Espai de Dissidència

La notícia em va arribar ahir, a través del grup de whatsapp dels meus amics d’infantesa. He de dir que quan veig una notificació d’aquest canal fora de l’estiu, moment que dediquem a fer quadrar agendes per sopar plegats, sempre em temo el pitjor: morts d’amics, familiars, separacions o coses així. No m’equivocava. Algú preguntava sobre si l’autor d’un presumpte assassinat masclista que sortia a les notícies era M. que, moltes dècades enrere, havia estat molt unit a nosaltres, i que a continuació, segons explicaven les primeres cròniques periodístiques, s’havia engegat un tret. La confirmació no va trigar a arribar, per part d’un altre amic amb qui eren veïns.

Com tothom del nostre entorn, vaig restar colpit, amb una estranya sensació d’incredulitat i lògica, de confusió i versemblança. Efectivament, les primeres imatges sobre la casa on, presumptament –crec que cal ser molt cautelós amb aquestes coses– va assassinar la seva parella i es va suïcidar, les reconeixia perfectament. Moltíssimes vegades havia estat en aquell apartament, amb pantalons curts, una pilota sota el braç i quaranta anys menys. M. i jo érem amics, calculo que des dels deu anys, en una relació que qualificaria de pròxima, que es va allargar més o menys fins als vint, i que ens vam anar distanciant sense cap causa objectiva ni incident que ho justifiqués. De fet, crec recordar que la darrera vegada que vam parlar va ser fa trenta-dos anys, quan planificava el seu casament amb una noia de bona família que acabava de llicenciar-se en història. Potser aleshores ja no teníem tanta confiança i, ni als amics comuns ni a mi, no ens hi va convidar. Tant fa! Queden molt lluny aquells temps, i en aquells anys tots hem canviat i no ens sabríem reconèixer.

Escric, encara, sota els efectes de la confusió. Sense apunts, perquè no tinc molt clar què vull expressar, i sense planificació, perquè no sé on vull anar, improviso en aquest escrit. M., probablement ha mort una persona i s’ha suïcidat. I des de la distància del temps i l’espai, no tinc cap element, ni dada, ni cap altra cosa que comentaris discrets d’amics comuns amb qui també tractava, quan es creuaven, com a desconeguts. Tanmateix, l’impacte que provoca una notícia com aquesta sobre algú amb qui has crescut, és sempre devastador.

Què podria dir d’M? Quan ets infant o adolescent tendeixes poc a jutjar les persones, malgrat que els prejudicis condicionen les nostres fílies i fòbies. Vius el moment, el futur és una regió desconeguda i l’endemà un complement circumstancial de temps. D’una família molt conservadora, amb un pare policia, força franquista, que havia estat a la División Azul i una mare estricta que intimidava, ens jugàvem a sorts qui havia d’anar-lo a buscar per sortir a jugar. Ja en plena adolescència, flirtejàvem amb l’alcohol, el tabac, el sexe heterosexual –com no podia ser d’altra manera a la dècada de 1980– i, bàsicament, experimentàvem, com fa qualsevol altra en edats frontereres. Certament, l’adolescència és això, una regió sense llei on tot és possible i el perill resulta temptador. Un temps de confidències i avaluació contínua, de sinceritat i competència, d’assaig i error. Són uns pocs anys en què ens inventem qui som i donem les pautes per bastir qui serem. Ben segur, si em trobés amb el meu jo de setze anys, no em suportaria a mi mateix. Em trobaria banal, insegur, inconsistent, impulsiu, arrogant. El meu jo de setze anys em trobaria esquerp, rígid, fred, desapassionat, massa escèptic. Ens cauríem fatal, ben segur. L’exercici em sembla prou aplicable a la majoria de lectors que no saben com agafar aquest escrit. Tanmateix, com explicava, hi ha uns anys que ens defineixen. I hi ha persones que, essent un mal model de capteniment, resulten fascinants. I M. exercia fascinació en aquest sentit.

Li dèiem “el fatxa”, perquè a mesura que l’adolescència esdevé una fàbrica d’identitat personal, i entenc que a partir de la influència del seu gueto de relacions barcelonines, entre fills de policies i militars, era el que s’esperava d’ell. Ens en fotíem, malgrat que resultava interessant que poguéssim mantenir una relació personal pròxima quan era obvi que tota la resta, ens separava. La diferència sempre resulta captivadora. Admiràvem la seguretat en ell mateix que tractava de projectar, la seva gosadia en l’acció, una personalitat expansiva i un punt profund i amagat de fragilitat. Tenia planificada la seva vida (o potser l’havien planificada d’altres?), i això, en un moment en què el futur, a la frontera del final de l’adolescència, semblava un angoixant full en blanc, podia resultar atractiu. Estudiaria medicina, entraria a l’exèrcit i faria de metge militar, entenc que també per la tradició familiar.

No sabrem mai què va passar aquell estiu de 1983. Per sorpresa, sense dir res a ningú, se’n va anar de voluntari a la Legió. Probablement, això podria tenir la seva lògica, fruit del seu esperit militarista, o potser a causa del fracàs a la selectivitat li quedava una opció de professionalitzar-se com a militar. O van ser altres coses? No ho sabrem mai. Malgrat que extravertit, sempre era reservat. I potser també exagerat respecte les seves ambicions i aptituds. I, efectivament, la legió no diria que el va canviar –era igual de fatxa- encara que probablement el va empitjorar. “Trapicheos”, alcohol, prostitució, violència. Alguna vegada em relatava com sovint anaven a humiliar la població musulmana, no recordo si de Ceuta o Melilla, com a exhibició de poder. Baralles. Sòrdids ritus d’iniciació. Altres coses que, ben segur, també callava. Molts anys després, mentre feia la meva tesi doctoral sobre l’anarquisme vaig llegir-me un clàssic de l’antimilitarisme del XIX, Psicologia del militar professional, d’August Hamon, que més o menys venia a considerar l’exèrcit com a un espai tòxic en què es valora i premia els fets i les actituds que en la vida normal resulten intolerables, que converteix els delinqüents en herois. La primera norma, deshumanitzar la població civil, els de fora de la tribu. Fins i tot apuntava –i lamentablement el segle XX ens donava la raó– que hi ha millor tracte contra el soldat enemic que contra la població desarmada. Recordo algunes converses, entre glop de ginebra i glop  wodzka que, també entremig de la forja de la meva pròpia identitat, m’escandalitzaven. Sentia certa lleialtat per l’amic amb qui havíem crescut plegats, i certa constatació que els nostres camins s’allunyaven per sempre. Aleshores jo estudiava magisteri, i em preparava per ser tot el contrari d’aquella persona amb qui havíem compartit vivències I s’anava obrin un abisme entre nosaltres.

Com ja he explicat, es va casar –la seva nòvia em queia molt bé, tot i que vaig haver de sobreviure a alguna cita doble amb alguna de les seves amigues–, va tenir fills, i ens vam deixar de veure. Ell seguia anant al mateix apartament d’estiueig de sempre, allà on l’anava a buscar i a esforçar-me a fer cara de bon nen davant els seus pares, i que avui veia fotografiat al diari. Els meus pares es van vendre el seu, que estava a poc més de cent metres, i allà es va anar difuminant la seva imatge. 

Per contra, sí mantenia contacte amb amics que vivien al mateix edifici. Per ells, més o menys vaig anar tenint algunes novetats. Acabada la seva etapa legionària, va fer de cap de seguretat d’un conegut prostíbul de Barcelona, i es va dedicar als “negocis”, sense que ningú no em donés grans detalls, tot i que darrerament sabia que amb coses vinculades a la construcció. Es va separar. Es va instal·lar a viure al poble. I, sense entendre ben bé perquè, es va autoexcloure de les trobades regulars de la colla d’amics i amigues amb qui, malgrat han passat més de quatre dècades, seguim mantenint el contacte. 

La distància no em va fer perdre la fascinació que sentia per ell. Com ja he explicat, devia ser el 1989, en una de les darreres visites al poble, poc abans de casar-se, quan vam fer una birra junts i vam jugar unes partides de billar. Tanmateix, em vaig inspirar en ell per configurar un dels personatges de la meva primera novel·la, publicada cap al 2006. Es tractava d’un policia cínic i manipulador, que rere cert atractiu amagava una completa manca d’escrúpols. Dubto que ho sabés mai, que inspirès un personatge secundari, encara que essencial en la trama, tot i que algun amic que va tenir la paciència de llegir-me no va trigar a identificar-lo.

Durant els estius, passo uns dies a prop d’allà, quan aprofito per trobar-me amb els amics. No oblidava mai de preguntar a G., veïna de dalt, què en sabia d’ell. M’explicava que la saludava de manera cortès, com a una desconeguda. Aquest darrer estiu, amb la mandanga de la mascareta, M.J. l’havia trobat en un xiringuito de la platja, dies abans. No havien creuat més de tres frases formals. No em semblava gens normal aquella actitud de desinterès, potser, en realitat, una protecció, quan als setze anys has compartit birres a la platja tractant de mirar les perseïdes durant les nits d’agost, has agafat musclos a les roques, has jugat a futbol, has corregut les mateixes curses, has compartit autos de xoc, has bussejat, has compartit excursions i confidències, has imaginat un futur que no es podia complir. Aquella darrera nit de l’any passat, en sortir d’una pizzeria al passeig marítim, ens vam creuar. G em va assenyalar-lo quan ja era d’esquenes. No el reconeixia. El temps havia passat més de pressa i cruelment que per a tots nosaltres. Anava acompanyat –diria que del braç- de la seva parella, imagino que la víctima, de qui ho desconeixíem tot. Em vaig girar una bona estona mentre s’anava allunyant vers la foscor…

Nota: Article publicat a l’edició de juny de la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!