L'Hereu Riera

Ha començat el xou! Ha sonat el tret de sortida de la boja cursa dels accelerats candidats a cavall dels seus bojos aparells de partit, fins a la meta del 28-N.
Com s’ha dit i repetit durant la dilatada pre-campanya, en aquestes eleccions ens hi juguem molt; i com que, per molt diverses raons, hi ha molta confusió prèvia (per començar, entre els mateixos pretendents, i en bona part induïda pels mateixos pretendents, i en alguns d’ells de manera maliciosa), convido la parròquia a fer un senzill exercici literari, que consistiria a llegir aquest fragment de l’historiador i filòsof bretó Ernest Renan (viquipèdia), i descobrir-ne després el dring (això és, si és possible trobar-l’hi o no) en els discursos, mítings i debats amb què ens obsequiaran aquests quinze dies vinents els nostres estimats corredors de fons de la política catalana.

«Una nació és una ànima, un principi espiritual. Dues coses que, en veritat, són una de sola constitueixen aquesta ànima, aquest principi espiritual. Una es troba en el passat, l’altra en el present. L’una és la possessió en comú d’un ric llegat de records; l’altra és el consentiment actual, el desig de viure junts, la voluntat de continuar fent valer l’herència que s’ha rebut indivisa. L’home, senyors, no s’improvisa. La nació, com l’individu, és la conseqüència d’un llarg passat d’esforços, de sacrificis i d’ànsies. El culte als avantpassats és el més legítim de tots; els avantpassats ens han fet això que som. Un passat heroic, grans homes, la glòria (em refereixo a la vertadera); heus aquí el capital social sobre el qual es basa una idea nacional. Tenir glòries comunes en el passat, una voluntat comuna en el present; haver fet grans coses junts, voler-ne fer encara, heus aquí les condicions essencials per ser un poble. S’estima en proporció als sacrificis suportats, als mals soferts. S’estima la casa que s’ha construït i que es transmet. El cant espartà (“Som allò que vosaltres vau ser; serem allò que vosaltres sou”) és, en simplicitat, l’himne compendiat de tota pàtria.
»En el passat, una herència de glòria i de fracassos a compartir; en l’esdevenidor, un mateix programa a realitzar; haver patit, disfrutat i esperat junts; heus aquí una cosa que val més que duanes comunes i fronteres posades conforme a idees estratègiques; heus aquí una cosa que es comprèn malgrat la diversitat de raça i de llengua. Deia fa un moment: “haver patit junts”; sí, el sofriment en comú uneix més que l’alegria. En allò tocant a records nacionals, els dols valen més que els triomfs, perquè imposen deures, ordenen l’esforç en comú.
»Una nació és doncs una gran solidaritat, constituïda pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i els sacrificis que encara s’està disposat a fer. Suposa un passat; es resumeix, això no obstant, en el present per un fet tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és (perdonin la metàfora) un plebiscit de cada dia, de la mateixa manera que l’existència d’un individu és una perpètua afirmació de vida. Oh, ja ho sé, això és menys metafísic que el dret diví, menys brutal que el suposat dret pretesament històric. En l’ordre d’idees que els exposo, una nació no té més dret que un rei a dir-li a una província: “Em pertanys, per tant et prenc”. Una província, per a nosaltres, són els seus habitants; si algú té dret a ser consultat en aquest tema, és l’habitant. Una nació mai no té un veritable dret a annexionar-se o retenir un país contra la seva voluntat. El vot de les nacions és, en definitiva, l’únic criteri legítim al qual s’ha de tornar sempre.
…

»Hem expulsat de la política les abstraccions metafísiques i teològiques. Què queda, després d’això? Queda l’home, els seus desigs, les seves necessitats. La secessió, em diran, i, a la llarga, el desmembrament de les nacions, són la conseqüència d’un sistema que posa aquests vells organismes a mercè de voluntats sovint poc il·lustrades. És evident que en semblant matèria cap principi no s’ha de portar a l’extrem. Les veritats d’aquesta mena no són aplicables sinó en el seu conjunt i d’una manera molt general. Les voluntats humanes canvien; però què no canvia, en aquest món? Les nacions no són res etern. Han tingut un inici i tindran un final. Probablement, la confederació europea les reemplaçarà. Però no és pas aquesta la llei del segle en què vivim. En l’hora present, l’existència de les nacions és bona, fins i tot necessària. La seva existència és la garantia de la llibertat que es perdria si el món tingués només una llei i un amo.
»Per les seves facultats diverses, sovint oposades, les nacions serveixen a l’obra comuna de la civilització; totes aporten una nota a aquest gran concert de la humanitat que, en suma, és la més alta realitat ideal que podem abastar. Aïllades, tenen els seus punts dèbils. Tot sovint em dic que un individu que tingués els defectes considerats per a les nacions com a qualitats, que s’alimentés d’una glòria vana, que fos gelós, egoista i busca-raons, que no pogués suportar res sense desembeinar l’espasa, seria el més insuportable dels homes. Però totes aquestes dissonàncies de detall desapareixen en el conjunt. Pobre humanitat, com ha patit!, quantes proves t’esperen encara! Tant de bo pugui l’esperit de la prudència guiar-te per preservar-te dels innombrables perills de què està sembrat el camí!
»Resumeixo, senyors. L’home no és esclau ni de la seva raça, ni de la seva llengua, ni de la seva religió, ni del curs dels rius, ni de la direcció de les cadenes de muntanyes. Una gran agregació d’homes, sana d’esperit i càlida de cor, crea una consciència moral que s’anomena nació. En tant que aquesta consciència moral prova la seva força pels sacrificis que exigeix l’abdicació de l’individu en profit d’una comunitat, és legítima, té dret a existir. Si es plantegen dubtes sobre les seves fronteres, consultin les poblacions en disputa. Tenen tot el dret a mantenir una opinió sobre el tema. Això farà somriure als transcendents de la política, als infal·libles que es passen la vida enganyant-se i que, des de l’alçada dels seus principis superiors, es compadeixen de la nostra curtesa: “Consulteu les poblacions, quina ingenuïtat! Ve’t aquí aquestes frèvoles idees franceses que pretenen reemplaçar la diplomàcia i la guerra per una infantil simplicitat”. »Esperem, senyors; deixem passar el regne dels transcendents; sapiguem suportar el desdeny dels forts. Potser, després de molt de titubeig infructuós, es tornarà a les nostres modestes solucions empíriques. En certs moments, la manera de tenir raó en el futur és resignar-se a estar passat de moda».

“Què és una nació?”. Fragment de la conferència que amb aquest títol va dictar Ernest Renan a la Sorbona de París l’11 de maig de 1882.

[_{els subratllats són meus, no cal dir-ho}]