I was only joking, mindundis!
Deixa un comentariEra broma. Tot allò d’enviar la Guàrdia Civil a Catalunya que va dir l’eurodiputat atòmic i vice-president del Parlament Europeu no era més que un txascarrillo, segons que acaba d’informar el butlletí horari. Com que li han plogut pedres de tot arreu (“Els liberals demòcrates, contra Vidal-Quadras”, “Els verds europeus també critiquen Vidal-Quadras”), comptant-hi la carta del president Schulz, que tot i remetre el càstig per a l’inefable Alejo a les urnes no deixa de ser un moc –expressat amb polidesa, però moc al capdavall–, i com que deu haver vist les orelles del llop en forma de derrota electoral a la pròxima ocasió, ara al nostre home se li arruga el melic i diu que només feia un dels seus celebrats acudits…
Està bé. No pas per l’acte de contrició, que pinta més fals que l’aigua seca, sinó perquè demostra que l’escarafall, la mentida i l’amenaça no tenen res a fer davant les raons d’un col·lectiu que en té per parar un tren. I ens ensenya també que a més de fer les coses amb el cor i amb el cap (i amb Europa mirant l’escena), si el poble català es manté ferm, amb una actitud i una activitat irreprotxablement democràtiques, tard o d’hora (més d’hora que tard, segurament) recuperarà la llibertat perduda fa massa temps.
En aquest estira-i-arronsa tan tibant que vivim, el dia ens ha fornit dues notícies més, una de cada color. D’una banda, la CEE, la conferència dels bisbes espanyols, ha donat la sorpresa pronunciant-se obertament contra els que pretenen “negar unilateralment la sobirania d’Espanya” i “posar en perill la convivència”.
A part que els prelats que han votat el text no diuen ni diran mai sobre quins supòsits descansa la presumpta sobirania d’Espanya, com a homes d’estudis deuen saber que no hi ha cap país al món que no l’hagi declarat unilateralment, la independència, perquè cap país dominant (i Espanya també apunta cap aquí, casualment) no l’ha concedit graciosament a la part que se’n volia despendre. I pel que fa a la convivència, ¿per quin motiu hauria de perillar? Potser es pensen que perseguirem a cops de garrot els que no estiguin d’acord amb la sobirania i no hi hagin votat a favor en referèndum popular i democràtic? ¿O potser es refereixen a la reacció desenfrenada d’una Espanya irritada que es vegi obligada a recórrer a la violència armada per tal que els catalans continuem units (voluntariament o no, no té cap importància) al “bé comú” i a les meravelles de la “solidaritat”?
Són preguntes retòriques, és clar, però aquesta nova intromissió dels bisbes espanyols en afers polítics em referma en la idea que els espanyols són espanyols abans que cap altra cosa: hi ha espanyols polítics, hi ha espanyols jutges, hi ha espanyols militars i hi ha espanyols bisbes, i com que Espanya és la seva prioritat, en allò tocant a Espanya el paper que fan els espanyols que fan de polítics, jutges, militars o bisbes és perfectament intercanviable (i també ho podrien ser les disfresses respectives de jutge, polític, bisbe o militar: l’efecte seria el mateix).
L’altra notícia ve de Madrid, i la protagonitza un altre valent (a aquestes altures i en aquelles latituds, no es pot pas tractar d’inconsciència ni frivolitat), Martin Varzavsky, fundador de Jazztel. “Entenc el desig de molts a Catalunya d’independitzar-se. No estic ni a favor ni en contra de la independència, però he conegut prou catalans i he passat prou temps a Barcelona com per entendre aquest desig de molta gent. I si el desig de la gran majoria dels que viuen a Catalunya és per la independència, per mi que Catalunya s’independitzi està molt bé”. Després ha matisat que caldria que la separació es fes amb el temps necessari (cinc anys, segons ell) perquè el “matrimoni” (que s’ha descuidat de dir que va ser i és forçat) té ara una urgència a resoldre, com és sortir de la crisi, però ha fet vots perquè la separació sigui amistosa, que la competència posterior entre els dos països sigui “sana” i, atenció, “que faci d’Espanya un país millor”. (“El fundador de Jazztel explica les seves raons en pro de la independència”).
Està bé. No pas per l’acte de contrició, que pinta més fals que l’aigua seca, sinó perquè demostra que l’escarafall, la mentida i l’amenaça no tenen res a fer davant les raons d’un col·lectiu que en té per parar un tren. I ens ensenya també que a més de fer les coses amb el cor i amb el cap (i amb Europa mirant l’escena), si el poble català es manté ferm, amb una actitud i una activitat irreprotxablement democràtiques, tard o d’hora (més d’hora que tard, segurament) recuperarà la llibertat perduda fa massa temps.
En aquest estira-i-arronsa tan tibant que vivim, el dia ens ha fornit dues notícies més, una de cada color. D’una banda, la CEE, la conferència dels bisbes espanyols, ha donat la sorpresa pronunciant-se obertament contra els que pretenen “negar unilateralment la sobirania d’Espanya” i “posar en perill la convivència”.
A part que els prelats que han votat el text no diuen ni diran mai sobre quins supòsits descansa la presumpta sobirania d’Espanya, com a homes d’estudis deuen saber que no hi ha cap país al món que no l’hagi declarat unilateralment, la independència, perquè cap país dominant (i Espanya també apunta cap aquí, casualment) no l’ha concedit graciosament a la part que se’n volia despendre. I pel que fa a la convivència, ¿per quin motiu hauria de perillar? Potser es pensen que perseguirem a cops de garrot els que no estiguin d’acord amb la sobirania i no hi hagin votat a favor en referèndum popular i democràtic? ¿O potser es refereixen a la reacció desenfrenada d’una Espanya irritada que es vegi obligada a recórrer a la violència armada per tal que els catalans continuem units (voluntariament o no, no té cap importància) al “bé comú” i a les meravelles de la “solidaritat”?
Són preguntes retòriques, és clar, però aquesta nova intromissió dels bisbes espanyols en afers polítics em referma en la idea que els espanyols són espanyols abans que cap altra cosa: hi ha espanyols polítics, hi ha espanyols jutges, hi ha espanyols militars i hi ha espanyols bisbes, i com que Espanya és la seva prioritat, en allò tocant a Espanya el paper que fan els espanyols que fan de polítics, jutges, militars o bisbes és perfectament intercanviable (i també ho podrien ser les disfresses respectives de jutge, polític, bisbe o militar: l’efecte seria el mateix).
L’altra notícia ve de Madrid, i la protagonitza un altre valent (a aquestes altures i en aquelles latituds, no es pot pas tractar d’inconsciència ni frivolitat), Martin Varzavsky, fundador de Jazztel. “Entenc el desig de molts a Catalunya d’independitzar-se. No estic ni a favor ni en contra de la independència, però he conegut prou catalans i he passat prou temps a Barcelona com per entendre aquest desig de molta gent. I si el desig de la gran majoria dels que viuen a Catalunya és per la independència, per mi que Catalunya s’independitzi està molt bé”. Després ha matisat que caldria que la separació es fes amb el temps necessari (cinc anys, segons ell) perquè el “matrimoni” (que s’ha descuidat de dir que va ser i és forçat) té ara una urgència a resoldre, com és sortir de la crisi, però ha fet vots perquè la separació sigui amistosa, que la competència posterior entre els dos països sigui “sana” i, atenció, “que faci d’Espanya un país millor”. (“El fundador de Jazztel explica les seves raons en pro de la independència”).
Aquest dijous també era el dia anunciat per a la trobada dels partits catalans declaradament independentistes, ERC, Solidaritat per la Independència, Reagrupament i Democràcia Catalana, i l’expectació era gran, però el dia ha acabat sense entesa. No podem dir, lamentablement, que hagi sigut cap sorpresa. Oficialment han al·legat falta de temps per a un acord tan “complex”, però sembla que hi ha hagut altres raons: sempre en tenen, i mai cap d’ells vol baixar del burro de la seva, què hi farem! Haurem d’esperar, doncs, que l’entesa hi sigui després de les eleccions, i que per llavors la concòrdia hagi madurat i que hagin madurat també una mica ells mateixos.
¿Us en recordeu que no fa ni un mes, exactament l’11 de setembre passat, un milió i mig de catalans érem als carrers de Barcelona demanant exactament la mateixa i única cosa?