Perquè no volem un Estat impropi
Deixa un comentariÉs cert: el problema que tenen és que el vell problema catalán orteguià, que tenien més o menys estacat a l’anar fent, anar passant dies i empenyent anys i pressupostos, se’ls està escapant de les mans i està a punt de superar-los per totes bandes i deixar-los amb cara de pasta de moniato.
1.Ribera
Aquests carcants de l’ABC s’exclamen: resulta que el burro, com més garrotades, més tossut es torna, i a damunt ara amenaça de treure’s de sobre la càrrega, o de portar-ne menys, o de fotre el camp amb la càrrega sencera. Aquesta és la diferència amb el vell estira-i-arronsa: que el burro s’està tornant cada cop més passota envers els crits de l’amo, més descarat amb les seves intencions i més realista amb les seves ambicions.
«A molts dels que volem la independència ha arribat un punt que se’ns en fot com són o deixen de ser els espanyols», escriu en Carles Ribera al seu blog, i ho subscric jo aquí: «Ens és absolutament igual. Simplement volem marxar. Que no ens emprenyin. Que ens deixin fer. Ens hem curat del victimisme tradicional a cops de realitat. Culpar l’enemic exterior és inútil. Odiar-lo, infructuós. Volem ser els responsables dels nostres problemes. I prou».
Ara bé: la funció crea l’òrgan, i algú que s’ha passat anys i panys dient que no a tot i clavant estentoris cops de puny sobre la taula, ¿com s’ha d’asseure a considerar cap subtilitat? «El nacionalisme veí, en canvi, ens necessita com a enemics. En depèn el seu concepte de nació. Aquest és el problema. I gros, perquè tenen tota la força. Menys una: el dret a dir ‘marxem’. I a veure què passa». Aquest és el problema, en efecte: el seu problema.
2.Muntada
Atenció al toc que fa en Lluís Muntada al diari d’avui sobre la qüestió, sobre l’independentisme estructural del nou avi Pujol, ço és, l’independenstisme com a espantall del recalcitrisme castellà: «És a dir, l’actitud independentista i l’independentisme estructural són una reducció de l’independentisme a la condició de simulacre. Amb tots els respectes per la figura homèrica de Pujol ara cal preguntar-nos si, en aquest punt del guió, l’independentisme estructural és gaire efectiu per espantar Madrid i si no generarà noves frustracions entre l’independentisme un cop hagi complert la seva funció, merament estructural. Potser seria desitjable que a Pujol l’independentisme no estructural l’avancés per la dreta, sense que ell, ni que fos per una sola vegada en la història, s’adonés de res».
3.Díez
En Roger Torres, explica Xavier Díez al seu blog, va tenir l’amabilitat de convidar-lo ara fa un parell d’anys a participar en el llibre ¿Per què volem un Estat propi? Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya [Pagès Editors, Lleida, 2012, 230 pp], que ja ha estat publicat i diu que està tenint una certa repercussió mediàtica. Tot seguit Díez transcriu la seva intervenció, “que tracta d’establir arguments raonables sobre el que en dic la independència no pas com a opció, sinó com a obligació“. Jo en copio aquí el tros transcrit sencer, subratllant-ne alguns fragments particularment destacables. Pareu atenció al matís argumental de l’últim paràgraf:
«Certament, fóra fàcil, des de l’àmbit que més domino, l’educatiu, parlar de les oportunitats que s’obririen amb un estat propi a l’hora de configurar un nou sistema més pròxim a les nostres característiques socioculturals. Tanmateix, la pròpia experiència docent m’alerta de l’absència de consens entre la comunitat educativa a l’hora de dissenyar un model compartit, i els meus coneixements històrics m’indiquen que el país resultant seria fruit de la correlació de forces que cada grup social sigui capaç d’imposar en el moment de la ruptura.
»Plantejar la qüestió de la independència del nostre país es pot fer des de diverses perspectives. De fet, l’argumentari habitual tira molt de raons pragmàtiques i conveniències econòmiques. Tanmateix considero un error parlar de balances fiscals, infraestructures o centralisme administratiu. La independència representa un trencament sobretot sentimental. És per això que tot debat serè i racional resulta impossible. La passió entre promotors i detractors és la mostra que no es tracta d’una qüestió de diners, ferrocarrils o peatges, sinó de coses més transcendents i intangibles, d’identitat, respecte, reconeixement,…
»Una Catalunya empresarial esdevindria una societat insolidària i conflictiva, de baixos impostos, salaris escassos i orientació neoliberal, de baixa cilindrada moral, potser estil irlandès o portuguès. Una independència impulsada des de la ciutadania de base, des dels treballadors i amb el respecte a les nostres tradicions assembleàries i democràtiques seria capaç de bastir una Dinamarca mediterrània. Amb això voldria deixar clar que la independència no deixa de ser una opció arriscada, que ben segur posaria al descobert els conflictes interns amagats. Tot i això, i malgrat els riscos, no hi ha alternativa.
»La independència no és una opció, sinó una obligació. Es tractaria, ras i curt, de legalitzar una situació emocionalment insostenible. L’obstinada resistència al nostre reconeixement com a nació ens impulsa al divorci. Ha arribat un punt en què cal deixar de demanar perdó a diari per existir. I aquesta dignitat, aquest respecte, el reconeixement que se’ns nega els dies parells i senars, només funciona mitjançant un estat propi. Com a historiador, certifico que és l’estat l’única invenció social, fins al moment, que certifica en el dret internacional aquesta inequívoca condició de nació reconeguda. Tot parafrasejant Torras i Bages, “Catalunya serà independent, o no serà”...
»Cal afegir un altre argument de caràcter històric. La independència és, fonamentalment, un acte de ruptura. Ruptura amb un altre estat, encara que, sobretot, el trencament amb un passat compartit. Tothom té una memòria recent de la Transició, en la qual l’estat profund hispànic reeixí a mantenir la continuïtat amb l’estat fundat damunt les cendres de la guerra civil, l’abril de 1939. Des de la simbologia (bandera, himne, monarquia) fins a l’estructura de classes, l’estat constitucional espanyol no deixa de representar l’Espanya de vencedors i vençuts de sempre. L’Espanya que prohibeix la memòria i silencia la dissidència. L’estat que Vicenç Navarro ha definit amb claredat com a la del “benestar insuficient, democràcia incompleta”. La nació que es deleix per dissoldre’ns en la inconsciència. L’argument més poderós per justificar un futur separat, i potser un dels menys emprats, és aquest. La independència catalana, la d’una Catalunya sociològicament antifranquista, representa la consumació de la ruptura pendent amb un passat poc edificant».
Xavier Díez, “Per què volem un Estat propi?”, a La Bitàcola de X.D. (“Resistència passiva a l’autoritat incompetent”)
____________________________________
[Imatge de l’entradeta: dibuix de Joma]