L'Hereu Riera

“¡NO PASARÁN! MADRID SERÁ LA TUMBA DEL FASCISMO”

Nou documental informatiu per a la reflexió, a l’espai Sense ficció de TVC, aquesta vegada sobre la vida i pensament del Dr Moisès Broggi, elaborat amb una gran delicadesa per Marta Batlle i desenvolupat seguint el ritme pausat de les explicacions autobiogràfiques del centenari i llorejat cirurgià català. Enmig d’aquestes notes es desprenen de la narració, com perlejant-la, les meditacions del doctor Broggi sobre el dilatat exercici de la seva professió i sobre la professió mateixa i la seva dimensió ètica; sobre la seva vida, la família, l’amor, la mort, Déu…; sobre la vida col·lectiva dels catalans, l’atzarosa i dura experiència de la història de Catalunya els últims cent anys.
“No passaran!”, deia la pancarta penjada als carrers de Madrid, i mentre el Dr Broggi va desgranant els records de la seva experiència en la guerra de 1936-39, el vídeo ensenya un mapa de la Península en el qual el feixisme penetra com un ganivet en la mantega. Allò no era pas una guerra entre dos exèrcits, sinó entre un exèrcit disciplinat i ben armat i unes milícies amb prou feines organitzades i preparades per parar el cop. Aquí el senyor Moisès rememora la increïble aportació dels voluntaris internacionals, i recorda haver vist com tota una columna de “l’arrogant guàrdia mora” topava, amb gran sorpresa seva, amb una columna ‘regular’ de l’exèrcit republicà dirigida “per un anglès amb bastó de comandament” i com en fugia ‘despavorida‘… Mentre va enfilant històries, personals i col·lectives, el doctor emfasitza un parell de cops, amb un astorament tanmateix discret, la violència de l’exèrcit agressor, la seva duresa desmesurada envers els vençuts, durant la guerra i després.
Mentre l’escolto, em pregunto com és que hi ha lliçons que els costi tant d’aprendre a les esquerres, o a algunes esquerres. “Com més llibertat hi ha, més ordre hi ha d’haver”, precisament per preservar la llibertat, evitant-nos de caure en el caos. S’entén, això, companys?

En un moment de l’entrevista, el doctor Broggi diu que potser ens caldria confiar en un govern mundial regulador -de la demografia, entre altres coses-, i que defensés així mateix la natura. Immediatament penso en la idea kantiana del “govern cosmopolita” que ens hauria de preservar per sempre més dels conflictes bèl·lics, i de la qual seria un pàl·lid reflex, si es vol considerar així, la creació a mitjan segle XX de les Nacions Unides, i encara després d’una terrorífica guerra explícita de cinc anys (vuit, comptant-hi el cruel i amargant aperitiu franquista) i abans d’una llarga guerra implícita de terror nuclear, encara avui no apagada del tot…
Precisament va ser parlant sobre el seu paper en la fundació de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), que rebria el premi Nobel de la Pau el 1985, que vam veure el doctor Broggi amb una expressió més alegre, de legítim orgull. Es veu clarament que la possibilitat d’una catàstrofe nuclear era tothora present en el seu pensament. La ciència és bona, reflexionava, però depèn de com s’utilitzi, naturalment: “cap al bé o cap al mal”. La ciència, sí, com la tècnica, com l’economia…, que un dia va traspassar la barrera i es va convertir en Poder Econòmic, fora del marc del poder polític democràtic i per sobre d’aquest. La història del segle XX és una descripció viva (i amb tots els colors de la mort) del que és capaç de fer, aquest cavall desbocat, dels nivells de violència i d’absurditat a què pot arribar i arrossegar-nos-hi.
El doctor Broggi s’admira de l’evolució que ha tingut la consideració social/legal de les drogues en la nostra societat. En ser il·legal, la droga esdevé cara i tòxica (i en canvi les més pernicioses, tabac i alcohol, són permeses, puntualitza): d’aquesta manera, els reguladors, els repressors de la droga, allò que aconsegueixen és beneficiar directament el negoci de les màfies. No és pas res que no sapiguem (exactament el mateix es podria dir de la prostitució, que segueix la mateixa lògica absurda), però sortit de la boca d’un personatge savi i longeu com el doctor Broggi sembla que hauria de ser escoltat amb un cert respecte, si no amb reverència…, i tingut en consideració.
En aquest món, tanmateix, tots els valors són efímers. L’única certesa, deia Ortega y Gasset, és la incertesa. I Déu? Un personatge potser no, però aquest món no es pot concebre sense un principi universal que el regeixi. (Costa imaginar-lo sense, sí, encara que de vegades -i disculpeu-me l’astracanada- un no pugui evitar tampoc de demanar-se a quina tómbola ha pogut treure’s el carnet de conduir).

[“Dr Moisès Broggi: Ciència ètica”, a TVC]