Espai de Dissidència

Si parlo de Michael Collins, la majoria pensaran en l’independentista irlandès interpretat per Liam Nesson en una memorable pel·lícula de 1996. Tanmateix, parlaré d’algú que va anar molt més lluny, literalment, que sempre va ser segon, que va ser esquiu amb la glòria, que va passar a la història com un secundari, que va conèixer la solitud absoluta, i que, tanmateix, va ser essencial per a la glòria dels altres. Un cantant de folk, John Craigie, li va dedicar una cançó, que acaba amb un significatiu “Sometimes you take the fame, sometimes you sit back stage, but if it weren’t for me them boys would still be there.”, que més o menys traduït per un servidor ve a dir: “De vegades, et toca endur-te la fama, de vegades et toca ser rere l’escenari, ara bé, si no fos per mi, aquells nois encara serien allà…

Efectivament, Michael Collins va ser el tercer component de l’equip de l’Apol·lo XI, amb Neil Armstrong i  Buzz Aldrin, la primera missió espacial que va aconseguir trepitjar la lluna, i tornar sans i estalvis el juliol de 1969.  S’ha dit i escrit molt sobre aquell viatge. De fet, el 2019, cinquantenari de l’esdeveniment, es van fer diversos documentals, exposicions, commemoracions i una interessant i emotiva pel·lícula dramàtica de Damien Chazelle, First Man (2018) sobre tot el que va envoltar el programa espacial, i el primer allunatge, des de la perspectiva íntima, fins i tot tràgica, de Neill Armstrong, el comandant i, finalment, el primer a deixar la seva petjada a la nostra lluna.

Efectivament, d’aquell trio compost per un introvertit i impassible Armstrong, incòmode davant la fama, obsessiu pels aspectes tècnics de la missió, i amb el patiment íntim per la pèrdua tràgica de la seva filla Karen, de dos anys, a causa d’una glioma; de l’extravertit i expansiu Aldrin, que durà clavada per sempre l’espina d’haver estat el segon home a trepitjar la lluna, i que passarà anys entre l’alcoholisme, la rehabilitació i la conversió en un cristà renascut, trobem Collins, l’home discret i professional, meticulós, de nervis d’acer. Collins serà l’home que, després que el mòdul de descens, amb els dos astronautes es desacoblés de l’Apol·lo XI, buscant espai per aparcar la nau, quedarà sol, completament sol, amb el mòdul principal orbitant la lluna durant vint-i-dues hores.

S’ha parlat molt d’aquelles vint-i-dues hores amb Armstrong i Aldrin preparant-se per fer el “petit pas per a un home, el gran pas per a la humanitat” que el comandant de la missió tenia previst de pronunciar amb un to solemne en la retransmissió en directe, per a tot el planeta, d’aquella epopeia espacial. Efectivament, milions d’espectadors seguien amb molta atenció el que passava al mòdul d’allunatge, de les converses entre ambdós astronautes, de la veu en off dels enginyers de Houston, del passeig espacial, de la recollida de mostres lunars, fins i tot de l’estona que ambdós astronautes tractaven de dormir en un dia agitat, o de l’estona improvisada en què Armstrong camina solitari, fora de càmera, on explica el seu biògraf James R. Hansen, que diposita en un cràter la polsera que duia la seva filla quan va morir, set anys enrere.

Mentre els dos astronautes compleixen amb el programa estipulat contemplat per les càmeres, Collins és allà dalt, orbitant en solitari des del mòdul de servei. Una solitud absoluta. Es va arribar a afirmar que la solitud més total des d’Adam ençà. Una solitud encara més pregona durant els períodes en què enfilava la trajectòria per la cara fosca de la lluna, en què totes les comunicacions amb la terra s’interrompien. Probablement, en la selecció dels aspirants al programa espacial havien buscat perfils psicològics com el seu, amb fortalesa mental provada, algú capaç de mantenir la calma i seguir amb rigor tot el programa d’activitats –en el seu cas, de revisar constantment l’estat de la nau– que impedien sentir-se aclaparat per un aïllament absolut, lluny, literalment, de tota humanitat.

Cert. La nostra espècie està programada com a animals socials. La nostra supervivència es fonamenta en la cooperació, la companyia, l’empatia que ens fa protegir-nos mútuament. Per això la solitud, un dels nostres mals contemporanis, resulta una situació poc natural. Tanmateix, també la solitud sol ser un repte que posa a prova la nostra fortalesa mental. Qualsevol de nosaltres, sense haver de ser un aventurer agosarat pot haver experimentat aquesta estranya sensació de restar sols davant res comparable a una missió, encara que ens trobem en situacions que ens fa pensar a Collins travessant la cara fosca de la lluna. Recordo, per exemple, la primera vegada que vaig conduir sol un atrotinat Renault 8, en una nit d’estiu, per unes costes del Garraf solitària durant la dècada de 1980, en el silenci absolut, més enllà del sorollós motor, a l’espera de l’aparició de la l’autoestopista, que seguint la llegenda urbana, s’apareixia al revolt on havia mort. O aquella vegada que em vaig perdre sol a la muntanya, tractant de buscar orientació entre la boira humida per una orografia desconeguda, en un paisatge fantasmagòric i misteriós. O aquell hivern que vaig passar vivint en una urbanització deserta, mentre encetava la meva vida laboral, en un espai, i un temps, desconegut. O la primera vegada que em vaig trobar, tot sol, davant un grup d’alumnes que, probablement, estaven tan espantats com jo. Certament, com Collins, el repte de la incomunicació -o comunicació parcial i amb comptagotes-, la incertesa sobre el retorn, l’esperit que lluita perquè la preocupació no esdevingui angoixa o pànic, són reptes que posen a prova la fortalesa mental. I això que, en aquesta vida, ningú no ens selecciona en base al nostre perfil psicològic, i que la majoria de nosaltres, com Collins, no som fets per a la fama, sinó per ser darrere l’escenari, i en el millor dels casos, recollir aquells nois que, si no fos per la nostra tasca i responsabilitat, encara serien passejant per la lluna.

Michael Collins, com la resta de la tripulació de l’Apol·lo XI, van tornar sans i estalvis a la terra. Després d’haver fet els passejos triomfals, després d’haver esdevingut herois contemporanis, després d’haver estat rebuts pels principals líders mundials –hi ha una escena memorable a The Crown, on el Duc d’Edimburg els pregunta sobre les seves sensacions a l’espai, i el deceben amb el fet que estaven massa distrets amb les tasques propis de qualsevol pilot, sense temps per a l’èpica–, cadascú va seguir la seva trajectòria. L’introvertit Armstrong va fer de professor universitari. Aldrin, amb diversos problemes personals, va tenir una trajectòria erràtica a la NASA i en projectes empresarials. Collins, per la seva banda, va seguir una trajectòria professional en el servei públic, i com va passar al mòdul principal, va seguir una vida discreta, com desapercebuda va passar la seva mort, als 90 anys, l’abril de l’any passat. Li va tocar ser al darrere de l’escenari, malgrat que, sense ell, aquells nois encara serien allà.

Now the history books will write about that fateful night
Them two fellas dancing on the moon
But they won’t say nothing bout me, waiting patiently
To bring them boys safely back home to you

Nota: article publicat al número 250 de la revista de Linyola, Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!