L'Hereu Riera

Mentre esperem les miraculoses receptes del candidat socialista per posar fi a l’atur en un plis-plas, mentre ens asseiem a contemplar si el PPSOE té els pebrots de tirar endavant la reforma de la (fins ara) immutable, inamovible, intocable, inviolable, immarcescible i immaculada Constitución EspaÑola per poder imposar el mític “sostre de despesa” a totes –todas, he dicho!– les administracions públiques de l’Estat (amb la qual reforma no pendrà mal ni Catalunya ni el minvant estat del benestar, sinó tots dos alhora), i mentre restem ansiosos per veure si la ministressa d’Economia aplica o no aplica el terrífic “impost per a les grans fortunes” (i veure de passada si aplica també, ella o el ministre successor seu del PPSOE, el famós “sostre de despesa” a la pantagruèlica mossegada del lleó que Hisenda practica al PIB del País Català en concepte de “solidaritat obligatòria” cap a l’Espanya pobrissona); i sobretot, mentre esperem que algun economista ens expliqui d’una remaleïda vegada, ara que ens ensenyen tants de tecnicismes i les corresponents expressions i tants sopars de duro, què collons són exactament “els mercats”, qui són “els mercaders” que hi ha al darrera, i d’on han sortit i surten els uns i els altres, i per què (per quin mecanisme, vull dir) són tan immensament importants…, mentre tot això no passa i no es duen a la pràctica aquestes grans línies d’actuació apuntades, de tant en tant ens és permès de llegir, esparses aquí i allà, unes petites línies de reflexió que, ves per on, produeixen si més no el benefactor efecte dels pensaments ben trobats i que això no obstant toquen, amb tots els matisos que siguin del cas, de peus a terra:

1/ Germà Capdevila, “I la despesa militar?”:

«Ja fa temps que s’ha acabat la disbauxa. Dia sí, dia també, ens
expliquen que hem estat molts anys vivint per sobre de les nostres
possibilitats, i que ara toca ajustar-nos el cinturó. Aleshores congelem
les pensions, tanquem sales d’operacions, suspenem obres públiques,
eliminem ambulàncies, retallem en educació i serveis socials en general.
Ara bé, i la despesa militar? No és a l’agenda de cap partit? Ja puc
entendre que no en parlin el PP i el PSOE, que hi ha temes sacrosants
que no s’atreveixen a tocar, però i el govern català? Com és que no
reclama una reducció del pressupost de defensa quan la ministra Salgado
li exigeix noves retallades?

»L’Estat maquilla les xifres
dispersant aquests diners en diferents conceptes i ministeris. Així,
trobem despesa militar disfressada de cooperació internacional o R+D.
Segons l’Institut de Recerca per a la Pau d’Estocolm, però, la despesa
militar espanyola supera els 11.000 milions d’euros, amb un increment de
més del 30 per cent entre el 2000 i el 2010. Poc més del 10 per cent
d’aquests diners serien suficients per evitar la congelació de les
pensions. A més a més, Espanya paga interessos per un deute de més de
25.000 milions per la compra d’armament a crèdit entre 2003 i 2010.
Tinguem clar que part del dèficit fiscal català es fa servir per comprar
armes.

»Per tot plegat, fa basarda sentir la ministra Chacón
anunciant, el passat 29 de juliol, la compra de cinc vaixells per valor
de 740 milions d’euros. I ningú no va dir ni piu. Atado y bien atado. Jo sóc molt fan de Pepe Figueres, el president costa-riqueny fill de catalans que va abolir l’exèrcit el 1949».

2/ Enric Serra, “Legalitzem fiscalment la prostitució”

«No es creguin pas que les retallades de serveis públics que patim siguin
l’única possibilitat per sortir d’una situació econòmica propera a la
fallida. Per bé que l’economia del país sigui pèssima, és fàcil
adonar-se que per fer-hi front no només hi ha d’haver estalvi –les
retallades– sinó també ingressos, que no poden venir per altra via que
la dels impostos i les taxes. No obstant això, hi ha ingressos als quals
es renuncia incomprensiblement com els derivats de la prostitució, que
és un negoci clar i evident a la vista de tothom. Un negoci que, tot i
provocar un bon seguit de costos –seguretat ciutadana i sanitat pública,
per exemple–, no genera cap ingrés a les arques públiques per la
senzilla raó que no està legalitzat.
»Quan es parla de legalitzar la
prostitució apareixen dels racons més ombrívols de l’ànima de la nostra
societat benpensant els prejudicis morals més arrelats disfressats
d’argumentacions humanístiques. Un dels motius de rebuig per regular
l’ofici més vell del món és que la prostitució genera un diner que
finança negocis encara més tèrbols, com el tràfic d’armes o
d’estupefaents, com si determinades actuacions immobiliàries no
haguessin servit per al mateix sense que ningú no hagi mogut ni un dit.
S’addueix també en contra d’aquesta possibilitat el tràfic de persones
que s’hi associa i l’explotació humana que comporta, com si aprofitar-se
de la situació precària de molts immigrats per pagar-los sous
miserables no fos exactament el mateix i com si l’efecte d’aquesta
pràctica sobre el mercat de treball del país no fos encara pitjor.
S’ignora deliberadament que és la situació d’alegalitat la que provoca
els efectes negatius que es denuncien i no pas la pràctica de l’ofici.
Però també s’ignora que la prostitució genera a l’Estat espanyol un
volum d’ingressos estimat –pel cap baix– de 18.000 milions d’euros
anuals, i que països com Holanda i Alemanya, on la prostitució està
legalitzada i controlada, apliquen impostos directes sobre aquests
ingressos que en representen el 33 per cent en el primer i 20 euros per
dia i llicència en el segon. És clar que gestionar això vol dir esforç i
renunciar a alguns principis morals, però és exactament el mateix que
se’ns demana a nosaltres cada dia amb les retallades, no?».
___________________________________

[_{Foto de l’entradeta: NYDailyNews.com}]