Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

22 d'agost de 2021
0 comentaris

Pandèmies i altres animals de companyia

Com a historiador, he de confessar que l’escepticisme se’m va instal·lar des del minut zero d’aquesta mena de catàstrofe global va esclatar davant dels nostres nassos durant el primer confinament. Els historiadors tenim un petit i no massa preat avantatge: sabem que la gestió davant amenaces desconegudes com la que tenim davant nostre sol ser caòtica, erràtica i catastròfica. Les autoritats solen quedar desbordades des d’un bon inici; davant la inseguretat que suscita el desconeixement, es deriva ràpidament en autoritarisme rocallós; es prenen decisions incoherents i contradictòries; es limita la llibertat i els moviments de les persones; s’escolta a experts indocumentats, que proposen solucions poc consistents; s’obre la porta als oportunistes; es cometen, ras i curt, multitud d’errors que ningú no acabarà reconeixent. La Pesta, d’Albert Camus, esdevé un encertat compendi del que passa en situacions com les actuals. O entendre com les decisions de les autoritats barcelonines durant els episodis de febre groga del segle XIX van contribuir a incrementar la mortalitat.

Si girem la vista vers el ciutadà comú, descobrim que el seu capteniment no resulta més savi ni virtuós que el de les autoritats. La por, el terror, la inconsciència, la falsa creença sobre la invulnerabilitat, l’egoisme, l’oportunisme, la visceralitat, la inquietud no ens serveixen precisament per prendre decisions intel·ligents. Avui que vivim en temps de pornografia emocional –des de les pròpies escoles, en base a una estúpida moda pedagògica, es reivindica l’exhibicionisme impúdic dels sentiments al més pur estil Reality Show– una cascada de bones paraules, gestos buits i una tempesta seca de bones intencions ens fa incórrer en una mena de dialèctica paulocoelhista amb antologies de l’absurd de l’estil “d’aquesta situació en sortirem més forts”, o aplaudirem el personal sanitari sense que ens revoltem tenint en compte que any i mig de pandèmia no ha servit per contractar més metges, ampliar els llits hospitalaris o estabilitzar un personal sanitari precari, mal pagat i amb pèssimes condicions laborals que ens comporta una sagnia de professionals que fugen vers altres països, “on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.

Parole, parole, parole… que cantava la gran Mina, una de les veus més sinceres i independents de la música italiana. La realitat és que any i mig de restriccions, algunes de les quals extremadament dures, i sobretot desiguals i discriminatòries, ha propiciat allò que, també en altres episodis històrics, s’ha esdevingut. Les situacions d’anormalitat generen tensions, i després de tot això, el nostre cervell reptilià ens impulsa a l’atracció de l’abisme, a tractar de recuperar el temps perdut, a saltar-nos unes normes que, si bé en algun moment i context podien ser raonables, les persones acaben considerant absurdes o injustes, amb raó o sense. Les festes a la platja, les rave, la necessitat de socialitzar trencant tota distància i precaució forma part de la naturalesa humana. És el que diuen els arqueòlegs que han excavat Stonehenge, una mena de santuari solar que, emparat en el paganisme, no deixava d’esdevenir un multitudinari espai de trobada, amb elements orgiàstics, consum d’alcohol i altres elements clarament reconeixibles més de 5.000 anys després. En altres paraules, a Stonehenge, com en altres santuaris, amb l’excusa del culte a presumptes divinitats el que s’esdevenia eren dies de sexe, drogues i el rock and roll de l’època, imagino que amb druides tocant música de percussió desenfrenadament –ja sabem que el pop britànic ha estat tradicionalment innovador i sofisticat–. El mateix podríem dir de peregrinacions de totes les religions, on els elements bàquics són al fons d’una superfície pietosa, com les ànsies de satisfer l’instint són al fons d’una tènue capa civilitzatòria.

En qualsevol cas, aquest temps traumàtic, que ha aportat en molts casos experiències dures, pèrdues irreparables, patiments incommensurables, requereix els seus ritus de superació. La grip espanyola de 1918-1920, que es va emportar, segons els càlculs actualitzats, cinquanta milions de persones, la major part de les quals joves (per a un planeta que aleshores tenia 2.000 milions d’habitants) i que acabava de veure com la primera guerra mundial, amb deu milions de morts i els primers genocidis del segle XX, va girar ràpidament ver els anomenats “feliços 20”, una època d’alleujament de costums, on com descrivia la Generació Perduda, París era una festa, amb el seu sexe, les seves drogues, i el seu Charleston. Forma part de la naturalesa humana: després d’una època de carestia, de penalitats, emergeix l’instint de compensació, un carpe diem a la recerca del temps perdut.

A hores d’ara, encara som incapaços de fer un càlcul de danys. Més enllà de les estadístiques, més enllà dels que no tornaran, o els que restaran amb ferides físiques i morals, s’imposarà passar pàgina Els mecanismes de la memòria selectiva ens portaran a oblidar aquesta època tan estranya que ens ha tocat viure, de la mateixa manera que, després de l’epidèmia de grip espanyola havia estat esborrada de la memòria col·lectiva, malgrat que, proporcionalment, havia resultat més letal i amb menors recursos per poder-hi fer front que l’actual. De la mateixa manera, la SIDA, que a Catalunya se’n va emportar més de deu mil vides, i que durant la dècada de 1980 esdevenia un malson i una hipoteca, especialment entre els qui érem joves, ha caigut en l’oblit malgrat que encara és entre nosaltres.

Els bons discursos, les bones paraules i les bones intencions no resulten massa pràctiques ni massa útils per situacions com les actuals. L’instint de les institucions és prohibir i controlar. L’instint de les persones és moure’s en base a motius emocionals i a deixar-se anar. Ambdós espais fan servir poc la raó, malgrat que hagués estat una bona fórmula abans, durant i després de les diverses onades de la pandèmia. Ara bé, si hi ha quelcom que sabem els historiadors, és que la història, malgrat la seva òbvia utilitat, s’oblida fàcilment.

 

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat  de Linyola

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!