L'Hereu Riera

Ha aparegut finalment en públic l’últim llibre de l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que ell mateix havia anat anunciant en una mena de campanya molt entretinguda al Facebook aquestes últimes setmanes. A dreta llei, hauria sigut més correcte per la meva part parlar-ne un cop llegit el llibre, però les circumstàncies del moment present m’han empès a fer-ho ara, i ho faig a més afusellant amb tot el morro el comentari que escriu sobre ell el periodista d’El Punt Avui Carles Ribera en el seu blog, i que em mereix tot el crèdit.
En les circumstàncies que dic hauríem d’incloure-hi la recent desaparició d’una de les escasses referències literàries que els catalans del Principat tenim al nord de les Alberes i que en Ribera esmenta al final de seu text. Es tracta de l’escriptor i activista cultural Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol), nascut a la Cerdanya el 1920 i mort a Perpinyà justament diumenge passat, la diada de l’11 de Setembre.
Una altra figura monumental que ens ha deixat, amb molta feina feta –ell– i amb molta feina encara per fer –nosaltres–, és la de l’Heribert Barrera, de la qual fa una glossa també magistral el mateix Ribera en un altre apunt del seu blog (i que no copio també aquí per no abusar, però sí que n’apunto l’enllaç: Heribert Barrera, actituds sòlides per a temps líquids).
Hem de lamentar encara la mort, avui mateix, a Madrid, de l’actor Jordi Dauder, i de la qual es fa ressò Vilaweb (text i vídeo), destacant-ne el seu activisme i “compromís cívic”. És descoratjador veure com el país perd figures com aquestes, que formaven part directa de la seva musculatura, i en un moment en què el país necessita poder disposar del màxim de forces, ara i pels dies que s’acosten, però ens haurem de sobreposar, que tanmateix a Catalunya és una cosa que no ens ve pas de nou.
D’altra banda, i en relació amb la melancolia dels oficials que relata en Daniel Bezsonoff, m’ha vingut al cap inevitablement la melancolia (diguem-ho així, per bé que potser hi escauria un altre mot) dels oficials espanyols amb la pèrdua, ara fa 113 anys, de l’illa de Cuba, pèrdua que donaria peu a tot un moviment literari, a Espanya, i a moltes altres coses (hi ha qui opina que el fang on estem empantanegats avui ve d’aquell ruixat llunyà). Em pregunto també quina devia ser la perspectiva que en tenien aleshores, de tot allò, de la pèrdua de les “nostres” últimes possessions colonials, els catalans, els d’aquí i els d’allà; amb quina mena d’implicació sentimental van viure aquella emancipació –i les restants, anteriors i posteriors– del deliri imperial castellà. I em pregunto finalment quina serà la implicació, afectiva i/o efectiva, de totes les terres de parla catalana (amb les del nord de les Alberes d’espectadores, em temo) en la seva pròpia emancipació respecte del Miniimperi espanyol actual, que està caminant a grans gambades, empenyent com un home boig, cap al final del seus dies.
____

«He acabat ‘La melancolia dels oficials’ de Joan Daniel Bezsonoff,
un autor el qual no em cansaria mai de llegir, per diversos motius.
Principalment, i amb aquesta raó n’hi hauria prou, perquè és un
excel·lent narrador d’històries: amè, amb una fluïdesa propera a
l’oralitat, detallista, melancòlic com els seus oficials i finíssimament
irònic, sensual pel broc gros, quasi barroer, però alhora extremadament
sensible. I perquè explica històries interessants. Si amb tot aquest
catàleg de virtuts no n’hi hagués prou, hi podríem afegir el punt
d’exotisme que aporta un autor nord-català a una literatura, i sobretot a
uns lectors, poc habituats a tractar amb una catalanitat de referents
socials, polítics, lingüístics i culturals francesos. L’univers literari
català eixampla d’una manera extraordinària el seu paisatge humà amb
personatges com el comandant Valls, l’oficial melancòlic que
protagonitza aquesta novel·la. Un senyor que, en les campanyes militars
destinades a servar pel món la grandeur francesa, es distreu “llegint
llibres catalans que m’enviava ma mare com els vells volums ataronjats
de l’editorial l’Avenç”, i recorda emocionat “quan el 1935 ma mare
m’havia regalat el diccionari de Pompeu Fabra” on  “hi apareixien
endiumenjats els mots de cada dia”.
…

»Una història, doncs, que transcorre en
els últims dies de l’Algèria colonial com una reflexió profundament
francesa sobre l’emancipació dolorosa d’aquest territori; una reflexió
feta, això no obstant, des la perifèria i la perspectiva catalana de
l’hexàgon. L’autor, a través de la mirada del seu comandant Valls,
descriu d’una manera directa, sense implicació valorativa aparent però
amb la contundència del retrat descriptiu, la brutalitat d’una dominació
imperialista absurda i grandiloqüent, com són, en general, totes les
dominacions colonials. Un trajecte argumental que transcorre en
paral·lel dels avatars sentimentals del propi protagonista principal i,
especialment, del fosc agent Maurice Leccia, el personatge polièdric,
tèrbol i profundament humà que surt més ben aconseguit d’entre tots els
que desfilen per una trama intensa i breu que podria haver donat per a
molt més tan sols desenvolupant alguns dels fills argumentals que
Bezsonoff enfila però no cus.

»‘La melancolia dels oficials’ és, doncs,
una novel·la breu (potser massa, insisteixo, per les possibilitats que
ofereix l’argument), interessant i amena que, a totes les virtuts
citades, encara n’aporta una altra que fa del seu autor un dels
imprescindibles de la narrativa catalana actual. Llegir Bezsonoff és
assistir a una orgia lèxica amb el devessall de girs i modismes d’un
català agavatxat que alhora rescata vells mots oblidats o relegats al
sud de l’Albera. Un català que “llurca les passants” quan mira les dones
pel carrer; que no pot “franquejar sense fremir les portes”; que sent
‘cabord’ davant les sensacions desagradables; que agredeix ‘clavant un
parell de mostejades’. Una petita delícia que cal assaborir sens falta.
Si la literatura espanyola s’oxigena amb els sud-americans, a Catalunya
els nostres sud-americans els tenim al nord, separats no pas per un oceà
sinó, només, per una ratlla marcada sobre un mapa. És cert que no són
gaires, Bezsonoff, Joan-Lluís Lluís i pocs més, però no els podem deixar
perdre perquè hauríem de mirar d’aconseguir que fessin escola».