evolució
Ahir vaig llegir dues notícies que no sé per què se’m van ajuntar al cap. La primera era la del tenor que després d’una gran nit al Teatro Real de Madrid va eixir a balcó a cantar una cançó al públic que estava fora. Em va parèixer molt bonic poder escoltar des del carrer a un cantant que canta a un balcó (com els Beatles al terrat però un altra cosa). Després vaig veure a la foto del diari que havia cantat amb micròfon i no sé perquè ja no em va parèixer tan bonic.
La segona notícia era que investigadors de la Royal Society britànica han descobert que els ocellets de ciutat canten molt més fort i amb un to més agut que els de camp. Pareix que s’han hagut d’adaptar per fer-se sentir superant el soroll de fons de les ciutats.
Quan vaig arribar a Roma encara no eren temps de mòbils a la butxaca, o si més no jo no en tenia. Els primers dies em va parèixer al·lucinant el soroll de la ciutat (jo venia de Londres, a més, on fins i tot les sirenes de la policia són discretes), vaig haver de buscar molt per trobar una cabina de telèfons a una plaça xicoteta i sense trànsit des d’on fóra possible parlar sense haver de cridar fins a fer quasi innecessari el telèfon. Els crits de la gent, els clàxons dels cotxes, les frenades…, em va costar molt acostumar-me a tot plegat. I Roma no és la ciutat més sorollosa on he estat.
Ahir, llegint sobre el descobriment dels investigadors britànics, vaig sentir una gran pietat pels ocellets de Nàpols, que es deuen haver convertit en una espècie mutant, una mica com els peixos amb tres ulls a Springfield.
Marieta, disculpa’m ja sé que no ets “El conseguidor” però fa temps que vaig darrere d’una pel·lícula italiana que vaig veure de molt petit i em va impactar. El cas és que no recorde el nom. Aquí tens les pistes que pot fornir-te la meua limitada memòria:
– Blanc i negre
– Trama: Postguerra (IIGM) Un home i un grup de xiquets es dediquen a recuperar les bombes que no han esclatat i la ferralla per poder sobreviure en un context dessolat. En un dels passatges clau, els xiquets, que ja van a soles, es troben amb un parell de cadàvers alemanys en descomposició.
– Potser ací es diguera “Los bomberos” o alguna expressió semblant.
– Probablement siga Neorrealista (però aquesta és una conclusió a la qual ja hauràs arribat).
La pel·lícula és una veritable joia, per la simplicitat i per la seua contundència. Estaria bé saber el seu nom i així provaria d’aconseguir-la.
Au, fins prompte!
És veritat que el micròfon espatlla una mica l’efecte espontani del gest…
I Deu me’n guard de venir a fer-me publicitat a casa teva, però hi ha un vell apunt meu que crec que d’alguna manera guarda un fort parentiu amb això que expliques (http://vestigis.wordpress.com/2008/03/06/allahu-akbaru-pero-tot-sera-falsificat/). Serà que també nosaltres són fatalment fills d’una època que s’acaba?
I si t’enyores de les gatzares napolitanes, no cal patir-hi. Aviat t’espera una immersió en una de les ciutats més sorolloses del món. I no ho dic jo, que fa vora de tres mesos que sofreixo martells mecànics sota la feina, sinó la Organització Mundial de Salut. Afortunadament, a les farmàcies hi ha taps de les orelles per uns mòdics cinquanta cèntims. Si sou la meitat de sensibles que jo, us en tindré preparats…