Espai de Dissidència

Aviat farà dos anys, en iniciar-se la pandèmia, vaig fer un intent de dietari tot inspirant-me en El quadern gris de Josep Pla. No he reeixit mai en aquest format. És cert que tinc obert el bloc, aquest any farà setze anys, tot i que en els darrers mesos les meves col·laboracions han anat decaient. Encàrrecs diversos i poca inspiració, ho reconec, l’han deixat sota mínims. Normalment, a més, he fet servir aquest espai per publicar escrits i articles publicats en diversos mitjans, o comentaris de llibres llegits. Tanmateix, l’escriptura recreativa, la reflexió que requereix temps, introspecció i ànims no sempre ha sorgit com voldria. Ahir, un lector en un dels comentaris em retreia si havia donat per finalitzat el bloc. No és en les meves intencions pròximes. 

També confesso que quan les coses van mal dades o l’actualitat és tan complexa que em sento aclaparat, no sempre trobo les forces i els ànims per reflectir per escrit allò que veig i penso. I, certament, els darrers anys, amb pandèmies, inconsistència política, ascensió i atractiu popular de l’autoritarisme, no em semblen les coordenades més oportunes per posar-me a escriure. 

Confesso que em sento aclaparat per l’acumulació de males notícies. La guerra europea que acaba d’esclatar, em genera inquietud, com a la majoria de persones amb qui he tractat els darrers dies, i com ha de ser. Sovint penso en aquell apunt del dietari de Kafka, el 2 d’agost de 1914, quan afirma amb una aparent indiferència “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. Per la tarda he anat a nedar”. Em pregunto sobre si això que passa avui tindrà unes conseqüències tan terriblement transcendents. I com que ja tinc uns anys i unes quantes lectures, els coneixements acumulats actuen com a anticossos respecte qualsevol temptació d’optimisme. 

Vam començar amb l’estúpida i suïcida guerra d’Iraq, que va servir exclusivament per exhibir la fragilitat dels Estats Units i aplicar la suïcida doctrina del xoc neoliberal. Va continuar amb les bombolles immobiliàries que van culminar en la desastrosa i no resolta crisi de 2007-2008. Les polítiques de retallades que van deixar milions de víctimes, empeses a la pobresa i la misèria, i a l’acumulació de tones de ressentiment. Hem seguit per una pandèmia inesperada que ha ofegat els individus, a banda de sembrar pors i rancúnies, i ara, això. Mentrestant, som en un moment en què occident camina vers la seva irrellevància i una incertesa preocupant, amb sistemes econòmics tòxics, i remeis populistes que són pitjors que la malaltia. 

No m’està agradant aquest segle. I no crec que aquesta meva opinió sigui precisament minoritària. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!