Efectivament, un tall de deu dies sense aquest dietari de confinament. Suposo que no tenia moltes ganes de dir gran cosa. Tampoc és que hagin passat fets extraordinaris, més enllà de poder sortir a córrer –estic en molt mala forma, i a la meva edat, les recuperacions costen més–. També podria dir que alguns articles
30 d’abril Sembla que aquest dietari comença a anar més espaiat. No només perquè la inspiració no acompanya, sinó perquè aquestes darreres setmanes han estat d’una intensitat superior al previst. No he fet recompte de videoconferències, reunions, intercanvi d’informació, extinció d’incendis o encàrrecs diversos, tanmateix la no-normalitat supera la suposada normalitat. No arrenquen els projectes
Barcelona, 16 de juny de 1989. Per primera –i darrera vegada– assisteixo a un concert de Bob Dylan. El recital es fa al Palau dels Esports, probablement l’espai amb pitjor acústica de la ciutat. Sóc a prop de l’escenari. No recordo teloners. Si la memòria no m’enganya, l’espectacle comença amb el quart d’hora de
25 d’abril Aniversari de la Revolució dels Clavells. Grandôla, Vila Morena, terra de fraternidade. He de reconèixer que m’encanta Portugal. De vegades penso si, en la reconfiguració d’una Catalunya independent, els catalans ens apuntaríem a ser silenciosos, discrets i melangiosos com els nostres cosins portuguesos. O potser encara mantidríem aquesta dimensió xarona i escandalosa
20 d’abril La quotidianitat, ni que sigui en temps excepcionals, absorveix fins al punt que les activitats extra, com aquest mateix dietari, no sempre són possibles. La fi de la setmana santa ha inundat d’activitats importants, tot i que he de reconèixer que sense la intensitat de les primeres setmanes. Ara bé, el distanciament social,
16 d’abril A banda del dèficit d’inspiració, les diverses tasques quotidianes, més àmplies del que imaginava, són responsables de la intermitència d’aquest dietari. Certament, la fi de la Setmana Santa tornem a aquesta dinàmica de vídeoconferències (de dos en dos) que condicionen l’agenda, sumats a tasques pendents, improvisades, i problemes que sorgeixen que requereixen tracte
12 d’abril Dia de lectura i escriptura. Fake news, de Simona Levi -molt suggerent-, i continuant amb el relat encetat la setmana passada, i que costa avançar. El confinament no va gens bé ni per la inspiració, ni per la concentració. Malgrat que passi hores fent coses, mantinc la sensació de pèrdua de temps. Demà,
10 d’abril Divendres Sant. Un divendres sant terriblement atípic. Aquests dies evoco les setmanes santes de la meva infantesa i adolescència. Especialment, com a minivacances escolars –i per tant, espai de benestar en respirar llibertat en la seva màxima expressió– a una de les urbanitzacions de Creixell. És cert. Avui que tothom critica els barcelonins
9 d’abril He fet un breu parèntesi en aquest dietari que no sembla tenir capacitat d’excitar-me, un testimoni més d’uns temps que inspiren inquietuds. Escric al vespre, tot just quan els aplaudiments al personal sanitari arrenquen, primer tímidament, després de manera generalitzada. Finalment, se sent alguna sirena. Aquest ritus diari té un punt d’exorcitzant. Després
6 d’abril Teòriques vacances de Setmana Santa, amb el silenci i la solitud inquietant dels carrers acompanyant-nos. Un silenci i quietud que bé podrien servir per al recolliment dels exercicis espirituals que tradicionalment han caracteritzat aquest lapse. En un passat no massa llunyà, mentre el vici i el pecat de la vida quotidiana s’ensenyorien de
5 d’abril. Diumenge de Rams. Records de palmons color crema i vestit de diumenge. Imatges de festes rituals que trobo a faltar. En tots aquests anys i llibres tinc prou perspectiva que, tot plegat, no deixa de ser una mena de porta d’entrada a la primavera, de la benvinguda a l’equinocci, de la promesa de
2 d’abril Les rutines del confinament, més o menys, s’imposen. De fet, disposar d’uns horaris, més o menys orientatius, tenen un comportament d’ordre dins del desordre que afavoreixen mantenir, si més no, una mica de racionalitat. El confinament, malgrat les reiterades reunions telemàtiques que més o menys mantinc a diari, també implica un cert tancament
31 de març Darrer dia de març. I sensació d’hivern. Cel gris, de tonalitat belga. Humitat de tímida rosada. Quietud inquietant. El temps, en aquests dies, és com un rellotge que avança per la inèrcia, sense un sentit determinat. El país és com una mena de gran cartoixa sense espiritualitat. Dia, com els altres. Feina,
30 de març Em plantejava aquest dietari com a un document intimista, amb reflexions de vocació més o menys literària, descripcions minimalistes, continguts lleugers, pensaments més o menys intimistes. Sovint em passa que l’articulista assagista que ha anat devorant a poc a poc l’historiador, també vulgui cruspir-se l’escriptor. Tanmateix, hi ha moments que, com diuen
28 de març Ensopiment. Escassa inspiració. Un diumenge més amb una quietud inquietant. És curiós com el temps no s’aprofita tant com hom voldria si no hi ha una mínima planificació que t’obligui a portar una agenda. He deixat penjat el dietari un parell de dies. Feines puntuals i poques ganes conflueixen. Represa d’algunes lectures.