Un altre país

Resulta que a Itàlia hi ha un centenar de capellans oficialment nomenats pels bisbes per ‘combatre el maligne’, és a dir, per a fer exorcismes. La més alta concentració d’exorcistes està a Sicília, amb vint capellans treballant ‘a jornada completa’ en la lluita contra el dimoni.
La Conferència Episcopal Siciliana promou la formació constant per als seus exorcistes, fa poc un mossèn de la Università Pontificia Urbaniana els va fer un cicle de conferències on els va explicar que “el dimoni, que està entre nosaltres, sovint usa com a estratègia fer dir que no existeix”.
Fra Benigno, que és qui guia els exorcistes sicilians, aclareix que la màfia no és una manifestació del dimoni i també quins són els signes exteriors d’un endimoniat: “Tenen una aversió ferotge a allò sacre, si a l’estiu els banyes amb aigua beneïda se senten com si es cremaren i si els ensenyes una creu t’escupen”.
Tranquil·litza una miqueta llegir que als exorcistes els acompanya un metge, fins que a la pregunta: Com es manifestaria concretament el dimoni? el metge respón: “Normalment en forma de malalties neuropsiquiàtriques però es pot manifestar darrere de qualsevol tipus de malaltia”.

La notícia l’he llegida ací i les frases entre cometes del text són una traducció el més literal possible, paraula.

El dimoni de la foto és un dimoni de Massalfassar, que són els meus dimonis preferits.

Jo, de veritat, al·lucine. Acabe de llegir al diari que la norma que regula les rondes deixa oberta la possibilitat que aquestes siguen finançades per privats. Això vol dir que podrem tindre rondes sponsoritzades per empreses, bonic, eh? Estava jo pensant a quin tipus d’empreses pot interessar el negoci, no sé, posem per cas, una marca d’analgèsics?  de bats de beisbol? la Beretta? assegurances?.

Ja em veig els eslògans: “Assegurances x, ningú et pagarà més per un cap obert” o “Lleixiu z, més blanc impossible, a casa i al barri”. En fi, estic desbarrant…, ja em perdonaríeu.

Molt poc després de guanyar les eleccions, una de les primeres mesures que va adoptar el nou ajuntament de Roma va ser l’eliminació del que s’anomenava menú ètnic a les escoles de la capital, que consistia en que una volta al mes es menjaven plats típics (amb la col·laboració dels pares dels xiquets) dels diferents països d’origen dels alumnes, Ogni mese un paese es deia la campanya i s’aprofitava l’ocasió per aprofundir en la cultura i els costums dels diferents països. No van servir de res les protestes dels pares i dels mestres, el menú ètnic va ser eliminat.
Ara els pares s’han trobat amb la notícia de que per ordre del Dipartimento delle Politiche educative e scolastiche, des d’aquesta setmana els xiquets romans gaudiran del menú de quaresma, que elimina la carn els divendres. La regidora que ha firmat la circular diu que això no va en absolut contra la llibertat, diu que com que el 90% de les famílies romanes són catòliques (!) així no cal que vagen a escola a demanar que no els donen carn als xiquets els divendres de quaresma.
Que l’església exempte del dejuni (que és un signe de conversió, de penitència i de mortificació personal) els menors de 14 anys pareix no importar a l’ajuntament. Així els xiquets romans aprendran des de ben xicotets com ha de ser l’escola pública d’un estat laic.

A Roma tindrem un ghetto novo, com a Venècia. Un no, set. Set guetos amb un cordó de seguretat doble al seu perímetre; amb portes on, per entrar o eixir, tothom, residents o visitants, s’haurà d’identificar i a les deu de la nit els no residents fora i les portes tancades. Policia municipal a dintre i patrulles de policia rondant per fora, a més qui ha estat condemnat per algun delicte no podrà aspirar a una plaça (sempre pot presentar-se a les eleccions, el parlament n’és ple de condemnats per algun delicte).
Són algunes de les normes del “Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma”, les normes per als camps per a gitanos que ha muntat l’ajuntament,  he llegit de dalt a baix la notícia i no he vist res de bateigs forçosos, s’hauran distret.

Jo en realitat havia anat a fer una volteta pels diaris per escriure una entrada sobre la condemna a quatre anys i mig per corrupció a un advocat a qui Berlusconi  va pagar 600000 dòlars per testimoniar en fals al seu favor en dos processos per corrupció contra Il Cavaliere. I sobre la itàlica anomalia que fa que siga condemnat el corrupte i el corruptor no, perquè com que és president del govern s’ha fet fer una llei que el fa immune. Quan he obert els diaris he vist que Veltroni havia dimitit i m’he passat una estona llegint-ho tot i he pensat que faria l’entrada sobre el que queda del PD, clar. Després he llegit la notícia d’ací dalt i m’he encès.

No done a l’abast.

El cap del xicotet estat veí, sa santedat, per ‘intensificar la recíproca relació de confiança‘, ha decidit revocar l’excomunió per els ‘bisbes’ de Lefevre (aquell que volia ‘preservar l’autèntica tradició catòlica contra la subversió i la revolució introduïdes pel Concili Vaticà II’). Diu que és un do de pau, un dels quatre readmesos, el tal Williamson, és un negacionista que diu que l’holocaust no va tindre lloc, que les cambres de gas no van existir mai, anomena als jueus ‘enemics de Crist’ i està convençut de l’autenticitat dels Protocols dels Savis de Sió. Sense dubte un do de pau.
En canvi, el cap del govern d’aquest estat, ell, quan ahir una periodista li va preguntar sobre l’alarma que s’està creant a Roma amb les darreres notícies sobre violacions a dones (tres en una setmana) va contestar, literalment: “aquestes són coses que passen, no es poden evitar, només es podria evitar posant un representant de les forces de l’ordre al costat de cada xica guapa italiana“. Quan ha esclatat l’escàndol ha dit, com sempre, que és que no tenim sentit de l’humor, que era un afalac a les xiques guapes italianes, que les forces d’ordre són cent mil i les xiques guapes milions. Sense comentaris.

Ah! Parlant de comentaris, a l’anònim que aquest cap de setmana s’ha divertit deixant comentaris incomprensibles i absurds: No vaig esborrar els dos primers perquè Jesús et va contestar molt i molt bé (gràcies, Jesús), els altres els vaig esborrar i ho tornaré a fer perquè cal firmar el que s’escriu, cal usar les normes gramaticals si es vol que s’entenga alguna cosa, al meu bloc no s’insulta i, sobretot, perquè com que el bloc és meu faig el que vull. El contingut d’aquest bloc és recomanat per a un públic adult, si vols coses adients per a la teua edat ves ací.

Entre el refredat i l’avorriment de l’actualitat nacional duc uns dies sense llegir massa diaris. Hui he llegit que, per protestar contra la situació a Gaza, un sindicat ha proposat boicotejar, a Roma, les botigues que pertanyen a jueus.
Em pregunte com ho pensen fer, aquests animals, el boicot… hi ha una llista?!? només de pensar-ho se’m posen els pèls de punta. Potser preguntaran el cognom de l’amo en entrar a la botiga, o els faran posar de perfil…

Com està el pati.

Com que darrerament la política italiana està molt i molt avorrida i em deprimeix prou (el Cavaliere ja no en té prou amb lleis fetes a mida per ell, ara vol una Constitució feta a mida per ell) me n’adone que parle més del xicotet estat veí que dona molt més de sí, però molt, l’última és d’aquelles que si no fóra que no té cap gràcia seria per pixar-se de riure:

Diu a l’Osservatore Romano el President de la Federació Internacional d’Associacions de Metges Catòlics que la píndola anticonceptiva és molt perillosa perquè funciona en molts casos com a avortiu. Fins ací un clàssic, evidentment fals, insultantment fals, però res de nou. La cosa no s’acaba ací, la que ve ara és nova, atenció: diu aquest senyor que l’ús de la píndola té efectes ecològics devastants perquè l’orina de les dones que la prenen deixa a l’ambient tones (ha dit tones, paraula) d’hormones que el contaminen molt i, a més, diu que té dades suficients per afirmar que aquest és un dels motius de la infertilitat masculina a occident.
Així que, reines, si preneu la píndola, no només sou meuques pecadores com fins ara, a més, sou causants de la destrucció del planeta i de la infertilitat masculina…

Hi ha dues coses del cap d’any com es celebra ací que m’encanten. No, no són les llenties, normalment quan a les tantes es posen a escalfar les llenties, cuinades amb cotechino, que és un embotit fresc, grassíssim i fortíssim, i se les mengen, jo continue amb els dolços, a mi a les tres del matí un plat de llenties llardoses no em ve de gust.
Però m’encanta llançar coses pel balcó, es pot fer, tots els anys trobe alguna cosa real que tinc ganes de no veure més, enguany un plat fondo, horrorós, que no sé d’on havia eixit i que gastava per batre ous, fora, via, pel balcó.
L’altra cosa que m’encanta del cap d’any italià són els coets i els petards. Comencen ja uns dies abans, el dia de cap d’any ja se’n senten tot el dia i la cosa s’intensifica tal com va arribant l’hora. A Roma dóna gust, no com a Nàpols, que exageren i a més disparen amb pistoles. Tots els anys hi ha un fum de ferits i algun mort, sovint de bala. Els carrers de Nàpols el dia u de gener són plens de casquets de bala, dels trets que han disparat, enguany ha hagut 400 ferits i un mort. Tots els anys, a Nàpols hi ha algun petard il·legal que és l’estrella, un any era la bomba-Maradona, un altre la bomba-Binladen, no sé com es deia la d’enguany…
Jo, discretament, intente fer país, el trenta-u pel matí i em compre uns quants petards i coets legals per encendre’ls al balcó, patriòticament. No em gaste molts diners però és molt divertit, sobretot perquè, normalment, la gent que tinc a casa no és molt coetera i les meues performances desperten una certa admiració etílica. D’escola castellonera, faig combinacions de petards i coets lligats junts, un espectacle. Tots els anys socarrime alguna planta i l’any passat em vaig cremar una mica un dit, però val la pena. Un any d’aquests que no vinga en avió duré uns quants masclets i uns metres de traca i veuran el que és fer soroll de veritat…

L’any passat ja en vaig fer un, de balanç de les coses bones passades, amb el mateix títol. Enguany també ha hagut de tot, i també, en general ha estat un bon any ple de coses que val la pena recordar:
L’F., com sempre (enguany una miqueta més), Roma, el meu nou ordinador delasenyoritapepis i la manera com va arribar;  deu mans estimades fent juntes tortelli di zucca a Can Picafort, dues cites ‘a cegues’ amb amics blocaires a Campo de’ Fiori i descobrir quins ulls tenen persones que havia llegit tantes voltes, la meua neboda C. que ja camina i quan em veu somriu, estira el ditet i diu ‘maria’, els meus nebots, rellegir Estellés i no poder aturar-me, el miracle de la veu de Leonard Cohen fent-me plorar a l’Auditori de Roma.
Una ampolla de cava oberta a l’hora de l’àngelus, la boira del Montseny, la taverna de Stefaní a Kalotaritissa, a Donoussa i veure com es pon el sol des d’allà, Claudio Magris. Tots, tots els blaus de les Cíclades. Riure per hores perquè m’he pegat un colp amb una farola i li he demanat disculpes. L’ocellet de la foto, que va entrar a casa el 16 de juny, Bloomsday, i es va aturar justet davant de l’Ulysses de Joyce.
Les mans de ma mare, una passejada per Palma, Diane Schuur cantant Over the Rainbow a capella, l’edredó nou de plomes que fa sorollet de plomes, el Breviario Mediterraneo, una passejada nocturna en cotxe amb música de De André per Roma amb Vicent i l’A.; el Circ Cric, Roma, una paella benissera amb bajocons i sense carxofes, l’esguard de l’F., Obama, rellegir Cortázar, el diccionariet, les paraules del diccionariet, Pep Guardiola,  el Barça a dotze punts, els camionets carregats de metàfores que pujaven al vaixells a Grècia, una abraçada que jo em sé, la meua ginecòloga, que em telefona amb bones notícies, l’anunciació del Pinturicchio a Spello, un tros de pa amb formatge i olives a Amorgòs, Ingrid Betancourt lliure, la xarxa plena a vessar de Brossa.
Florència, els somriures que, a Castelló, retrobe sempre. L’arte della gioia de Goliarda Sapienza, com l’any passat totes i cada una de les sobretaules llarguíssimes, ací i allà. Els sotracs que acaben bé. L’emoció que puc regalar amb un paquetet de xufes. Algunes llàgrimes que val la pena plorar. Descobrir, preparant-ho tot  per anar a Castelló a Nadal, que encara queda sorra grega al fons d’alguna bossa, i conservar-la. Pensar que calia recuperar coses que en realitat no havia perdut mai. Napoli a coppe!
Moltes veus, des de molts llocs, cantant Bella ciao molt fort per tal que el so arribe a l’alcalde de l’Alguer que no la volia escoltar, el riu que no se n’ix, les carícies que arriben quan cal, la mascletada del primer dissabte de la Magdalena, la capçalera nova del bloc i, com l’any passat: La flexió verbal d’Enric Valor, que torna a estar sempre per la taula perquè escric al bloc; escriure al bloc, els lectors del bloc, el comentaris al bloc, la gent que em deixa comentaris al bloc, descobrir que t’estimes a persones que coneixes pel bloc i descobrir que, a voltes, penses en elles quan escrius. El bloc, els altres blocs.

Vos desitge molta sort en l’any que comença.

En aquest moment la primera notícia de les edicions online dels dos principals diaris italians, Repubblica i el Corriere és: “El Vaticà ataca a Espanya, adoctrinament laic i estatolatria  (statolatria)“.
Com que he vist que els diaris d’allà no diuen res i sé l’interés que teniu per l’última hora vaticana en faig un resumet:
A Espanya està avançant  l’adoctrinament laic i la ingerència de l’estat en la vida personal de cadascú. Al Vaticà estan molt preocupats per les ‘anomenades’ lleis ètiques  i, sobretot, per la introducció de l’assignatura d’Educación para la ciudadanía, però no cal que patim, perquè el mossèn en qüestió (Mossèn Amato) diu  que a Roma estan molt ben informats  d’aquest greu problema i, a més, poden comptar amb una església espanyola que ha donat una resposta forta, clara i ferma en base al principi catòlic de la defensa de la llibertat.
Sort que l’església espanyola està reaccionant molt bé, amb gran dignitat i fermesa, a la intrusió absolutament il·legítima de l’estat en el tema de l’educació dels joves.

Com pot haver arribat aquesta notícia al capdamunt dels diaris italians amb tot el que està passant ací no m’ho pregunteu, jo em limite a traduir i a riure.
 
Au, que no siga res.

Hauria d’explicar el que està passant, que el Partito Democratico se n’està anant a fer la mà, que en la darrera setmana s’estan sabent escàndols de corrupció a Gènova i a Florència, a Pescara, a Potenza als Abruços i ahir a Nàpols, alts càrrecs del partit dels governs locals o regionals estan sent acusats de corrupció, d’associazione per delinquere i altres coses per l’estil i arrestats. Que la questione morale de la que parlava Berlinguer: “nosaltres som diferents, som honestos, som millors” no se la creu ningú, que els líders del partit miren cap a un altra banda. Veltroni ahir l’única declaració que va fer va ser: “aquest no és el meu partit“. Potser no serà el partit de molta gent que els va votar, però sí que és el seu, és el partit que han fet, amb la gent que han triat per als governs locals i tot plegat fa fàstic.
Podria explicar també que abans d’ahir Fini, l’ex-post-feixista president de la cambra va dir que “la ideologia feixista no explica ella sola la infàmia de les lleis racials. Cal preguntar-se perquè la societat italiana es va adaptar en el seu conjunt a la legislació anti-jueva i perquè, amb lluminoses excepcions, no es van registrar manifestacions particulars de resistència, tampoc, i em fa mal dir-ho, per part de l’església catòlica“. Tot i que el comentari sembla obvi s’ha muntat un canyaret dels grossos, ahir l’Osservatore Romano, el diari del Vaticà, va respondre que “el feixisme va ser l’únic responsable de les lleis racials i, Fini, que d’aquella ideologia n’és un dels hereus, demostra amb les seues declaracions un mesquí oportunisme polític“. També des de la dreta i l’esquerra li han dit de tot.
També podria explicar que el govern i l’església continuen encabotats en seguir torturant a la pobra Eluana Englaro i a la seua família intentant impedir que la jove, que fa més de 16 anys qeu està en coma puga tindre una mort digna. Després d’una sentència inapel·lable del tribunal suprem, el ministre del ram diu que és il·legal interrompre l’alimentació i amenaça els hospitals.

Però també hi ha bones notícies, ha deixat de ploure, el riu està tornant a semblar normal, han detingut a quasi cent persones que estaven intentant reconstruir la cúpula de Cosa Nostra, a Piazza Navona ja han posat els cavallets i les paradetes de Nadal i demà passat me’n vaig a Castelló a passar una setmana de full inmersion de família, de Castelló i de Nadal i de fum fum fum.

Ja ha passat, durant quatre hores aquesta nit l’aigua altíssima ha travessat Roma i no se n’ha eixit.
Tot va començar fa 28 segles quan una revinguda del Tíber va dur un cistell amb Ròmul i Rem fins el punt on van ser trobats per Luperca, la lloba que els va alletar. Des d’aleshores la ciutat ha conviscut sempre amb les plenes del riu. Els antics romans ho van solucionar d’una manera fàcil i eficaç, establint els centres habitats i els edificis importants a algun dels set turons de la ciutat. El riu i els ponts eren molt importants per la ciutat, de fet la paraula pontífex ve de pontem facere, perquè els sacerdots no eren només experts de les coses sacres, també d’on calia fer un pont. En època romana hi havia també el curator alvei que era l’encarregat de la manutenció la part urbana del llit del riu.
Després de la caiguda del imperi els papes no se’n van ocupar gens, des del segle IV no es va construir cap pont fins el papat de Pius IX, al segle XIX.
Des del 414 a.C., amb la inundació documentada per Titus Livi fins la del 1277, el riu va inundar la ciutat 58 voltes (cada 30 anys de mitja), des del 1277 fins la darrera del 1937, la ciutat ha patit altres 30 inundacions de les que ja es conserva la mesura de l’alçada a la que l’aigua va arribar. La ciutat és plena de làpides com la de la foto que indiquen fins on va arribar l’aigua. El 1875 es van construir els murs de contenció que permeten tindre el riu sota control amb aigua fins a 18 metres.
La pitjor riuada de la que es té memòria va ser la del 1598, l’aigua va arribar quasi als 20 metres i va trencar ponts i va inundar quasi tota la ciutat. La darrera va ser el 1937, ja hi havia els murs però l’aigua va inundar algunes zones properes al riu.
Ahir quan vam anar a dormir l‘ondata di piena no havia arribat encara i l’aigua pujava sis centímetres cada hora i ja estava a 13 metres i mig. La veritat és que ha segut un ensurt, jo, com deia ahir, o perquè sóc poruca o perquè sóc de Castelló, vaig passar por, una por estranya, però veure el riu tan alt i, sobretot, tan ràpid feia molta impressió. Ha hagut dos morts, una dona abans d’ahir ofegada dins del cotxe que es va endur l’aigua i aquesta nit un jove irlandés que es mirava l’espectacle ha caigut al riu.
Hui fa sol, pareix que no haja passat res, però ara sé que aquest riu que normalment és tranquil i amable pot fer por, molta.

PS: Força Barça!

aggiornamento: per acabar-ho d’adobar s’han trencat les cordes de les barcasses del riu i després d’anar una estona a la deriva s’han encaixat als arcs dels ponts…els bombers intenten traure-les abans que arribe l’onada de plena. L’alcalde per tranquil·litzar-nos acaba de dir que hem d’estar alerta perquè la situació es mou en una clau d’imprevisibilitat,que té tota la pinta de no ser un comentari particularment tranquil·litzador…
És estrany, no m’ho hauria pensat mai que aquest riu que m’estime tant em faria por, a partir d’ara me’l miraré d’un altra manera.
Ens acaba d’arribar un email dient que diu l’ajuntament que cal que marxem tots a casa…jo no sé per quin pont arribarem…

El pont de la foto és Ponte Milvio, un dels més antics de Roma, de fet bona part del pont és d’època romana. La primera menció escrita al pont és del 207 a.C. i explica el retorn de la batalla del Metaure, a la segona Guerra Púnica, tot i que, segurament, aleshores el pont era de fusta.
Va ser a eixe pont, ja de pedra, on va tindre lloc la Batalla de Ponte Milvio, al 312 d.C., amb la victòria de Constantí sobre Maxenci i va ser també al pont on Constantí va tindre la visió d’una creu al cel amb l’escrit In hoc signo vinces, que va determinar la seua conversió al cristianisme i la cristianització de l’Imperi.
El pont va patir danys i restauracions en època medieval, el 1849 Garibaldi el va fer saltar per impedir l’avanç de les tropes franceses i l’any següent Pius IX el va restaurar afegint una estàtua de la Marededéu.
El riu se n’ha eixit a Umbria i a l’alt Laci, això farà que l’ona de la plena arribe a Roma més tard del que es pensava, aquesta vesprada a partir de les sis, i pareix que el riu se’n podria eixir prop del pont… continua plovent sense aturar-se, han declarat l’estat de calamità naturale i estem en alerta màxima. Tot plegat fa por. 

Per ara estem així, la plena del riu arribarà a Roma aquesta nit…