I
Sempre parlem d’anar lluny,
allà on la fosca és vida,
als cors de les balenes
i els cors porucs dels humans.
Sempre parlem de remar,
de viure la nostra fe,
d’endinsar-nos als deserts
en busca dels oasis,
de treballar la terra
amb les mans i les arades.
El vent, a cau d’orella,
em xiuxiueja una cançó
que mai abans he escoltat.
Mentrestant, em desvetllo
i al meu costat no hi ets pas.
El somni ha marxat ben lluny
i la solitud em pren
amb els braços ben oberts.
Viure així és desolador,
però sé que és Déu qui em besa
cada ferida del cor,
la ferida dels humans.
II
Ara que no tinc secrets
ni tristeses que ocultar,
ara que quan caic tot sol
la terra no m’ensorra,
esguardo les esperances
i procuro ser discret.
El migdia colga els murs
amb el poder dels núvols
que filtren el foc del sol.
Ara, ara mateix, plou,
i tot és més divertit.
El migdia és una ombra
que avui cobreix oceans.
Fixeu-vos: no sóc pas jo,
sinó miratges passats
o la fredor de l’aigua
de les antigues séquies.
Regar és cosa de xalar
i jo rego en divendres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!