falafel
La cosa va començar amb una espécie de croada defensora de la identitat gastronòmica llombarda, al crit de ‘més polenta menys kebab’ i contra els ‘cuiners sarraïns’ (no és conya). La Lega Nord volia que es prohibira obrir ‘locals ètnics’ als centres històrics de les ciutats llombardes i tancar els que hi ha. Després d’una discussió que ha durat mesos a l’administració regional la cosa s’ha convertit en una llei que és un monument a l’estupidesa leghista.
Han aprovat una llei que, en un dels seus articles (en té sis), prohibeix consumir menjar fora dels locals, com que a la llei no podien escriure ‘fora dels locals dels moros‘ han hagut de prohibir-ho així, en general. A les ciutats llombardes, si entra en vigor tal com han aprovat la llei, estarà prohibit menjar-se un gelat pel carrer, per no parlar de totes les versions de l’espectacular capacitat italiana de fer menjar ràpid, barat i bo (artesans del fast food, diu el Corriere). Les rosticcerie, les focaccerie, les pizzerie a taglio, cornetterie, panzerotterie i totes les variants de meravelles dolces o salades, fregides o al forn, que es poden trobar a les ciutats italianes no es podran consumir a la Llombardia. Perquè normalment són locals minúsculs o camionets o paradetes precàries i es menja al carrer.
Què dir, sembla difícil un intent més imbècil amb un resultat més estúpid. Enhorabona.
D’això se’n diu tirar-se pedres a la pròpia teulada. M’imagino que serà una llei d’obligat incompliment.
Com tantes coses d’aquests sinistres pardals, faria riure si no fes plorar. Ara, per evitar que la gent es cruspeixi pel carrer un antipatriòtic i dissolvent falafel, es fa passar a la clandestinitat un bon grapat de les tradicions italianes que havien sortit a “defensar”.
Esperem que, com passa a voltes amb aquestes coses -pensem en Espanya i el tabac als bars- la gent segueixi fent com li vingui de grat i que la llei resulti inaplicable. Encara que amb una llei feta pensant en un destinatari precís, no hauria d’estranyar que només es persegueixi a qui endrapi kebabs. Perquè això de les lleis “genèriques” amb nom i cognoms, en països de la qualitat democràtica dels nostres, està més vist que l’anar a peu.
PD: No crec que el rerefons de la llei leghista siga tan insensat: Jo també aniria redactant un llei que sancionés posar albergínia a les paelles o garrofó a les coces de recapte. On anirem a parar!
Sobre l'”obligat incompliment”: aquest estiu vaig anar a Itàlia amb uns amics i ens digueren que era obligatori portar els llums del cotxe enceses de nit i de dia. Nosalres, com a bons “guiris” vam fer cas a qui ens llogà el cotxe, però de cada 10 cotxes que ens creuàvem, només 1 portava els llums encesos de dia (i curiosament, era també un cotxe llogat!). De veritat s’ha d’anar amb els llums encesos de dia i de nit o això ho diuen als “guiris” perquè sí?
Si la llei dels llums existeix, supose que amb la del menjar al carrer la gent farà igual: passar d’ella.
Deixant de banda l’omnipresent recurs dels polítics a la prohibició (si tens un problema, prohibeix-lo), trob mèrit a l’intent d’eradicar la tan nostrada afició a menjar en públic. No ho podré dir millor que Leon R. Kass, citat per Steven Pinker un tant insidiosament (http://www.tnr.com/story_print.html?id=d8731cf4-e87b-4d88-b7e7-f5059cd0bfbd)
Worst of all from this point of view are those more uncivilized forms of eating, like licking an ice cream cone–a catlike activity that has been made acceptable in informal America but that still offends those who know eating in public is offensive. … Eating on the street–even when undertaken, say, because one is between appointments and has no other time to eat–displays [a] lack of self-control: It beckons enslavement to the belly. … Lacking utensils for cutting and lifting to mouth, he will often be seen using his teeth for tearing off chewable portions, just like any animal. … This doglike feeding, if one must engage in it, ought to be kept from public view, where, even if we feel no shame, others are compelled to witness our shameful behavior.
[Encara pitjor, des d’aquest punt de vista, són les formes més poc civilitzades de menjar, com ara xuclar un gelat –una manera de menjar pròpia dels gats que, tot i haver estat acceptada informalmente en América, no deixa de molestar aquells que pensen que menjar en públic és ofensiu. Menjar en el carrer, fins i tot quan es fa diguem-ne per necessitats de treball, evidencia manca d’autocontrol i obediència indeguda a la panxa. Encara més: en absència d’utensilis per dur-se’n el menjar a la boca, haurem d’assistir a l’espectacle de l’individu fent servir directament les dents per separar porcions mastegables d’aliment, tal com ho fa qualsevol bèstia. Aquesta menjada animal, si no hi ha més remei que practicar-la, hauria de ser realitzada fora de l’àmbit públic, on no hi hagi possibilitat per als altres de ser forçats a observar aquest comportament ignominiós, sense que importi que qui el fa no senti vergonya]
Well said, Mr. Kass 🙂
Sí, rellegint, te un dring de conya, una mica a l’estil de la “A Modest Proposal” de Jonathan Swift, que m’ha fet caure en la provocació. Però ja saps que avui estic una mica pansit i tinc l’humor poc esmolat…