L'Hereu Riera

«Vam trobar fluix, superficial i, sobretot, mancat de memòria històrica el documental que va emetre diumenge TV3, a 30 minuts,
dedicat a la qüestió valenciana. Com es pot fer un treball sobre aquest
tema sense esmentar en cap moment el nom de factòtums de la transició
com Abril Martorell, Manuel Broseta o Alfonso Guerra i les decisions
polítiques que van prendre en relació al País Valencià? Com es pot
ignorar la inflació i subvenció del blaverisme? Com es pot obviar
Fuster, no solament com a pensador de la col·lectivitat sinó com a
destinatari de la violència blavera? Per què en cap moment no s’esmenta
que al País Valencià s’ha utilitzat una majoria política per legislar
contra una evidència científica, com és la unitat de la llengua? El
documental té un error gravíssim que l’invalida i que acaba tergiversant
els fets: sembla que la situació de conflicte hagi sorgit
espontàniament, gairebé ingènuament, com a producte d’alguns malentesos
que quatre joves estudiants catalans i valencians poden superar
compartint unes Xibeca. Res més lluny de la realitat. El conflicte
valencià ha estat creat i sostingut. És producte d’uns interessos
polítics, d’una planificació i d’una estratègia. És una intoxicació feta
a consciència, perpetrada per l’espanyolisme amb la finalitat de
mantenir el País Valencià ben amarrat a Espanya i com més lluny millor
de Catalunya. Res d’espontaneïtat: fons de rèptils per enverinar
l’opinió i pel que convingui. I que consti: no solament es tracta de
separar al màxim el País Valencià de Catalunya, sinó també, i sobretot,
d’arrasar la cultura i la identitat del País Valencià i, en primer
terme, de minoritzar la llengua i anar-la ofegant. Enganyats per
l’espantall del suposat imperialisme català –una expressió que fa riure–
molts valencians no s’adonen que el primer objectiu de l’operació és
justament anihilar la personalitat valenciana. L’espanyolisme ha dut a
terme al País Valencià una gran operació de manipulació social que li ha
sortit molt bé. I, veient el reportatge de TV3, diríem que l’èxit
continua».

Miquel Pairolí, “Ni senyal ni encert”, Avui/ElPunt, 5/5/2011

Avui dijous, dia de sant Fermí i dia gran de la festa dels santfermins a Pamplona, on la cultura de la tortura i mort de toros en una plaça rodona reedita una vegada més l’anomenada fiesta nacional espanyola, a Girona la gent de la cultura (l’altra, la del pensament i del coneixement) anava a l’enterrament de l’escriptor Miquel Pairolí, un dels millors articulistes del país i el columnista de capçalera de molts dels lectors dels diaris El Punt i l’Avui, com jo mateix. (Aquí, tots els “Escaires”).
Aquests dos rotatius duien en l’edició d’aquest dijous, com és natural, unes quantes bones mostres del dol que ha causat la desaparició de l’escriptor de Quart d’Onyar en amics i companys de feina, que en dibuixaven el seu perfil personal i professional. Tothom està d’acord que hem perdut, i en plena maduresa, una altra figura destacada de la creació literària, però també en la defensa del país, el país complet que reivindicaven Joan Fuster des del País Valencià o Joan Coromines des del Principat, per exemplificar-ho en dues icones del catalanisme inequívoques.
Per això he triat, a tall d’homenatge des d’aquest petit racó, un dels seus articles dedicats a la qüestió valenciana, la realitat del País Valencià, de la qual el blaverisme en va fer qüestió a partir d’un cert moment de l’exemplar transició espanyola i en la qual ha esmerçat uns esforços i una mala llet contra la qual no s’ha sabut, no s’ha pogut i/o no s’ha volgut reaccionar amb la mateixa contundència, ni des del País Valencià mateix ni des de Catalunya, on fa la impressió que hom no s’ha acabat d’adonar mai totalment de la magnitud de la tragèdia, ni llavors, en temps dels lamentables Abril Martorell, González Lizondo i companyia, ni ara, amb els seus dignes successors del mal anomenat Partit Popular de la corrosiva parella de fet Camps-Barberà.
Pairolí no deixava d’insistir-hi: es tracta d’una batalla desigual, en la qual Catalunya i el català tenen les de perdre, i no ens podem distreure, perquè l’atac va contra la columna vertebral del país. No és cosa de pendre-s’ho de broma ni de fer el badoc. Aquest article seu reproduït a dalt, en Miquel el va escriure el dia 5 de maig, fa tot just dos mesos. Mentrestant, Espanya, l’Estat constitucional espanyol, s’ha negat una vegada més (contradient l’esperit de la mateixa Constitució i de la Carta Europea de les Llengües) al reconeixement del català com a llengua oficial a la Unió Europea (amb la conseqüència pràctica que pot obligar, quan li doni la gana, a etiquetar “almenys en castellà” tots els productes fets a Catalunya, seguint la directiva comunitària publicada fa un parell de dies), mentre que, per contra, continua mantenint a l’àmbit de les institucions comunitàries l’aberrant distinció entre català i valencià com a “llengües diferents”… I mentre no fa res per impedir que el govern de Francisco Camps continuï la seva feixista involució lingüística a l’escola i en l’espai comunicatiu valencians, amb l’histèric emmordassament a què té sotmesa l’emissió de TV3 en aquell territori germà, rebatejat com a Comunitat Valenciana amb la perversa intenció d’agermanar-lo a les altres comunitats espanyoles.
Avui, d’altra banda, el telenotícies ens informava que s’ha entrat al Congrés dels Diputats espanyol la ILP que, segons els seus promotors (entre ells l’imprescindible Eliseu Climent), ha de solucionar d’una vegada per totes el problema de la reciprocitat d’emissions interregionals, i per tant la de TV3-Canal 9. I aquest dissabte, dia 9, nova manifestació a Barcelona, un any després de la monstruosa manifestació del 10 de juliol del milió i mig de catalans emprenyats…

(la lluita CONTINUA)