L'Hereu Riera

Article de Salvador Cardús al diari Ara de dimarts passat, dia 8 de novembre:

«No sóc
separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs
polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar
atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes.
Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de
l’independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix
pla moral colonitzadors i colonitzats…  Segona, perquè atribueix als
separadors -tipus Gregorio Peces-Barba- els mèrits del creixement de
l’independentisme, com si en fos un gest merament reactiu. I tercera, perquè
posa tot el focus d’atenció en la secessió, ocultant que la vocació més noble
de l’emancipació no és pas l’aïllament sinó el desig de dialogar amb veu pròpia
en un món interdependent.
…

»En realitat, el que tanca un país és la seva
condició colonial, fet que li impedeix mantenir una relació adulta, amb vincles
autònoms i responsables, amb la resta de món. ¿És que de l’emancipació d’un
fill de la tutela paterna, que també implica una ruptura, no n’elogiaríem el
coratge d’emprendre una vida de relacions pròpies i responsables? La nostra
emancipació nacional també busca l’assumpció de la capacitat plena per a la
creació de lligams amb la resta del món a tots plans: des de la presència de la
societat civil a les organitzacions internacionals fins a la participació del
govern als fòrums polítics mundials. I, esclar, hi ha el desig de reconstruir
nous vincles amb Espanya, d’igual a igual, que permetin deixar enrere una
història colonial i els intents de genocidi lingüístic, cultural, econòmic i
polític. Precisament, perquè no volem viure separats de res ni de ningú, cal
que ens emancipem.

»També és urgent combatre el fals argument que la
lluita per la independència “crearà frustració”. Com si no ens
haguessin frustrat prou els gairebé quaranta anys de dictadura, i ara els
trenta-i-tants anys d’autonomisme! L’advertència sobre la possible frustració
és greu perquè parteix de la manca de confiança en la democràcia per arribar a
convertir en realitat política la força de la voluntat popular. Jo no tinc la
certesa absoluta que Catalunya arribi a ser independent, però tampoc puc
assegurar que arribi mai una pau mundial justa i duradora o un món lliure
i sense misèria. Però no em semblaria acceptable que hi haguéssim de renunciar
per mor de no crear frustració. Tot el contrari, dels tres objectius, tots prou
ambiciosos, el de la independència és el més plausible en un termini
relativament breu.

»Finalment, cansa que es posi en dubte l’amplitud de
la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que
jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els
propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden
respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que
com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són
unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió
per anunciar una clara voluntat d’emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul
que l’exigència d’un concert econòmic serà l’alçaprem que farà veure,
definitivament, la necessitat d’anar per lliure. I, per què no, hi pot haver
qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d’un- amb la
intenció que s’acceleri el procés. És a dir: no s’hi val a comptar
independentistes on i quan no toca. Que s’atreveixin a fer-nos la pregunta
directa, que llavors ens podran comptar ben comptats».

Res a afegir-hi. Es pot dir més fort, però no
millor.

____________________________________

[_{Il.lustració de la portada: aristocrataiobrer.blogspot.com}]