Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

30 de desembre de 2021
0 comentaris

Un (altre) any per oblidar

Si haguéssim de resumir 2021 en un sintagma nominal, el més lògic seria fer servir “un any perdut”. Un altre. I van dos. O quatre, si ho mirem des de la perspectiva del nostre país. Allò que havia estat una anomalia històrica, una pandèmia, inèdita per a generacions que no n’havien viscuda cap, ara ha esdevingut fàcilment en “fatiga pandèmica”. El que va començar com una saludable interrupció de allò que en dèiem “vida normal” (i que, objectivament no en tenia gaire, de normal), ha anat esdevenint una mena de psicosi col·lectiva a la qual hi ha contribuït una mediocritat política, una ostensible manca d’idees per part dels intel·lectuals, i un esperit de corsari per part dels remenadors de cireres globals. La realitat, en qualsevol cas, és que el conjunt de restriccions a les llibertats personals han esdevingut un perill molt superior als del virus.

La democràcia recula arreu. La dictadura dels diners, la gran capacitat de comprar silencis i adquirir capçaleres fa que teocràcies o totalitarismes somrients, ja sigui via esport, via inversions tecnològiques, o, fins i tot, via inversors educatius, fa que tots aquells que encara creiem en els valors fundacionals de les nacions unides i els drets humans se’ns posi cara de pop en un garatge. Des de senyors feudals de principats amb petroli que adquireixen clubs de futbol, senyors feudals que viuen retirats a Abu Dabi, senyors feudals que envien immigrants i refugiats desesperats cada vegada que pretenen extorquir Europa, han generat una impotència democràtica insostenible, que, com és lògic, és contestada pel pervers atractiu de feixismes zombis. Bona part dels polítics oportunistes estan invocant arreu els fantasmes del passat, mentre que la bona gent només és capaç de bones paraules, o, encara pitjor, apuntar-se al carro de les restriccions en nom de pandèmies o en nom de la seva absència d’idees.

I què dir del nostre país. Un autonomisme disminuït s’ha instal·lat a unes institucions de fireta. Una part de l’independentisme tracta de congraciar-se amb l’enemic a còpia d’atacar l’exili (i la clandestinitat) i aferrar-se a taules de diàleg que no deixen de ser estèrils cercles de guix caucasià. L’autonomisme ja ni fa l’esforç de dissimular la seva evident maca d’idees i valors, i tracten d’enganyar a una societat civil atacada per terra, mar i aire, i sotmesa, amb la col·laboració dels autonomistes, a una guerra de desgast psicològic.

Són temps foscos, i el 2021 ha esta un any per oblidar, més pel fruit de la intervenció humana que per la vírica. Ara bé, en circumstàncies com aquestes, s’imposa un esperit resistent. No defallir. No caure en la temptació de la resignació. No deixar-se vèncer pel pessimisme. Com diria Churchill, i com diria Bruce Springsteen, No surrender!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!