L'Hereu Riera

“Espankia somos todos”? I un be negre amb potes rosses!, com diria en Tísner si hagués de viure i veure les últimes exhibicions de La Sinvergüensa. O, dit en la Lengua que lame, lija y da esplendor: “Ni hablart del peluquín!”.
Tan indignats que estaven la gent de l’Spanish Revolution fa tot just un any per les malifetes dels poca-vergonyes internacionals de les finances transnacionals i resulta que aquella santa i cosmopolita indignació encara l’esperava un altre escàndol de proporcions mastodòntiques i aquest, ves per on, de marchamo nacional, netament espanyol, vaja: de la més alta alcúrnia i a lo grande, com agrada per aquells topants…

“Hacienda somos todos”, deia el vell eslògan amb què la jove democràcia espanyola ens convidava a tots a passar per caixa i contribuir a la causa comuna de la nova trempera matinera. Doncs el vell lema recaptatori s’ha recordat a bastament aquest matí a RAC1: m’he despertat sentint en Jordi Basté que comentava, emprenyat, l’últim informe de l’Agencia Tributaria espanyola, segons el qual en l’últim exercici aquesta ha recaptat al Principat català, en concepte de frau fiscal, el doble que a la Comunidad de Madrid i 6 vegades més que a Andalusia, 6! La insistent pentinada dels inspectors ha fet exclamar al President Mas que “Hisenda s’hi acarnissa, a Catalunya!”. I no pas poc: com que no en té prou de la morterada fixa que se n’emporta cada any amb una caravana de camions, després encara ve a passar el rasclet, per recollir la morralla dels pobres diables que gosen provar d’escapolir-se d’alguna manera de l’escomesa…
I després veiem com, amb aquella elegància que els caracteritza, l’informe es fa públic pràcticament al mateix temps que entra en vigor la vergonyosa amnistia fiscal que ja havia proposat el PSOE i que el PP, que l’havia criticat, l’ha fet efectiva amb la intenció de fer aflorar no se sap quin diner negre que sí se sap que no aflorarà mai, o almenys no pas en la proporció que presumien aquests inútils que campen per l’àrea econòmica del Govern castellà.
A Espanya “Hacienda somos todos”, però que ningú dubti (tampoc a Europa, ara que tenen els ulls clavats en el macrofestival popular) que alguns espanyols són “más todos” que altres… I es tracta dels mateixos espanyols, precisament, que veuen com l’Estat ha invertit a la seva regió, en 20 anys 20!, els diners necessaris per fer 1 quilòmetre, 1!, de via del tren convencional. Valgui el botó de mostra.
Si no ens rescata aviat (de les urpes d’aquest ós), Europa es trobarà una Catalonia amb un paisatge més desolat que el gueto de Varsòvia després del pas dels corbs nacionalsocialistes… Al final resultarà que allò de “polacos” no devia venir, com ens pensàvem, perquè trobaven l’idioma català envitricollat (tot i ser tan dialecte del llatí com el seu), sinó perquè veien i veuen aquest país encerclat amb ulls de pogrom, directament*.
Deixeu ara que m’apalanqui un tros d’article trobat fa pocs dies al blog de Josep Nadal, cantant de La Gossa Sorda, que dissecciona la bèstia amb una gran finor:

«És inevitable trobar-se aquestos dies amb gent pròxima que no entén per què es barreja el futbol amb la política i que se senten dolguts per la falta de respecte amb un himne amb el qual s’identifiquen, Espanya som tots, et diuen. El marc conceptual en el què juguen és gairebé perfecte, respecte, esport, convivència, apoliticisme. Dins de la presó de vidre on viuen des de fa anys, el futbol i Espanya són les pedres filosofals de tota la seua existència. El mannà diví que reben tots els dies, a totes les hores, per la tele, la ràdio i el diaris de la banca. Una Espanya, un Rey, una llengua, dos equips de futbol i dos partits per a votar. A partir d’ahí el Non Plus Ultra, la conflictivitat social, fer-se de mala sang i perdre alguns amics.

…

»Fins fa quatre dies les ments pensants de l’espanyolisme podrien haver optat per una Espanya més simpàtica, allò que en deien plurinacional. Podrien haver aprofitat tots aquest anys de Joan Carlisme per integrar les llengües no castellanes dins del seu concepte de país, explicar en les terres monolingües castellanes que si en alguns llocs parlem altres llengües no és per fotre a ningú. Des de la televisió pública de l’estat haurien pogut donar eixida a programes, sèries, música i llibres en les llengües que parlen la quarta part d’habitants de l’estat. Que a Madrid i a Sevilla ens escoltaren i ens vegeren directament com al que som més enllà del mapeta que Franco els va clavar al cap. Però mai va ser així perquè, més enllà d’una certa tolerància en alguns sectors, no va haver-hi mai amor, només un desig ferotge de conquesta. I no van estimar mai l’idioma més antic d’Europa, ni van pensar mai que el gallec el parlen 200 milions de persones al món, ni que el segon idioma de l’estat té una producció cultural immensa de la què podrien gaudir plenament si no foren tan tancats de ment.

»Però el nacionalisme espanyol va tirar pel camí més recte, l’exclusió i el recel. Si no hi ha feeling per a qüestions culturals, quan parlem de diners el tema ja se’n va de mare. Espanya és avui una bandera que serveix per despistar el personal, l’atiaran els virreis de Lehman Brothers fins que els caiga a trossos i no en quede estaca en paret.

»Hi ha una altra Espanya possible, diuen, i els carrers s’omplin de banderes republicanes i Spanish Revolution. Tenen tota la meua simpatia i pot ser arribe un dia en què no caldrà xiular l’himne espanyol, no ho sé. Només sé que Espanya no som tots, que tal i com està estructurada avui és el malson i el mur de contenció per a un futur digne de molts pobles de l’estat. Ara toca patir l’Eurocopa, espere que els eliminen prompte».

Si això passa (que passi, sisplau!), sempre tindran l’oportunitat de jugar contra la selecció nacional catalana, ara que el TC ha dit que no és inconstitucional (…per aclarir, tot seguit d’aquest dictamen, que aquesta i totes les altres seleccions catalanes podran participar en una competició internacional només si no ho fa l’espanyola, haha!, quines penques més castisses!!).

De tota manera, s’hauria de veure si s’hi atrevirien, perquè fins que no demostrin lo contrari, els mandataris d’aquesta selecció tan roja i tan ufana no volen de cap manera trobar-se la quadribarrada cara a cara, bàsicament perquè tenen por de perdre: m’hi jugaria un pèsol de Llavaneres. La sola possibilitat que això arribés a ser notícia se’ls fa insuportable. A més de ser un ridícul, per a ells (per a la seva estúpida i anacrònica grandesa imperial), els posaria en evidència davant del món, encara més que els xiulets de la grada catalano-basca de la Copa del Rei de la selva. En aquest país ja sabem de fa temps a què treu cap tanta prèdica perquè no es barregin l’esport amb la política…, quan la barreja no afavoreix la seva, de política.

_________________________________

[*] A propòsit de l’Eurocopa que es començarà a jugar aquest cap de setmana a Polònia i Ucraïna, vam veure l’altre dia els membres de l’expedició alemanya en una visita al camp de concentració d’Auschwitz, per retre homenatge a les víctimes de l’holocaust. Un gest, com ha remarcat algú, impensable en seleccions d’altres països amb víctimes innocents igualment creditores d’un respecte semblant.