Treballem per les persones, treballem pels pobles…
Deixa un comentariMai he pogut entendre que des de l’esquerra algú pugui defensar els drets individuals de les persones, enfront de les injustícies a les quals estan exposades o de les quals són víctimes des del poder polític i/o econòmic, i que al mateix temps aquest algú s’inhibeixi de defensar els drets col·lectius d’aquestes mateixes persones, és a dir, els drets de les persones com a col·lectivitat… On és la diferència? Per què les persones individualment mereixen ser defensades, i no ho mereixen en canvi col·lectivament? Per què no s’està igualment per “ajudar els qui més ho necessiten” quan aquests necessitats no són individus sinó pobles? ¿Que potser és més injusta, la injustícia (el concepte d’injustícia, la injustícia abstracta, o una injustícia concreta), quan afecta una persona que quan afecta una comunitat de persones?
(Ara que hi penso, ¿no és la dreta, encarnada en el PP, que sempre es remet als “drets de les persones”…, per eludir els drets dels pobles?)
Ergo, seguint el fil de l’argument: no entenc, ni ho he entès mai, com pot ser que un partit teòricament d’esquerres no estigui per l’alliberament de Catalunya… Només hi trobo dues explicacions possibles (que pugui dir aquí en veu alta): o el PSC –i personalitzant encara més, el PSC capitanejat ara mateix per José Montilla– no creu (o no veu, que seria molta miopia) que Catalunya sigui objecte com a país –com a persona col·lectiva– d’una situació injusta, o creu que no hi ha motius perquè hagi de deixar de patir-la… o hi ha motius superiors que fan que l’hagi de patir de totes passades. És “Espanya” un d’aquests motius superiors (o EL motiu superior)? I si ho és, per quin diantre de motiu superior ho és?
Ens ho explicaran algun dia? (No cal que sigui ara, durant la campanya electoral, que ja tenen prou coses molt més importants en què pensar).
(Ara que hi penso, ¿no és la dreta, encarnada en el PP, que sempre es remet als “drets de les persones”…, per eludir els drets dels pobles?)
Ergo, seguint el fil de l’argument: no entenc, ni ho he entès mai, com pot ser que un partit teòricament d’esquerres no estigui per l’alliberament de Catalunya… Només hi trobo dues explicacions possibles (que pugui dir aquí en veu alta): o el PSC –i personalitzant encara més, el PSC capitanejat ara mateix per José Montilla– no creu (o no veu, que seria molta miopia) que Catalunya sigui objecte com a país –com a persona col·lectiva– d’una situació injusta, o creu que no hi ha motius perquè hagi de deixar de patir-la… o hi ha motius superiors que fan que l’hagi de patir de totes passades. És “Espanya” un d’aquests motius superiors (o EL motiu superior)? I si ho és, per quin diantre de motiu superior ho és?
Ens ho explicaran algun dia? (No cal que sigui ara, durant la campanya electoral, que ja tenen prou coses molt més importants en què pensar).
Ara bé, després de visionar aquest bonic vídeo de campanya (que és cantat en internacional i a més no la vessa), em puja a la boca una pregunta impertinent: si l’especialitat de la casa són els plats de contingut i salses socials, ¿com es pot caure en la temptació d’acabar servint gasòfies com la de les subvencionetes de 400 euros per a assalariats, autònoms, pensionistes i parats; el xec-bebè, actualment desaparegut en servei (i que es repartia, val a dir-ho, equitativament: tant se val quin fos el nivell de renda de la família beneficiada); les peonás que es paguen a Andalusia (a Andalusia, sí, la del beuratge fino i la de la fina pell) des del temps de Felipe González;… o aquesta partida d’última hora del Govern per als ni-ni catalans?
Sobre aquesta darrera pensada, per cert, m’ha arribat rebotada una carta de disculpa d’un i-i al president Montilla que parla sola:
«Molt Honorable President Montilla,
»M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5.000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m’agradaria demanar-li disculpes.
»Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.
»Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.
»També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i …sí, tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència.
»Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s en la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!
»Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança, perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.
Cordialment,
Joan Güell
P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia».
»M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5.000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m’agradaria demanar-li disculpes.
»Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.
»Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.
»També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i …sí, tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència.
»Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s en la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!
»Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança, perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.
Cordialment,
Joan Güell
P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia».