L'Hereu Riera

Qui desconeix la història corre el risc de repetir-la, va dir algú, i en aquesta idea insisteix Víctor Alexandre en un article recent a ElSingularDigital.cat. “Porten l’abolutisme a la sang, i qualsevol intent de diàleg és impossible perquè és impossible enraonar amb qui només parla”. O amb qui només crida, podria dir perfectament la frase destacada del seu enraonat escrit (“Sis segles d’odi contra Catalunya”).
Cada dia que passa és una repetició de la jugada, de manera que la sensació de déja vu està arribant a uns nivells de fatiga i d’enuig insuportables (és una sensació personal, però de més en més compartida). Són com les mosques d’aquest temps de tardor, insistents i pesades, que desafien estúpidament la irritació de les seves víctimes humanes, i al capdavall la plantofada que acabi esclafant-les.
Per què insisteixen tant? Com és que mai no es desanimen? ¿Per què ha de ser sinó perquè allò que s’ha proposat el neofranquisme espanyol (de manera suïcida, ja s’ho trobaran) és aniquilar, amb els seus atacs obsessius, el País Català sencer, com diu el mateix Alexandre en un altre dels seus excel·lents articles (“No ataquen la llengua, ataquen la Nació”)? Cal no perdre-ho de vista, per no perdre la perspectiva de l’autèntic problema que tenim amb els nostres inaguantables veïns de Península.
He esmentat dos articles d’Alexandre, però en transcric a continuació, per si no n’hi havia prou, un tercer amb un pes argumental no menys contundent, però encara més il·lustratiu:

«La llengua catalana fa segles que és perseguida per Espanya, perquè
aquell país sap molt bé que la desaparició de la nació catalana passa
indefectiblement per la desaparició de la seva llengua. Aquesta és la
raó per la qual consideren que ha arribat el moment de residualitzar-la
en l’àmbit de l’ensenyament per tal que esdevingui una llengua inútil i
merament ornamental. I mentre porten a terme aquesta operació, davant
les demandes de normalització del català en tots els camps de la
societat, afirmen que la llengua no es pot imposar. És a dir, que cal
deixar-ho tot com està perquè el requisit d’incloure “com a mínim” la
llengua catalana en tots els espais que ara ocupa l’espanyol seria
dictatorial. Imposar l’ús de l’espanyol als Països Catalans no és
dictatorial, però salvaguardar la llengua catalana al seu territori sí
que ho és. Per això les tímides i esquifides disposicions catalanes són
recorregudes i tombades per tribunals espanyols mentre que les
prepotents i invasives disposicions espanyoles són paraula de Déu.

»Per sort, ara fa un cert temps, la Plataforma per la Llengua va fer un formidable treball de recopilació [PDF]
de disposicions impositives de l’espanyol a casa nostra. En va recollir
cinc-centes, però n’hi ha moltíssimes més. Com que el dossier tenia
prop d’un centenar de pàgines i són més aviat poques les persones que
se’l van llegir sencer, estarà bé que en fem una petita síntesi de
trenta normes a fi que els lectors les puguin difondre i fer circular
amb més facilitat.

…

1. Normes tècniques dels aparells electrodomèstics per a
   monitorització de la vigilància intensiva de pacients. Obliga a la
   retolació i a l’etiquetatge en espanyol.
2. La norma de qualitat per al musclo, la cloïssa i el seitó en conserva. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
3. Elaboració, fabricació, circulació i comerç de galetes. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
4. Elaboració i venda d’orxata de xufla. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
5. Elaboració, distribució i comerç de brous, consomés, sopes i cremes. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
6. Elaboració,
   circulació i comerç de preparats alimentaris per a règims dietètics i/o
   especials. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
7. Elaboració,
   circulació i comerç de productes de confiteria, pastisseria, brioxeria i
   rebosteria. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
8. Elaboració i venda de conserves vegetals. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
9. Elaboració, circulació i comerç de te i derivats. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
10. Elaboració i comercialització de patates fregides i productes d’aperitiu. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
11. Comercialització,
    vigilància i control de les substàncies i productes que intervenen en
    l’alimentació dels animals. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
12. Normes generals de qualitat per a la nata i nata en pols. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
13. Norma de qualitat per a cols de Brussel·les. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
14. Norma de qualitat per a cogombres. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
15. Norma de qualitat per a espinacs. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
16. Norma de qualitat per a carbassons. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
17. Norma de qualitat per a enciams i escaroles. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
18. Norma de qualitat per a plàtans. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
19. Norma de qualitat del iogurt. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
20. Productes de cacau i xocolata destinats a l’alimentació humana. Obliga a l’etiquetatge en espanyol.
21. Llicències de les federacions autonòmiques per participar en competicions d’àmbit estatal. És obligatori que siguin en espanyol.
22. Medicaments veterinaris. És obligatori que els prospectes siguin en espanyol.
23. Directiva sobre ascensors. Si l’instal·lador és espanyol, el manual d’instruccions és obligatori que sigui en espanyol.
24. Targeta d’estranger. És obligatori que sigui en espanyol.
25. Metges forenses. El coneixement del català només és un mèrit, no pas un requisit. És obligatori conèixer l’espanyol.
26. Feines de vigilant de seguretat. És obligatori conèixer l’espanyol.
27. Direcció General de l’Instituto Geográfico Nacional [*]. Concessió de beques. És obligatori conèixer l’espanyol.
28. Consell d’Administració del Patrimonio Nacional de España [*]. Concessió de beques. És obligatori conèixer l’espanyol.
29. Instituto Nacional de Meteorología [*]. Concessió de beques. És obligatori conèixer l’espanyol.
30. Jurament o promesa d’acatament a la Constitució espanyola. Només es pot jurar o prometre en espanyol.

»Aquesta,
com dic, és només una petitíssima mostra dels centenars de disposicions
que imposen la llengua espanyola a casa nostra. Unes disposicions
establertes per aquells que afirmen que les llengües no es poden
imposar. Són els mateixos que de la normalització de la llengua catalana
en diuen imposició i de la imposició de la llengua espanyola als Països
Catalans en diuen normalitat. I és que el seu projecte no preveu cap
altre fi que la mort de la nostra llengua. De nosaltres, per tant, només
de nosaltres, depèn que no ho aconsegueixin».

Després perquè vinguin els Ciudadaldeanos cosmopolitavetònics de Barcelona, de València o de Palma de Mallorca amb esgarips escandalitzats i amb sopars de duro sobre els rètols de les botigues (i les etiquetes dels productes?) que han d’anar, segons la llei (que se la passen per l’engonal, aquesta), obligatòriament escrits “com a mínim” (no pas “només”, com ho falsegen ells) en català…

__________________________________

ps: Hi ha tres notícies recents que vénen a contrarestar una mica –a pal·liar– el munt de garrotades que duem acumulades aquests darrers temps:

—El Tribunal Superior de Justícia de les Balears considera plenament constitucional que s’exigeixi el català per treballar en l’administració, segons informava la premsa d’avui.

—Dimarts passat una delegació catalana, formada per l’actor i president de l’Acadèmia del Cinema Català, Joel Joan, la professora d’Economia de la UE Elisenda Paluzie i el professor
de Sociolingüística de la UOC Miquel Strubell, va fer una visita al Parlament Europeu, on van
denunciar les males (nefastes) relacions entre Catalunya i l’Estat castellà, i van demanar a la cambra que faci d’observadora quan aquí es convoqui
un referèndum d’independència. Joan va presentar-hi el documental Spain’s Secret Conflict (vídeo), produït per Endboard Productions. Els tres enviats van estar
acompanyats dels eurodiputats Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV), informava Vilaweb.

—El ministre d’Empresa, Energia i Turisme d’Escòcia ha vingut aquesta setmana a Catalunya, i a més de la nova oportunitat que significa la visita per a la internacionalització del cas català, va permetre constatar els paral·lelismes clars que hi ha entre les dues nacions sense Estat (ara com ara). ¿No us resulta familiar la resposta que va donar a una de les preguntes de l’entrevista que li van fer a El Punt Avui?: «Els orígens del nacionalisme escocès tenien un vessant emocional per
protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i
que la identitat continua sent molt important, encara ho és més
l’argument econòmic».

I una última cosa, referida a l’argument econòmic de Catalunya: segons l’auditoria externa dels comptes de la Generalitat que va donar a conèixer l’altre dia el conseller Mas-Colell, Catalunya té un dèficit superior al 4% del PIB, de manera que determinats càlculs asseguren que no l’acabarà d’eixugar fins més enllà del 2100 (!!!). Aquests càlculs deuen estar fets, és clar, basant-se en la suposició que l’estatus de dependència política actual es perllongui indefinidament. Però d’altres suposem que els catalans no serem tan burros d’aguantar la sangonera estatal, que és la causa de la major part dels nostres mals (en termes econòmics, de tots), fins a aquella data, en la qual els catalans d’avui ja estarem quasi tots criant malves. Els catalans de demà no es mereixen de cap manera que els hi deixem una herència enverinada com aquesta. Oi?

_________________________________

[*] En els tres casos aquestes denominacions estaven en l’original “traduïdes” al català, especificant entre parèntesis: (espanyol). No calia especificar res: deixant-ho en castellà, queda perfectament clar a què es refereix l’adjectiu “Nacional”.

[_{Il·lustració de l’entradeta: l’il·lustrat Ferran VII, el Desitjat (sobretot pels catalans), una baula més de la cadena}]