Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

24 d'octubre de 2021
1 comentari

Fa molta mandra

Llegeixo, amb pocs dies de diferència, algunes notícies que, connectades, expressen una veritat oculta. La BBC posava damunt la taula el que ja s’ha batejat com a “la gran renúncia” –The Great Resignation–. A mitjans d’estiu, diverses agències governamentals constataven com, durant el primer semestre, sis milions extra de treballadors nord-americans havien deixat la seva feina voluntàriament, respecte a períodes precedents. Podríem buscar molts adjectius, tot i que sembla que la sensació comuna era la de “farts”. Farts de treballar tant per tan poc, farts de caps fiscalitzadors, farts de manca de perspectiva i promocions, o de discriminació en aquestes, farts de fer llargues distàncies, farts de no trobar-li un sentit a les coses. Aquesta és una notícia coincident amb un altre fenomen registrat durant els darrers anys, al mateix país, el que s’ha denominat com a “epidèmia d’opiacis”, consum de medicaments amb receptes, especialment l’oxicodona, que ha generat un nombre espectacular de morts prematures d’homes blancs, de classe mitjana, a uns nivells superiors als de la SIDA. La polèmica mediàtica s’ha centrat en el gran negoci de les farmacèutiques i en les deficiències d’un sistema sanitari privat, sense bases de dades centralitzades, que feien dels metges de capçaleres una mena de “camells legals”, perquè els addictes anaven a moltes consultes diverses per obtenir unes drogues, teòricament per al dolor, encara que a la pràctica, com a consol davant l’estrès creixent a unes feines, sovint de coll blanc, de ritmes infernals, horaris impossibles i competitivitat despietada.

Segona notícia: diari Ara –un mitjà fanàtic de l’escolarització extensiva, de les dietes miracle pedagògiques, i de la idealització New Age de la sempre convulsa infantesa–. Per primera vegada, reflecteix un fenomen que tots sabíem: la tristesa i l’estrès dels alumnes la primera setmana de retorn a les aules. Més enllà de les imatges típiques de nens contents perquè veuran els seus amics l de mares alleujades perquè s’acaben les vacances escolars, tot professional de l’educació decidit a no deixar enganyar-se per si mateix, sap que sovint, tornar a les rutines d’aixecar-se massa aviat, passar llargues hores fora de casa, trobar-te amb companys desagradables, i en ocasions, agressius i un punt de malparidesa –al voltant del 15%, d’acord amb el que m’explicava el cap de psiquiatria de Vall d’Hebron–, o mestres desmoralitzats, generen una profunda tristesa en infants i adolescents. Està bé que es reconegui com la pandèmia va servir per descobrir que al voltant d’un terç dels estudiants reconeixien sentir-se molt millor que en circumstàncies de normalitat. De fet, el retorn a la normalitat, presencial, amb les mateixes hores i la llarguíssima jornada educativa, molts alumnes, simplement, semblen apàtics, refractaris a uns ritmes infernals, horaris impossibles, i una competitivitat despietada (disfressada ara de desregulació pedagògica New Age).

Tercera notícia: aquesta una mica antiga, de 2019. Un tribunal va acabar condemnant –de manera simbòlica– a France Telecom (rebatejada com a Orange) per haver provocat de manera directa 60 suïcidis a causa d’assetjament laboral. En la sentència es va veure clara una estratègia de forçar la sortida de reduir 45.000 llocs de treball (duplicant la càrrega de treball dels supervivents). De fet, a França, hi ha unes polèmiques recurrents per la deriva neoliberal que ha agafat el país, especialment gràcies a l’esquerra o el suposat “centre” de Macron, que empeny el país a l’absime de ritmes infernals, horaris impossibles i una competitivitat despietada. I de fet, aquí ben segur també ho vivim, amb la diferència que hi ha mitjans menys critics. Les grans companyies –sovint, amb els nostres diners, com ara els bancs– hem pagat centenars de milers d’acomiadaments que comporten expulsar els clients de les oficines bancàries, excloure la gent gran, desertitzar els pobles i convertir les antigues caixes en una mena d’infern fred de metacrilat on uns graduats en ADE proven de vendre i mercadejar alguna mutació d’antigues preferents.

Quarta notícia: l’empresariat oficial s’escandalitza quan se suggereix un increment del salari mínim de 15 € mensuals –un 1,6%– perquè en un futur massa llunyà, d’acord amb el que estableix una indolent UE, aquest representi el 60% del salari mitjà (l’esquifit espanyol, no el de la mittel Europa), mentre no tinguin el valor de protestar per la triplicació del rebut de la llum –que afecta, sobretot, a les empreses–. Es volen reanomenar “emprenedors” quan són els escanyapobres de sempre.

Fa tot molta mandra. Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia, especialment aquells que han tingut la sort de poder teletreballar, és l’absurd sobre el qual aixequem la nostra economia i societat. Quin sentit té aixecar-se aviat, desplaçar-se hores en transports públics infectes o perdre el temps a la carretera, haver de suportar caps amb vocació de negrer i complexes diversos, companys de feina estúpids, i perdre el temps, tot el temps, en tasques d’utilitat discutible? Fa molta mandra, també, viatjar en transport públic i haver de suportar algú al teu costat que fa soroll, que posa els peus damunt el seient, o que juga amb fruïció al fortnite. Fa molta mandra enfrontar-se a uns mitjans que enganyen, oculten informació, o munten akelarres sensacionalistes sobre temes irrellevants. 

En les darreres dècades, instal·lats en la decadència neoliberal, on tot, especialment l’ànima, els sentiments, l’amor, les amistats, tenen un valor comptable o esdevenen experiències consumistes, la pròpia existència, ja de per sí, difícil, tot, o la majoria, perd el sentit. Fa molta mandra aquesta deriva d’aquests darrers anys del que podríem interpretar com a una decadència. No una decadència de país, com alguns columnistes subvencionats ens tracten de fer creure en aquesta mena de guerra freda de trinxeres intel·lectuals, sinó, civilitzatòria. Una decadència en què les esquerres es pregunten sobre si el sexe dels àngels és LGTBI+, si els bisbes tenen dret a amistançar-se amb escriptores de novel·les de terror, o sobre un concurs permanent de qui està més oprimit. Fa molta mandra sortir al carrer i que les coses més secundàries i irrellevants siguin objectes de polèmiques de l’estil guerres de religió. 

Fa molta mandra assistir a drames reals, i tanmateix silenciats. Que la gent jove no tingui feina, o que si la té, treballi per dos i cobri per mig. Fa molta mandra que qualsevol debat i conversa sembli una ballada de sardanes en un camp de mines. Fa molta mandra que ningú no estigui fent, realment res mentre desmantellen allò que un cop va ser l’estat del benestar. Fa molta mandra que aquells que tenen idees pintoresques i inconsistents siguin els que dissenyen els canvis –o les revolucions– educatives. Fa molta mandra, que cada dia, com a país o com a societat, haguem de demanar perdó per existir.

Fa molta mandra, tot plegat…

 

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

  1. Tres pardals d’un sol tret:
    atar dos ocells amb un sol tret.
    Comentari a dos blogs: “Donec Perficiam (96) No protesta ningú” i “Entre el Túria i el Ridaura”.

    Protestar és donar un cop de puny sobre la taula?
    Doncs sí que hi ha qui protesta però no pas sobre el ferro fred espanyol i dels que s’hi sotmeten. Hi ha una nova realitat renaixent:

    El crit de llibertat català, el crit d’independència per a canviar-ho tot!

    Us recordeu d’allò que es deia als finals del segle passat, bé per allà als anys 70 i 80 del segle passat? Buf, que lluny! com quan sentíem parlar dels anys 20 i del xarleston. Quan et fas gran ho veus amb més perspectiva, però vaig al que es deia: “I si els xinesos, tots a l’uníson, donessin un cop de peu … el món trontollaria, no?”. No han donat cap cop de peu, així literal, i per causa d’ells el món trontolla.

    El nostre “cop de puny” a càmera lenta. No com excusa sinó com esperò per començar. O és que el cop de puny va ser el 1r d’octubre i no en vam tenir prou, una altra cop de puny amb la DUI del 27 d’octubre del 2017. Ara fem boxa cada dia, entrenem-nos amb un sac de cops.

    Pels convençuts del cop de puny sobre la taula: Censeu-vos al CxR si encara no ho heu fet. Aquesta és la taula, el CxR, sobre la qual hem de donar el cop de puny i apuntar la banya. I sobre el territori entenguem que som un tot i cerquem maneres d’enxarxar-nos, aclarir-nos, coordinar-nos. I persistim o més ben dit reafirmem-nos i reafirmem el que vam votar el 1r d’octubre de 2017, tenim un Mandat de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos: Edifiquem, construïm, pensem, integrem la voluntat de ser lliures, visquem la voluntat de ser lliures, encara que costi, encara que sembli que no avancem, que no fem prou, que el cop de puny és a càmera lenta, o sigui Edifiquem la República Catalana Independent, fem-nos lliures. El CxR és el que més s’acosta actualment al Consell de la República, petita però incipient i viva o viva i incipient. I fem-ho amb fe, amb la lluita de l’avui i de demà, i exultem ja que en això del CxR no hi volem res d’Ñ, res, ni la punta del nas!
    Visquem la Llengua, visquem la Independència, siguem rebels! no ens aturem i persistim!

    Em descuidava d’un petit detall, el nostre Parlament va votar la DUI el 27 d’octubre del 2017, tenim la responsabilitat de completar el que vam fer per assolir implementar-ho, aquesta és una de les tasques fonamentals del CxR i crec que de la seva Assemblea de Representants que els que ens vam censar abans de finals de setembre podrem votar d’ací a set dies, els 29,30 i 31 d’octubre del 2021. Em sap greu però alguns de nosaltres, dels ciutadans lliures de la nova República a l’exili, no podrem votar aquesta vegada perquè per a nosaltres ja no entrarem dins el termini establert per a poder fer els controls i validacions de forma correcta, el vot és important, però fer viva i fer créixer la incipient República Catalana Independent encara és més important. La quantitat de censats és important però ho és molt més el convenciment i la naturalesa de nous catalans lliures d’un poble en marxa que està creant el seu nou estat, encara que de moment sigui a l’exili de Waterloo, del núvol-xarxa anomenat internet i del nostre convenciment com a persones i com a grups, allò que en podríem dir o en diem l’ànima col·lectiva, de dones i homes lliures d’un Poble lliure.

    Salvador Molins Escudé, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR*BIC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!