Espai de Dissidència

En la meva tesi doctoral, dedicada al món cultural i intel·lectual del món llibertari del primer terç del segle XX a Catalunya, una de les qüestions que més em va cridar l’atenció va ser l’enunciat “Amor Lliure”. Des de col·laboracions dels lectors, fins a tractats filosòfics, passant per una interessantíssima novel·lística de fulletó, molts anarquistes consideraven que la revolució, el món nou que volien crear, havia de procedir necessàriament a reinventar-ho tot, també la manera íntima de relació entre individus i els models familiars. De vegades, des d’un idealisme ingenu més fonamentat en el desig que en la realitat, de vegades amb un nihilisme nietzscheà que buscava la transgressió per la transgressió, aquell món nou que pretenien bastir havia d’acabar amb la família convencional, com a representació domèstica d’una societat fonamentada en la desigualtat sistèmica i en el poder dels homes respecte les dones i els pares respecte dels fills.

El diable és sempre en els matisos. I, en la meva recerca, una vegada superada l’etapa en què deixa d’enlluernar-te allò que descobreixes, i comences a contrastar informació, contradiccions i paradoxes comencen a aflorar. “Amor lliure” podia significar moltes coses alhora, i molt incompatibles entre sí. Una joveníssima Frederica Montseny, una gran intel·lectual llibertària, teoritzava sobre l’amor sense convivència com a la millor fórmula d’articular una relació de parella igualitària i lliure, sense les opressions de la quotidianitat, i fins i tot una maternitat conscient i en solitari com a dret de les dones, teoritzat en una interessant trilogia novel·lística. Tanmateix, a l’hora de la veritat, als 25 anys, es va unir sentimentalment a un, també jove militant anarcosindicalista, Germinal Esgleas, van tenir tres fills, i van viure junts –fent un tàndem excepcional, en el terreny personal i polític– més de mig segle, entre 1930 i 1981, fins a la mort d’ell. 

De fet, ja des de finals del segle XIX, i sobretot provinent del potent anarquisme filosòfic francès, alguns pensadors com Émile Armand o Han Ryner, havien arribat més lluny i teoritzat sobre la “camaraderia amorosa”, una mena de convivència on els afectes i el sexe es vivien en comunitat (un model que el moviment hippie va reinventar cap a les dècades de 1960-1970). Derivada d’això, hi havien cisellat també el concepte “poliamor” que avui alguns tracten de fer passar per una novetat. Aquest darrer, més o menys venia a definir-se com a la generació de relacions afectives i sexuals sense l’exclusivitat que confereix legalment el matrimoni, o consuetudinàriament les parelles monògames. Pel que indiquen les recerques acadèmiques, el tema no es va quedar exclusivament en el terreny de l’especulació filosòfica, sinó que, efectivament, es van produir alguns intents de comunes de “camaraderia amorosoa” (on hi predominaven homes, sobretot) que, pel que s’apunta, no van acabar massa bé, com ha succeït històricament amb els intents de vida en comú alternativa. D’altra banda, la policia francesa, que ja per aquella època feia exhaustives investigacions sobre els anarquistes, consideraven, especialment el “guru” de la llibertat sexual Émile Armand”, com a un empresari que es lucrava en base a publicacions pornogràfiques i locals on es practicava la prostitució o l’intercanvi de parelles. Evidentment, no necessàriament hem de fer cas a la gendarmeria francesa, probablement escandalitzada respecte a aquestes fórmules tan subversives pel que fa a l’àmbit de la moral privada, tanmateix, la policia i la premsa conservadora no eren els únics a escandalitzar-se. A la mateixa Federica li repugnava tot el sortia del Monsieur Armand, o d’altres que coetàniament reivindicaven deixar-se arrossegar pels sentits en el seu afany per carregar contra els convencionalismes o reivindicar la dimensió salvatge del sexe, i arraconant les dimensions afectives romàntiques, arribant al que es va arribar a anomenar “nihilisme sexual” amb ecriptors molt populars a la Barcelona de 1930 com el periodista llibertari Mariano Gallardo o l’escriptor colombià Vargas Vila

Montseny no era pas l’única a escandalitzar-se. La majoria de militants cenetistes de les primeres dècades del segle no compartien aquella visió, i per a la immensa majoria de militants anarquistes de l’època, l’amor lliure era un terme associat a una parella heterosexual estable, que no passava pel matrimoni civil ni eclesiàstic, de lliure unió i desunió. De fet, amb certa mentalitat calvinista dels anarquistes catalans, s’havia arribat a dir que la fidelitat dels llibertaris a les seves parelles respectives estava molt per sobre dels beneïts per la santa mare església.

En qualsevol cas, aquesta llarga introducció hauria de servir per tractar de fer avinent les dificultats d’entendre conceptualment, i sobretot, a la pràctica, les relacions humanes, fonamentades amb la tossuderia dels segles, en les relacions més o menys monògames i més o menys heterosexuals –o en els cercles més butlerians, “heteronormatives”. En altres paraules, per parlar d’aquella assignatura que, de manera reiterada, generació rere generació suspèn una vegada i l’altra: l’educació sentimental.

Podrien fer-nos creure que la nova generació, amb la seva obsessió per complexificar noves taxonomies d’individus, capteniments sexuals i models de relació, han descobert la sopa d’all. Els anys m’han fet escèptic, i detecto tantes angoixes entre els joves actuals, com entre els joves de la meva generació, o fins i tot, entre els joves de l’època de la Frederica Montseny, o, com ja que faig al·lusió, a l’enunciat que dóna lloc al títol d’aquest article i del meravellós llibre de Gustave Flaubert, a mitjans del segle XIX. Sobre com ha d’organitzar-se això de l’amor i el sexe, cada generació es troba amb unes expectatives diferents, un relat diferent, i unes pressions diferents. Cada generació juga amb cartes diferents, cosmovisions diferents, referents diferents. I tanmateix, l’angoixa, persisteix.

En les converses amb alumnes, o amb fills dels meus amics, domina la idea de jugar amb unes regles del joc allunyades de les de la nostra generació. Potser, com a reflex d’un món individualista, formalment hedonista, i en què, com ens recorda Christian Laval, cadascú es veu obligat a actuar com a un empresari de sí mateix, exhibint-se, demostrant les seves qualitats, competint en tots els nivells, el laboral, encara que també el relacional i el sexual, convertim (i ens converteixen) en una mercaderia. Les aplicacions de cites, en el fons, nos semblen altra cosa que una mena d’empresa de treball temporal o una botiga on-line, on ets comprador i producte alhora. De fet, no fora d’estranyar que aquesta normalització de la diversitat sexual (molt especialment la bisexualitat) no tingui massa a veure amb no desaprofitar cap oportunitat que pugui presentar-se. La confusió dels gèneres i la multiplicació de tendències, categories, taxonomies, també busquen una mena d’hipersexualització del jo, un ultrasubjectivisme diferenciador, un narcisisme exhibicionista que caracteritza els nostres temps.  En altres paraules, el neoliberalisme desregulador aplicat a la vida íntima i a l’ànima de cada individu.

Ara bé, malgrat tots aquests focs d’artifici, dubto que buscar amor i sexe sigui menys complex, i en ocasions, traumàtic, com les generacions anteriors, amb regles del joc més clares i regulades, i un camp més estret. L’amor (o el sexe) és una selva competitiva, on tota aproximació a l’altre, és sempre difícil. Al cap i a la fi, estem, existencialment sols. I amb més o menys sort de trobar-nos envoltats de persones més o menys afins o acollidores, l’amor, i sobretot el sexe, no deixen de tenir aquella connotació de poder, d’estatus, de prestigi. Com deia Francis Underwood, el president imaginari de retòrica shakespeariana, a House of Cards, “tot té a veure amb el sexe, tret del sexe, que té a veure amb el poder”.

Sospito que el nivell d’angoixa, frustració, preocupació per obtenir relacions interpersonals satisfactòries, a la vegada que desigualtat i competència, no deu ser massa diferent, de generació en generació. Poden variar les oportunitats, les freqüències, els frens de la moralitat pública o les expectatives privades, tanmateix, al final pot passar com els protagonistes de l’Educació Sentimental, de Flaubert, que van cercant què és l’amor i el sexe, i al final, després de tot un recorregut vital farcit d’èxits efímers i fracassos mai definitius, acaben tornant al cap del carrer.

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!