Ni cas!
Deixa un comentariEs podria comprovar científicament: ens en foten una cada dia; de mitjana, si més no. Són com l’escorpí que travessava la bassa a l’esquena de la granota: no poden evitar fer la seva picada, és més fort que ells.
Sembla que s’hagin proposat eliminar el “victimisme” tan recurrent en el breviari del maltractador i fer-ho de la manera més impensada i pintoresca: no donant temps a la víctima de queixar-se. Perquè passa això exactament: que mentre encara estàs intentant, entre ais i uis, desclavar-te el punyal de l’esquena que ja te n’han clavat un altre… Arriba un moment que el pobre agressor té motius per queixar-se, al seu torn –i amb raó!–, que no entén ben bé què li estàs recriminant, perquè els greuges es barregen, es confonen, s’encavalquen, s’entortolliguen…, es converteixen en un balbuceig confús, i és impossible de treure’n ni una gota d’aigua clara!
—¿De qué se quejan, esta vez, los catalanes?
—¡Vaya Usted a saber…!
El president estat del Tribunal Suprem, atrapat in fraganti fent despeses sumptuàries i desenfrenades a costa dels pressupostos públics, se’n va anar l’altre dia fent-se l’ofès. Un home i un càrrec de la seva dignitat i de la seva magnanimitat (recordem que aquest subjecte, de nom Carlos Dívar, pocs mesos abans va declarar el seu amor per la llengua catalana fent una curiosa marrada per la llengua mandinga), llançats a l’oprobi sense miraments!
Doncs el Tribunal tan suprem que presidia aquest espanyol magistrat i que la setmana passada va celebrar els 200 anys d’existència amb una festeta presidida encara pel “meapilas franquista del Opus Dei”, com li diuen alguns per Madrid, amb Dívar o sense continua fent-ne de les seves, que és arbitrar a favor dels successors dels que se’l van inventar: el dia 26 passat donava a conèixer una sentència per la qual anul·lava “el caràcter vehicular únic del català en el cicle de 3 a 6 anys de l’Educació Infantil”.
[El mencionat Dívar explicant-se en una comissió del Congrés davant d’un astorat Joan Tardà. Observeu la facilitat de dicció del susdit togat: el monolingüisme actiu del programari polític espanyol té aquests efectes meravellosos en els seus practicants]
La consellera del ram, Irene Rigau, va haver de sortir a tot córrer per calmar els ànims catalans dient que tranquils, que el cos legislatiu “superior” de la LEC queda intacte… Potser sí. O potser no, perquè els conceptes “superior” i “inferior”, “sobirà” i “submís” van quedant tan desdibuixats en la pràctica política/judicial diària, a Espanya, que no hi ha Epis i Blais que tinguin nassos d’aclarir-los. La cosa que queda cada dia més clara és que l’Estat castellà, ara en mans del PP, tira cada cop més pel dret sense manies i, acollint-se al famós article 26, es passa per l’engonal totes les lleis del país (entenent per país, no caldria sinó, Catalunya).
Llengua i economia. Ens podríem estendre a comentar la increïble facècia del PP aragonès sobre el català de la Franja i el salfumant legislatiu amb què vol eliminar-lo com si fos una taca de ronya, o sobre les corredisses marxianes entre Madrid i Brussel·les del professor Mariano Tornassol i els senyors Dupon i Dupont que ocupen respectivament les carteres d’Economia i de Finances… (Quin apm? més sensacional ens va oferir el primer d’ells el dia que explicava, embarbussant-se com un condemnat, la carta que enviaria l’endemà demanant el rescat, vull dir el crèdit!). Però economitzarem espai centrant-nos en el nou estirabot de l’espanyol que fa de president d’Extremadura després d’haver tret amb aigua bullent el seu predecessor en el càrrec.
Aquest personatge, doncs, les encadena una darrere l’altra (i en això s’assembla al seu oblidable predecessor, ves per on), i l’última amb què s’ha despenjat és acusant els alemanys de ser actualment “l’exemple de la insolidaritat a Europa” i els catalans de ser els insolidaris d’Espanya amb aquesta amenaça del pacte fiscal que promou el partit d’Artur Mas i els que li fan costat. De l’estirabot i la seva significació en feia una lectura magistral tot just aquest dimarts Víctor Alexandre a l’article “Quan l’espoliador es fa la víctima”. Si hi podeu invertir un parell de minuts del vostre temps feu-ho, que val la pena:
«Té molta raó el president de la Junta d’Extremadura, José Antonio Monago, quan diu que el concert econòmic català seria “catastròfic” i “devastador” per a la seva comunitat i per a Espanya. Té raó, perquè realment és cert que, quan l’espoliat diu prou, l’espoliador, si no s’ha sabut administrar, les passa molt magres. És el que s’esdevé quan algú fa segles que viu a costa d’altri i, tot d’una, aquest altri es desperta i diu al primer: “Demà m’afaitaràs!” Com és natural, en sentir aquesta frase, l’espoliador experimenta un munt de sensacions que el porten per diversos estadis. Comença amb l’estupor, continua amb la incredulitat, enllaça amb el menyspreu, muta en amenaça i esdevé ràbia, odi, exabrupte i agressió. És un mecanisme humà que s’activa i funciona sempre igual, tant si es tracta d’un individu com d’una col·lectivitat. Incloent-hi, naturalment, els imperis, raquítics, decadents i esperpèntics com Espanya. Espanya, és justament això, una andròmina imperial, una cacatua enfaristolada que s’abraça a “la roja” –una ‘roja’ només possible amb el talent de jugadors de la colònia catalana– perquè se sap buida d’elements que la projectin al món, si no és com a model encobert de totalitarisme, de nacionalisme ferotge, de destrucció d’identitats, cultures i llengües, d’il·legalització de partits desafectes, de tancament de diaris, de manipulació de les urnes, de connivència judicial davant la tortura, de subvenció d’entitats enaltidores de Franco, de negativa a condemnar el franquisme i l’assassinat del president de Catalunya Lluís Companys i, entre moltíssimes altres coses, de catalanofòbia. Una profunda, persistent i rabiosa catalanofòbia.
»I per emmascarar aquesta catalanofòbia, el nacionalista Monago afirma que si demana una revolta contra el concert econòmic català és per l’amor immens que sent per Catalunya: “Ho faig per amor a Catalunya i perquè aquests dirigents catalans que defensen el pacte fiscal català no són en realitat el poble català”. És la seva manera de dir: “Només la gent que pensa com jo és real. Només els catalans col·laboracionistes són reals”. Els catalans amb dignitat, els catalans que no s’agenollen davant d’Espanya, els catalans que diuen obertament que Espanya no és ningú, absolutament ningú, per immiscir-se en la vida i en les decisions polítiques de la nació catalana, no són reals. Aquests no són el poble català. Ningú no sap què són, però poble català segur que no. Persones reals, tampoc.
»Arribats aquí, diguem que hi ha hagut nombrosos racistes al llarg de la història que s’han expressat en els mateixos termes que el senyor Monago. Són racistes que no odien els negres, només odien els negres que no se subordinen a la “superioritat” blanca. És a dir, els negres irreals. Perquè els negres reals, els negres que es fan estimar, són aquells que diuen “sí, bwana” cada cop que els Monagos d’aquest món els ordenen que treballin per a ells o que els enllustrin les sabates. I quan els negres fan una cursa o juguen un partit de futbol i guanyen, els honors són per a l’amo. Són l’amo, el seu llinatge, la seva notorietat, les seves terres, els seus interessos els qui han guanyat. Els negres només són animalons que fan el que calgui, fins a arrossegar-se per terra o aixecar la poteta, a canvi d’un terròs de sucre de l’amo blanquet. Aquest, això sí, no s’expressa mai en termes com ara “casa meva”. Fratern i amorós com és, sempre diu “casa nostra” tot fent entendre que la seva casa també es la casa del seu negre solidari. Un negre que, pobret, ves què faria tot sol. A més, com es pot tolerar que un negre vulgui tenir casa pròpia i treballar la terra per a la seva família en lloc de fer-ho per a aquells que es creuen amb dret a posseir persones, pobles i vides?
»Els totalitaris, els vividors, els cínics, els ignorants, els espoliadors, els emperadors de la caspa com Monago, hereus d’un règim de terror que enyoren en privat, i amarats d’aquella supèrbia i d’aquella agressivitat tan espanyoles que Jacques Feyder retratava magistralment a “La kermesse heroica”, qualifiquen de “xantatge territorial” i de “somni melancòlic” el tancament de l’aixeta catalana i la voluntat de recuperar l’Estat propi, que és l’estatus que correspon a Catalunya com a una de les nacions històriques d’Europa. La mateixa nació que segons José Montilla, un altre descendent ideològic del conde-duque de Olivares, “no té raons històriques” per gestionar els seus propis recursos.
»Monago, tanmateix, sense adonar-se’n, confessa públicament que Espanya no pot viure sense Catalunya, i, en confessar-ho, palesa que Catalunya només té futur com a Estat independent. Per això exigeix el subsidi etern i blasma Alemanya i Catalunya afirmant sense enrojolar-se que “si a Europa la insolidaritat la representa avui Alemanya, a Espanya avui aquesta insolidaritat i absència de cooperació la representa el pacte fiscal català”. És a dir, que, sense Alemanya i sense Catalunya, Espanya no pot seguir fent autovies sense cotxes, aeroports sense vols, trens sense viatgers i obres faraòniques sense sentit. Aquest és el seu drama. El drama d’Espanya i el drama de Monago. És la dolorosa constatació que el negre se’n va i que d’ara endavant haurà de ser ell, l’amo blanquet, el qui haurà d’ajupir-se i treballar la terra per viure».
_________________________________
[Dibu de l’entradeta: Min]