L'Hereu Riera

Ni independentistes ni residuals, sinó tot lo contrari. L’eternal flame d’Unió Democràtica de Catalunya, Antoni Duran i Lleida, va ser reelegit aquest cap de setmana passat, en el 25è congrés nacional del partit, com a president de la formació socialcristiana.
El congrés també va aprovar l’informe de gestió de l’equip dirigent (en una votació que en un altre temps se n’hauria dit a la búlgara, amb més del 90% de vots favorables) i, sobretot, va aprovar les directrius pels quatre anys vinents. En aquest punt es va discutir sobre la via independentista, però no només d’això: segons el mateix Duran, hauria sigut “imperdonable” dedicar, tal com està el pati, tot un cap de setmana a parlar només d’independenstisme. “És cert que una candidatura defensava clarament la independència de Catalunya ja”, explica en el seu blog, El Diari de Duran Lleida (sense esmentar enlloc el nom del candidat, Josep M Vila d’Abadal), però l’altra, “sense ser antiindependentista, creu que és una simplificació reduir el debat a aquest binomi”.
Per si de cas, Duran rebla una mica més el clau: “A més –tot i respectar, conèixer i comprendre un sentiment creixent en la ciutadania catalana–, als polítics se’ns demana que presentem projectes viables que no ens condueixin a carrerons sense sortida”. Vaja, quin tros d’argument!, perquè ja ens explicarà què nassos és, aquesta Espanya en la qual estem ficats a la força des de fa 300 anys, sinó un carreró sense sortida!…
En un altre moment de la trobada congressual del partit, el líder indescavalcable va deixar clar que això de la independència ara no toca, en primer lloc perquè, segons ell, ara “ni interessa, ni convé”. ¿A qui, no li interessa ni li convé? Perquè, si es refereix als catalans (com sembla, encara que sembli mentida), si no és ara (ara que paguem doble: per la crisi i per Espanya), quan serà que ens interessarà desenganxar-nos de l’enganxós i llefiscós país que un dia ens va fer dependents d’ell per la via militar?

[Potser ens tocaria fer un exercici de psicologia col·lectiva per entendre algunes renúncies –sempre prematures, sempre abans de lluitar contra els propis fantasmes– de determinats polítics catalans que, en lloc d’amagar-se darrere una muntanya d’excuses, haurien de passar a davant per alliberar d’una vegada i per sempre el nostre torturat país de les urpes del seu depredador]

Prosseguint amb en Duran, que durarà per tant uns anys més a la palestra, encara trobem una altra raó per a la negativa en el seu blog, després d’enumerar els motius que el van dur a oferir-se per enèsima vegada per encapçalar el partit. Vegem-los, que s’ho val: “Avui tinc un capital polític gràcies a Unió. Fa anys que sóc el polític més valorat de Catalunya i el 20-N vaig obtenir [sic] el suport de més d’un milió de persones a les urnes (mai abans l’havia tingut CiU en unes eleccions a Corts Generals ) i al bell mig dels ajustos pressupostaris del nostre govern”. Amb aquestes xifres astronòmiques al cap, doncs, en el congrés de Sitges en Duran no es va estar d’afirmar amb rotunditat que si la federació, CiU, s’hagués presentat a les eleccions amb l’independentisme en el programa no les hauria guanyat… Com ho sap? No se sap.
Diu la crònica periodística que Duran Lleida va voler aprofitar a fons el cap de setmana per marcar distàncies d’una banda amb l’altre (anònim) candidat, però també envers la línia programàtica que Convergència va traçar en el seu propi congrés, fa tot just unes setmanes:
–Duran, deia el diari, “rebutja sotmetre’s a CDC”. Perfecte, està en el seu dret, però per què, com a català, no rebutja amb la mateixa energia i contundència sotmetre’s a Espanya?
–La independència, diu que va dir Duran (i en aquest punt coincideix, ves per on, amb tota l’espanyolitat, d’aquí i d’allà) “divideix” el país (el nostre, s’entén: l’altre va perfectament a l’una). Que potser la “dependència” l’uneix, el nostre fotudíssim país? Per què hem de ser la “quasi meitat” que en tenim la pipa plena, d’Espanya i les seves reconsagrades unitats, que ens hem de fer fotre i continuar aguantant la metxa?
–El dret a l’autodeterminació, que està malgrat tot en l’ideari dels socialcristians, no serveix per a res, diu Duran Lleida, “sense una majoria al darrere”… I doncs, si és així, per què “rebutja” treballar decididament per aquesta majoria?

No voldríem, amb tot això, formar part dels “megapatriotes acusadors” que aquests dies postcongressuals “banalitzen o menyspreen Unió”, segons que escriu Josep M Pasqual en el seu article d’aquest dilluns al diari, La fórmula d’Unió. Pasqual explica els fonaments ideològics del quasi centenari i respectable partit de Duran Lleida, Pelegrí, Ortega i companyia, i estic d’acord amb ell que no es pot matar tot lo que és gras. Però també trobo molt discutible la conclusió que apunta, en el sentit que “entre el determinisme autonòmic i l’independentisme romàntic, Unió fa lloc al sentit comú”. No va dir algú “que la prudència no ens faci traïdors”? En què quedem, doncs?