febles els
interessos adreçats a l’autoreproducció de petits grups i de diferents formes
d’activisme autocomplaent.

»Això és important
perquè no avançar en aquest sentit, representa no
preparar-se per a incidir en la conjuntura actual i deixar així la
iniciativa de la construcció de la Independència a sectors socials partidaris
de formes polítiques conservadores, allunyades de la República popular
que defensem. És una necessitat, doncs, que l’Esquerra Independentista sigui
conscient que s’ha de preparar per a encapçalar i
dinamitzar la ruptura independentista que en aquests moments comença a
ser un objectiu reclamat àmpliament.

»Amb aquest breu escrit
voldria tan sols oferir la meva contribució a dinamitzar aquest debat necessari».

____________________

Amb tots els respectes pel veterà militant, jo crec que una cosa és una cosa, i l’altra una altra. En la consecució de la independència de Catalunya tampoc s’ha de fer Pasqua abans de Rams. Vull dir que l’objectiu prioritari -per no dir únic- dels independentistes hauria de ser l’alliberament del país, i en aquesta tasca hi hem de ser tots, independentment del color polític de cadascú, és a dir, sense que sigui un obstacle per a aquest fi l’ideari social dels que hi estiguin posats. Amb l’esquerra sola difícilment ens en sortirem.
El “debat necessari” em recorda la situació que es donava a Catalunya els anys 1936-39, amb les tropes feixistes avançant decidides cap al seu objectiu, que era l’anorreament de la República i l’anorreament, sobretot, de Catalunya, mentre aquí les esquerres discutien si s’havien de concentrar els esforços a fer la Revolució o a guanyar la guerra. I mentre els conills discutien si allò que venien eren llebrers o gossos conillers, van arribar els gossos i van guanyar la guerra.
Ara no estem en guerra (oberta), però el vell estira-i-arronsa amb Espanya persisteix, i no es tancarà fins a tornar les coses al seu lloc, és a dir, a la separació: Espanya per una banda i Catalunya per l’altra, l’única situació possible que pot permetre la cordialitat i el bon veïnatge (si allà ho volen, i si no, que s’hi posin fulles).
Seria bo, doncs, apendre dels errors del passat, i posar-nos d’acord i anar tots alhora, “dretes” i “esquerres” independentistes, tots els que estiguin d’acord que la independència és el punt de partida (no pas el d’arribada), i un cop instaurat l’Estat català, ja discutirem quin Estat construïm. És llavors que serà veritablement l’hora de les polítiques socials. Considerar que “l’independentisme
socialment moderat ha de ser combatut ideològicament com l’error estratègic que
és” no em sembla pas una bona proposta per començar: seria més intel·ligent, crec, aparcar la lluita de classes, per dir-ho d’una manera gràfica, i reprendre-la en el marc de la independència, si cal l’endemà mateix d’haver-la assolida, no sé si m’explico.
No vol pas dir, això, que mentrestant no es pugui treballar per les polítiques socials, només faltaria. Però de cap manera hem d’equivocar el tempo i les prioritats, i menys tenint en compte que amb un Estat propi les prioritats polítiques, i per tant també les socials, les marcarà Catalunya.
Ens atipem de repetir la frase, atribuïda a Josep Pla, que “a Espanya allò més semblant  a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”, una observació que es fa palmària a l’actual País Basc, oi? A l’hora de tocar temes que afecten realment l’Estat, espanyols de dretes i espanyols d’esquerres es posen ràpidament d’acord. Doncs a veure si n’aprenem, que en això ens porten avantatge, i la prova és que sempre se surten amb la seva. Si volem un Estat català, els polítics catalans (d’esquerra, de dreta i de centre-dreta) han de començar a pensar i treballar amb sentit d’Estat: deixar de ser autonomistes per passar a ser estadistes. Aquesta crec que seria realment una “resposta suficient”, com reclama el doctor Castellanos Llorenç.
_________________

nb: Carles Castellanos va fer la seva tesi doctoral sobre l’amazic o berber i té publicats diversos treballs de divulgació d’aquesta llengua, que tot i ser parlada per uns 30 milions de persones, no té cap reconeixement oficial enlloc. Els seus parlants residents a Catalunya han trobat aquí un dels pocs llocs on es poden manifestar com a tals i ensenyar-la als qui s’hi interessen. L’adscripció de Catalunya com a nou Estat europeu obriria segurament una escletxa d’esperança per a aquest important col·lectiu i altres que ens miren amb lupa pel fet d’haver mantingut viva la llengua pròpia malgrat tots els intents d’arraconar-la i/o d’aniquilar-la passats i presents.
__________________________

[_{Imatge de l’entradeta: www.futbolisto.es}]

Diumenge passat al vespre, un cop ja conegut el resultat del referèndum popular d’Arenys de Munt, comentàvem la jugada amb un col·lega, i jo vaig augurar, il·lús de mi, que veient com havia anat tot de bé, en el sentit que n’esperaven els organitzadors -això és, amb un vot afirmatiu aclaparador al final d’una jornada festiva i sense incidents d’ordre públic remarcables-, l’endemà els mitjans de comunicació centrepeninsulars hi passarien per sobre de puntetes, si és que en deien res. Ho vaig dir calculant que després de constatar, les forces nonacionalistes espanyoles, la cagada d’haver cridat l’atenció periodística mundial sobre una consulta que, sense tanta sentència judicial, tanta diligència de l’advocat de l’Estat a ficar-hi el nas, tant de neofatxa emprenyat i tant d’escarafall desmesurat, no hauria passat potser d’un simple acte testimonial, d’una anècdota, i després d’haver cridat, ells, la gent a anar a votar, doncs que haurien après la lliçó i l’endemà dilluns enterrarien el tema sota una espessa capa de silenci…
Doncs no, em vaig equivocar de mig a mig, i no m’hi he hagut de matar gens, per comprovar-ho. Mentre sopava, al programa APM de TV3 han passat uns quants flaixos d’algunes televisions espanyoles, les mateixes de sempre, amb els personatges irritats de costum -potser encara més que de costum, que ja és difícil- i dient les parides que solen dir, cridar o renillar aquesta gent, amb alguna petita variant: que si els catalans estem instal·lats en una mena de mitologia nacional tota ella inventada, que si som espanyols quan ens llevem i al vespre acabem essent no sé què, que si estem a Espanya per treure’n tot el suc que puguem (la més delirant, però també la més clàssica), que si la consulta d’Arenys és la nostra última bufonada, etc, etc.
I els més cabrejats però alhora sensats, tipus de l’elenc del PP com el xistós de Miguel Ángel Rodríguez o el seu successor actual en el càrrec de gran comunicador del partit, exigint a crits que Zapatero, com li diuen, hi faci alguna cosa, que d’ell és la culpa, amb la seva permissivitat, que els catalans fem pallassades com la d’aquest diumenge…
De la cúpula del PP, però, també n’han baixat dues frases sensacionals. Pel costat tou, el doctor Mariano, que avisa urbi et orbe que això no es pot agafar a la lleugera, que té més importància que no sembla (mi-te’l, ell, quina sagacitat!): “La consulta no és un tema menor, amb el qual es pugui jugar”; i pel costat dur, la presidenta de la Comunidad, que ha posat la cirereta al pastís amb aquesta impressionant reflexió: “Aquests referèndums on s’apedrega els que hi estan en contra em remouen l’estómac, em recorden els països totalitaris”. La dona s’ha anat a agafar a la pedra que algun gamarús va anar a llançar contra l’autobús dels neofatxes i que va fer un trau en un vidre… Però vaja, sí, si ella ho diu, que té un profund coneixement de la idiosincràsia dels països totalitaris, deu ser així.
Tot plegat demostra una cosa, i és que la iniciativa dels promotors de la consulta ha fet diana de ple. Mai com ara s’havia fet tan certa aquella frase del Quixot: “Si els gossos borden, vol dir que estem cavalcant”.

Pel que fa als diaris de La Capital, ens n’ha servit un tast en safata una vegada més en Jordi Soler, que deu tenir un nas a prova de fortors potents. Segons deien en portada dilluns els tres mosqueters del periodisme madrileny, la consulta d’Arenys va ser una “farsa” (La Razón), un “esperpent” (ABC) i una “bufonada” (El Mundo). I segons el simpàtic JM Carrascal, que és un home que ha voltat pel món, als nacionalistes catalans, bascos “o de donde sea” no els interessa pas que Espanya es trenqui del tot, ja que “quieren seguir sacando de ella lo más que puedan, al tiempo que continuar gozando de una autonomía equiparable a la independencia. Su lema es ‘Lo mío es sólo mío, y lo tuyo, de los dos'”.
Sí, noi, com descansaran, els espanyols, el dia que ens separem!, i sobretot, com ho notaran a la butxaca, sense el robatori continuat i sistemàtic dels privilegiats nacionalistes catalans, bascos i d’allà on siguin…!
Han rebut una forta sotragada, doncs, i d’un petit referèndum d’un petit poble que ells, volent-lo ofegar, l’han amplificat tant que se n’han sentit els ecos a tot arreu. Això deu voler dir alguna cosa: deu ser veritat que en el fons, tot i l’aparositat que gasta i les seves maneres fatxendes i perdonavides, l’Estat espanyol és més feble del que aparenta, o com a mínim que els personatges que l’alimenten i en viuen no estan pas tan segurs de la seva fortalesa: una pedreta minúscula que troba en el camí, a Arenys, i en comptes d’esquivar-la, hi ensopega i tot ell trontolla.
Però mentrestant el gegant, amb peus de fang o no -i segurament per això mateix-, va a tota màquina, fent el màxim soroll possible per imposar-se i fer inaudibles totes les veus discrepants. “¡Somos la eÑe!”, bramulen, i tothom a treballar per la causa común, inclosos els maniàtics i exacerbats nacionalistes perifèrics: l’economia espanyola, el cinema espanyol, la faràndula espanyola, la literatura espanyola, la música espanyola…, els esportistes espanyols.
Ah, com descansaré -jo sí- el dia que els pilotos españoles d’ara pugin al podi i als locutors de TVE, Telecinco i totes les altres -també Intereconomía, ai las!- no els quedi més remei que dir que ha guanyat la cursa un piloto catalán, encara que continuïn pronunciant, com fan ara, el seu nom a la manera castellana! Com ens ho passarem de bé el dia que la selecció catalana de l’esport que sigui repassi la seva!… Per això sol ja haurà valgut la pena la separació i tots els esforços que calguin per aconseguir-la.

Meravellosa l’última intervenció de JL RodrígueZapatero en seu parlamentària, com els agrada de dir als castissos, per tranquil·litzar la soferta classe treballadora, assegurant-los que des del Govern s’està treballant per ells i el seu benestar, i assegurant que des de la talaia governamental ja s’està començant a veure la llum al final del túnel (no pas el famós túnel i la famosa llum d’ultratomba que diuen que hi ha allà els que hi han estat, sinó els de més ençà, els més terrenals de l’economia), i que aital llum permet veure o intuir, si més no, tot de brots verds que comencen a créixer arreu.
L’al·locució que dic la va adornar, l’inefable ZP, amb una expressió antològica: segons ell, del present en endavant ja es produirà en els seus hispànics dominis “un crecimiento menos negativo”…, un ris del ris oratori magnífic. Es tracta d’aquell invent del llenguatge dels economistes, el “creixement negatiu”, que per ell mateix ja és una troballa sensacional, però millorat: ara creixerem menys negativament, companys, alegrem-nos-en!
Aquí, amb tant de cop de cap en una i altra soca, tenia on mossegar fort el doctor Rajoy, però sort que l’home es trobava a la lluna de València i va deixar passar l’oportunitat…! Qui sap si l’estrenu líder del ferm partit de l’oposició tenia les neurones preocupades i ocupades pensant com desfer els negres núvols d’amenaça per a la unitat d’Espanya provinents d’Arenys de Munt…
Després de la patinada d’aquest agost, en què l’equip econòmic governant va anunciar una ajuda d’uns quants euros per als treballadors que haguessin esgotat el subsidi d’atur… aquell mateix mes d’agost, i no abans, i després de rectificar pressionats per tothom, ara el nostre benemèrit president de totes les Espanyes té a davant dos reptes de conya: la presidència imminent de la Unió Europea i l’aprovació dels pressupostos de l’Estat.
Per al primer ja el tenim recorrent Europa amunt i avall (avui mateix és a dalt de tot, entrevistant-se amb el president de la Federació Russa -i suposem que amb el nostre amic Putin, també nonacionalista declarat-), prenent apunts. I per als pressupostos, que tot feia preveure que els hauria d’afrontar amb la solitud del guerrer, la seva famosa flor al cul acaba de fer-li un regal, en forma d’oferiment del PNB -que hom creia tan emprenyat amb ell després del malabarisme de PPatxi López a Euskadi- a donar-li suport…
És clar que no es tracta pas d’una oferta a canvi de res: segons explicava La Vanguardia d’aquest dilluns, els bascos li exigiran entre altres coses que deixi en pau les tres diputacions forals i que blindi el concert basc, que algunes comunitats autònomes espanyoles, i encara més les limítrofes, veuen amb recel, i que amb el rebombori produït per l’Estatut català encara podria passar que acabessin canviant-los-hi pel famós cafè per a tothom… Els bascos, tan oportunistes com sempre i més llestos que una guilla, van per feina, ve-t’ho aquí. No pas com altres…

Parlem una mica dels altres. Per exemple del PSOE nostrat, conegut com a PSC, que també ha donat algunes perles, al voltant de la Diada reivindicativa/festiva (sobretot festiva) de l’11 de Setembre i de la diada consultiva del 13 de setembre a Arenys de Munt, saldada amb un èxit esclatant.

Primera perla: la de la nostra primera autoritat, molt honorable José Montilla, que tot i el seu florit discurs al poble de Catalunya, comminant-lo a no deixar de recordar les seves fetes i les seves figures -enguany és el 150è aniversari del naixement de l’avi Macià-, a l’hora de les faves comptades només es recorda de reivindicar la superació de la crisi econòmica com a fita màxima del país, oblidant-se, en dia tan assenyalat, de la crisi política permanent que patim, i que ell i el seu partit fan ben poc per resoldre, i els seus cosins d’Espanya endins encara menys, sinó tot al contrari. Només cal recordar aquí l’últim moviment de peons del president del Congrés dels Diputats, el vell José Bono, fent la vella jugada del No nos moverán davant l’anunci dels pesats d’ERC i companyia (“¡otra vez ésos con la misma gaita!”) de reclamar de nou el dret a parlar en català, euscara i gallec al Parlament monolingüe espanyol.

Segona perla: la correligionària representant del PSC a l’Ajuntament arenyenc, que confessa a la televisió que com a grup municipal han vist allò de la consulta com a poc menys que una pocasoltada i que com a tal s’han limitat a veure-les venir i a veure-la passar, sense bellugar-se per a res. Encara bo (sobretot per a ells, compte) que no hi van actuar ni s’hi van manifestar en contra…

Tercera perla: com que l’Àngel Colom (CDC) va recriminar al PSC, també davant les càmeres de TV, que hagués deixat passar a Arenys de dalt l’oportunitat de posar-se al costat del poble de Catalunya, i com que en dies precedents el mateix Artur Mas havia declarat que ell si pogués votaria afirmativament per la independència de Catalunya, va en Miquel Iceta i replica que tot plegat respon a la “deriva radical” en què ha entrat el partit nacionalista. Radical, Iceta? Defensar-se de les mossegades i de les garrotades i dir que un vol escapar-se’n, i com més aviat millor, això és radical? Ara resultarà que l’agressor és un paio moderat i que la seva víctima, que en vol fugir cames ajudeu-me, és un radical? És ben bé que no hi ha més cec que qui no vol veure-hi…

Quarta perla: l’il·lustre (encara que no ho sembli) alcalde de
Barcelona (“d’aquesta ciutat”, com en sol dir ell), que es queixa,
també davant les càmeres dels periodistes, de la polseguera aixecada
(no diu per qui, però) davant la consulta d’Arenys de Munt, una
consulta que no servirà “per a res”, segons la primera autoritat
municipal barcelonina. Sí que servirà, senyor batlle, i per a dues
coses, de moment: perquè s’escampi l’exemple (ja hi ha cap a un
centenar de municipis catalans que han dit que volen fer la seva pròpia
edició de l’experiència arenyenca) i perquè, igual que ha passat a
Arenys de Munt, es visualitzi la proporció real de l’independentisme a
Catalunya, poble per poble, sigui o no sigui la consulta tolerada per
les autoritats competents i tingui o no valor jurídic i caràcter vinculant.

Cinquena perla: al capvespre del dia del referèndum simbòlic (i tan
simbòlic!) d’Arenys de Munt, surt en Joan Puigcercós i declara, cofoi,
que la “taca d’oli” que ha començat al Maresme anirà fent, imparable.
Ai, mare de Déu!, hi ha altres maneres de no perdre pistonada, Joan,
carai!, a veure si ens posem les piles!

Sisena perla: la Dolors Camats i altres figures del seu partit, que no
diuen ni piu, però que es presenten als actes oficials de la Diada amb
un pin a la solapa que sí que diu i que llueix com una escata de peix
al sol del migdia, durant l’actuació de la cantant israeliana Noa. Algú ha dit que el “manual del ‘progre’ enrotllat” els ho aconsellava, encara
que devien tenir les seves raons per protestar d’aquesta peculiar
manera; però si estan a favor dels pobles oprimits com el palestí, ¿no
tenen res a dir d’aquest poble nostre (i seu), que es vol alliberar del
poble del costat que l’oprimeix sense parar i sense manies? ¿I no tenen
res a dir al cap d’Estat del poble veí, i al president del seu govern,
que s’han manifestat manta vegades a favor de la constitució d’un Estat
palestí? Per exemple això: per què Palestina sí i Catalunya no? M’ho poden explicar, sisplau?

Després del persistent i incomprensible silenci del nostre benamat govern de les tres bessones (vid. nota d’ahir a Vilaweb) respecte al terratrèmol provocat per la senzilla convocàtòria d’un modest referèndum local -no vinculant, només faltaria!- sobre la potencial creació d’un Estat català dins la Unió Europea, el president Montilla finalment ha parlat (més Vilaweb i vídeo de TVC, a sota).
I ho ha fet per dir, agafeu-vos fort a la cadira, que ell no hi està d’acord perquè actes com aquest donen “arguments a la caverna de la dreta espanyola”. I de passada ha defensat el dret a manifestar-se d’aquell grupuscle ultradretà espanyol nonacionalista (el nom del qual em nego a deixar escrit aquí) que ha convocat una manifestació pel mateix dia de la consulta, inicialment autoritzada pel departament d’Interior, després rebutjada pel mateix departament i traslladada a un altre dia, i al capdavall autoritzada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (valga’m Déu!), que desautoritza així el departament d’Interior i el seu titular, el qual no en fa cap comentari, ocupat com deu estar demanant la unió dels partits catalans per exigir (per què ara?, no ho sé) la dimissió del Defensor del Pueblo espanyol, Enrique Múgica, per haver presentat en el seu moment, fa mesos i mesos, el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, i ocupat també protestant per la presència de la cantant israeliana Noa en els actes de la Diada d’enguany…
“Fins i tot els fatxes tenen el dret de manifestar-se”, diu el President. “És una garantia
dels ciutadans, fins i tot dels que pensen completament el contrari que
nosaltres, dels nostres adversaris. És la grandesa de la democràcia”.
És la grandesa de la democràcia, sí, però és que estem parlant de la “democràcia espanyola”, que té unes quantes pedres de toc que la desemmascaren i que donen la mesura exacta de la seva grandesa: la consulta d’Arenys de Munt n’és una, si voleu petita, però el País Basc n’és una altra de les mides d’una catedral. ¿Com es justifica que manifestacions de grups abertzales, considerats violents per l’autoritat, siguin prohibides i en canvi es permeti la d’un grup de signe contrari i no menys perillós que en munta una suposadament per protestar, però amb la clara intenció d’acollonir i condicionar la població que vulgui anar a votar lliurement a Arenys de Munt?
Però anem a l’altre argument del senyor Montilla: el referèndum arenyenc és contraproduent, segons ell, perquè dóna arguments a aquella gent que estan tant en contra de la consulta com del desplegament de l’Estatut… i de tot allò que vulgui desplegar Catalunya; estan en contra de Catalunya com a país, que el volen emmordassat, callat i obedient, i reduït a una simple regió de la seva grandiosa Espanya. No ens moguem, doncs, que no s’enfadin i que no tinguin arguments per fer-ne de les seves, oi?

Són les mateixes raons, encara que amb paraules distintes, d’alguns
opinadors que defensen que no és bo “il·lusionar” la població de
Catalunya perquè la “desil·lusió” i la decepció de no poder fer realitat les il·lusions (i ja se’n cuida sempre i amb tots els seus poderosos mitjans
l’Estat perquè així sigui) poden ser molt doloroses, i per això mateix
titllen de “irresponsables” tots els polítics que pretenguin ampliar
els marges de llibertat de Catalunya fins a l’emancipació plena. Ja va
passar quan aquests, encapçalats pel molt honorable Pasqual Maragall,
van promoure la reforma de l’Estatut: segons aquells plomífers, no
s’hauria d’haver fet mai, i així ens hauríem estalviat tot el calvari
que hem hagut de passar, i que encara no ha acabat (l’espasa de
Dàmocles del TC encara penja sobre els nostres pobres caps verds de
catalans insensats, tant de seny que havíem tingut sempre!…).
Doncs no. Enfoquem bé els binocles: precisament cada pas o passet que fa el país cap a la seva llibertat, cada gest, acte o gesta, cada iniciativa, cada acció que fa el país cap a la consecució de convertir-se en un país de ple dret, té precisament la interessant virtut de retratar el rostre autèntic dels que s’hi oposen perquè… perquè sí, abans amb l’argument irrefutable del “dret de conquista” i ara amb l’argument -intel·lectualment igual de pobre- de la Intocable Constitució.
La democràcia no és el cub hermètic de la seva Caixa de Cabals, i la defensa canina, irracional, que fan del seu botí els delata. Acceptar aquest estat de coses, deixar que decideixin per nosaltres i fer de la coacció permanent la normalitat és declarar-se esclau, avenir-se a viure en la derrota sense cap oposició. A més d’una qüestió de drets, aquí hi ha en joc una qüestió de dignitat. I pel que fa a dretans, ultradretans i esquerrans tots germans no nacionalistes, un missatge: si no han sortit de la caverna, potser ja va essent hora que ho facin. El problema catalán són ells, no nosaltres.
I tornant a Arenys de Munt (els anys i panys que vaig haver de suportar la megafonia de la Renfe a la “Estación Término” anunciant que el “tren para Arenis de Mar” es trobava estacionat a tal o tal altra via!…) i al present d’avui mateix, acabo amb aquesta proposta: No volen caldo? Doncs dues tasses! A continuació enganxo uns enllaços que es troben a la Xarxa per votar si volem o no que Catalunya sigui properament un nou Estat dins la Unió Europea:

*Consulta per la independència a Internet, a directe.cat

*Caldria estendre la consulta d’Arenys de Munt al màxim nombre de municipis? Enquesta a Vilaweb.

*Grup de Facebook de suport a la consulta d’Arenys de Munt

*Campanya Vullvotar.cat, a Vilaweb

*Referèndum per la independència, a elpunt.cat

[_{Dibuix de l’entradeta: Francesc Llopis, Franchu}]

[_{Foto: www.esquerra.cat}]