Comentaris de casino

Les supersticions no haurien de tindre espai a les nostres vides racionals i científiques, tanmateix en la mesura en què formen part de la nostra educació i cultura, trobe que son com les cançons d’estiu: horribles, però que no deixes de taral•lejar.

Sé que disseccionades no té trellat creure en elles, i que poden posar-te en evidència en més d’una ocasió. Tanmateix ahí estan, perseguint-nos. I molt pròximes a les supersticions estan els palpit, les intuicïons, els presentiments, però ai carai!! Per aquestes tinc una bona excusa, pseudo científica i tot!!

Per que qui sap cent per cent com funciona el cervell? Està més que escrit (ja no sé si tant demostrat), que sols és coneix una ínfima part del funcionament del cervell, i que en gran mesura aquest és un desconegut que processa informació molt més ràpidament del que som conscients i que possiblement ens dona una pauta de conducta o de reacció que no sabem d’on havem tret, i considerem ha estat pura xamba encertar-la.

Però que hi fem quan juntem superstició i presentiment? No ho sé, però això és el que m’ha vingut al cap, al trobar-me de sobte amb unes plantes a una jardinera de ciutat.

L’urbanita es fa creus, i li diu que és una llàstima malbaratar així el temps que seria més profitós continuar pescant. Per a que? Li pregunta l’homenet. Home, per que així podria vendre el peix, traure diners i comprar una barca més gran. Per a que? Torna a preguntar-li. Per que així podria pescar més, contractar altra gent, tindre una segona barca … Per a que? Insisteix l’homenet. I ja desesperat l’inversor li replica: Doncs esta clar, no? Per que així treballaria menys i podria gaudir de major temps lliure!!

La mirada de l’home fou suficient per a que el sabut s’adonara de l’absurd de tot plegat.

I en això pensava jo l’altre dia quan carregava el cabàs de la compra. Cada vegada és més habitual trobar a gent que va a comprar cabàs en mà, però no deixa de ser estrany, molt més que el fet de dur una bossa de tela per substituir les de plàstic. I és que anar a comprar amb cabàs, no és sols no fer servir les bosses, és dedicar-li temps a eixe acte premeditat. No passes pel supermercat i entres en els cinc minuts que tens entre feina i dinar, sinó que calmosament enfiles al braç el cabàs i decideixes anar a comprar olives a l’olivera, a granel, i ja que estàs li preguntes per que la parada del congelat esta tancada o sospeses si li compres les faves a la verdulera de sempre malgrat que les té 20 cèntims més cares que la botiga per la que de camí al mercat has passat, o al tornar les compres allà.

I és que en un món on sembla que tot el món va corrent (no sé si cap a la mort o fugint d’ella), i on esta de moda tant de moviment slow i decreixement, al remat trobe que sols fa falta fer com feien no fa tants anys: dedicar temps a les persones amb les quals ens creuem, i a nosaltres mateixa.

Almodovar s’ha deixat d’artificis cromàtics i decoratius, i ha fet una pel·lícula llarguisima (com si el director no sabera com acabar-la) sobre la incondicionalitat de l’amor, de qualsevol classe d’estima.

I com sempre, s’ha deixat coses en l’aire, com apuntades i no desenvolupades, i situacions inexplicables, malgrat l’eternitat dels seus metratges. Ha fet que els seus personatges diguen coses que no trauen cap i ens ha posat amb calçador una pel·lícula dins de l’altra i la seva cinefilia, que per a una gran part del seu públic no és cap referència ni anem a veure-les desprès dels seus suggeriments.

Tanmateix, quan torne a estrenar, aniré fidel a veure el que ens conta, per comprovar si com és constant en les seves pel·lícules, ens descriu el desig, de com aquest esta ahí present, soterrat fins que arriba el seu moment.

Aniré per a trobar-me postals amb missatges a un calaix, descobrir noves músiques, identificar-me amb la iconografia i gaudir de les seves al·legories i del seu imaginari masculí del que tant poc es parla i que tant millora amb el pas dels anys, els d’ell i els dels actors escollits.

Escolte des de fa uns dies a Aitana Ferrer, que em fa comprensible la cançó del Lluís Llach, i que com sabeu canta:

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

I això aquests dies on s’han succeït les declaracions i els comentaris al voltant de Pepe Rubianes. Anit mateixa a la ràdio, els i les col•laboradores del programa que escoltava, deien que l’admiraven per que era un home lliure que deia el que altres com ells i elles no s’atrevien a dir, en aquest món del políticament correcte.

I no, jo crec que més bé caldria dir en aquest món, on la por atura. On és tem trencar convencions, i sols s’anhela un camí planer.

Eixa és una de les frases, dels dialegs de Revolutionary Road, que m’ha agradat.

La resta de la pel•lícula no tant.

A més a més, qualsevol dissabte a la vesprada veus a milers de Leonardo DiCaprio i Kate Winslet al Carrefour, o millor dit a milers de la parella formada per Abril i Frank, els personatges que interpreten. Res nou, doncs.

Tanmateix, la ironia del titol de la pel•lícula també m’ha fet hui especial gràcia, sobretot al lligar-la amb la frase que titola aquesta nota.

Aquest és dels millors comentaris que he llegit a l’edició digital d’un diari, i que alguna bona ànima ha posat a la noticia de l’anunci de Font de Mora, d’introduir el xinés mandarí (atents al detall) en l’educació secundària.

Quan ho he vist, desprès de riure’m més de quinze minuts (jo, ja podeu imaginar no sóc P, ni del PP), m’he deixat el grapat de feina que tinc, i ací que me n’he vingut.

L’ocurrència és d’antologia, no em direu que no, i és digna de Font de Mora and Company, que jo ja no dubte siguen valencians, per que més meninfots que aquestos, dubte en trobem enlloc.

Clar que ja ens val a la resta, que quan per fi, per fi!! la gent s’havia alçat de la cadira i s’havia mobilitzat en defensa de l’educació pública, va i a la primera de canvi es creuen el que els diuen els meninfots i desconvoquen la vaga. Ni ho vaig entendre aleshores, ni molt menys ara, per que vaja qui era el responsable del deteriorament? Quina garantia els oferia? Per que quan estaven contra les cordes deixar-los respirar? I el pitjor és que no ha donat cap resultat. Com era d’esperar.

Almenys els estudiants de la SEPC ho tenen més clar, i sense esperar que els donen Orange made in Xina, han fet les seves convocatòries de vaga. Caldrà doncs, una vegada més, fer cas de Pedrolo i anar el proper dijous a protestar, encara que no servisca de res.

Optimistes i grandiloqüents com son els que hi creen les lleis, no tingueren més ocurrència que preveure (sempre son previsions mai realitats) que les noves tecnologies podien ser un ajut per a l’administració de justícia, especialment per agilitzar els tràmits de citacions i notificacions a les parts implicades a un judici.

No esta mal pensat, però nou anys desprès d’haver-se aprovat la llei la cosa continua sent una declaració d’intencions i la paperassa i els retards continuen acumulant-se a les seus judicials, que com a tot sistema informàtic tenen un programa decimonònic, com s’escau al sistema, i que no fa més que “caure’s”, col•lapsar-se i posar-se en vaga, encara que la Constitució dels espanyols ni ho permeta ni ho prohibisca.

Així que malament poden realitzar-se actes de comunicació per mitjans electrònics, informàtics i similars, com rotula l’esmentat article processal. I és una llàstima per que si així fora, a hores d’ara em resultaria molt més senzill demandar a dues persones de les que desconec tota dada de localització excepte el nom complet, i que el xivato del facebook m’ha mostrat. S’ho imagineu?

Però com que no puc citar-los mitjançant un correu enviat al seu compte de facebook, doncs tindre que dir al Jutjat que vull demandar-los, que ignore on viuen i el seu document d’identitat, així que demanaré que la policia me l’indique un i altre, que m’ho comunique, demanar que el Jutjat prove a citar-los a eixe domicili ….. El que ben bé pot suposar-me un any de papers amunt i avall.

Enguany, a la vellea, m’he estrenat en el món de les presentacions falleres. Mai havia tingut obligació d’acudir a una d’elles, i molt menys la necessitat, així que tot el que sabia era per referències i comentaris de tercers, però com que el món faller està molt allunyat del meu dia a dia doncs passaven els anys i les presentacions sense pena ni glòria.

Però enguany, família mana, he estat a una, i m’he sentit una marciana a la Terra. Res del que allà passava (excepte la demostració d’amor fratern entre tres de les persones que hi intervenien) em captivava, ni m’emocionava ni em divertia, ni tan sols em feia gracia. Tots els diàlegs i la posada a escena estava farcida de tòpics, rols sexistes i la destrossa de llengua més gran que escoltava en anys (quant de mal que fa Canal 9), i tanmateix la gent estava del més a gust, i sentia tot allò que jo no aconseguia sentir.

I malgrat això, i les moltíssimes molèsties que causen les falles i les moltes llibertats que es prenen els que hi participen directament, és una festa que sempre m’ha agradat veure i sentir.

M’encomana alegria.

I a un món on hi ha tanta gent plorona i que no fa més que encomanar la seva tristor, les falles son una medicina fantàstica.

No sé si la noticia o les meues elucubracions posteriors, acabaren llevant-me la son.

El cas és que no entenc com una ràdio generalista pot acabar un noticiari així, amb una informació que la major part de la població no entén, quan es suposa que la seva tasca és precisament la contrària. Recorde també la intervenció d’un “sindicalista” al programa 59″, quan encara no és podia mentar la paraula crisis, i molt menys la de recessió econòmica, que es suposava anava a explicar la posició dels sindicats davant el canvi econòmic que de totes totes, ens venia damunt.

No vaig entendre un borrall.

Això em feu pensar en quantes vegades acabes no entenent el que es suposa és informació, dirigida especialment a un sector concret de la població. I quantes vegades ocorre això amb els manifestos, escrits i demés martingales que moltes vegades creem els anomenats moviments d’esquerres.

En pocs dies de diferència, més bé inclús en pocs moments, he llegit dos textos que sembla no tenen res a veure i que trobe estan força relacionats.

El primer és un article del suplement dominical del diari, poc seriós doncs però divulgatiu com pertoca al suport que l’acull. Ve a dir que una cosa és l’amor, voler a una persona i un altra enamorar-se. Fins ahí d’acord (amb els seus més i menys, però en global compartit), però quan passa a descriure quins són els simptomes que ens indicaran que estem enamorades, trobe que erra per que més bé sembla que descriu l’amor. Diu que ho pots saber per que l’altra persona ocupa tots els teus pensaments, la veus a tots els llocs i accions i tot et recorda o ho relaciones amb ella, et somrius al pensar en l’altra persona i rius amb ella … Res de senyals físiques: taquicardies, sudoració, pupiles dilatades, embardussar la llengua etc

L’altre text són les lletres que envia Martí i Pol a la seva amant-amor impossible, diu: “A còpia d’hores i més hores d’enraonar vam arribar a conèixer-nos, profundament (no absolutament), i jo, aleshores, que sempre t’havia trobat una noia deliciosa, vaig adonar-me que estava enamorat de tu”. Conten les cròniques que va ser un enamorament que durà tota la seva vida, malgrat mai estar junts ni haver-hi sexe entremig.

En ambdós casos doncs, l’enamorament no donà senyals físiques sinó racionals.

He llegit aquesta frase al blog de Juan Cruz i m’ha agradat tant, que me l’he dut posada.

Per que a més a més, les papallones per a mi, tenen molts i diversos significats….

Minerva Mirabal utilitzava eixe nom en la clandestinitat, de manera que fa temps que per a mi la papallona és un simbol de la lluita contra la violència masclista.

Té, a més, la connotació de llibertat, de la resistència, malgrat l’aparent fragilitat…

Fa anys, em digueren que apareixen en ecosistemes ben conservats …

M’agrada tindre present l’efecte papallona i la interrelació amb tot el que fem …

Les associe a la meua iaia, per que quan en veia una blanca deia que senyal de noticies ..

I sempre que en veig una, pense que hi ha un llarg camí des de la larva a la papallona, i que pot ser hui no és dia de papallones però demà pot ser volen lliurement.

En resum, que em transmeten optimisme.

Tanmateix, moltes vegades eixa contrainformació peca de rigor i es converteix en una mescla de conspiració paranoica i d’invenció, per que vaja, si com allí s’afirma, la finalitat de tot és posar un xip a la població mundial, doncs sembla més bé una fantasia d’Asimov amb unes gotes d’Orwell. Per tant, eliminant tot això el que queda és el que dèiem a l’inici que els diners mouen el món, cosa que qualsevol amb dos dits de seny imagina.

Sembla que les grans masses econòmiques tenen eixa necessitat constant d’acumular bens, imagine que per que és l’única forma de no deixar d’estar encapçalant llistes com la Forbes i altres, on vege’s tu, si tens mil milions menys que l’altre ja no eres el primer.

Però que no és un mal exclusiu d’elles, també és cert, sols cal veure al nostre voltant i les noticies de la premsa comuna (que sembla comparteix amb aquells canals de contrainformació, la mateixa carència de rigor) on ara estan inundades de noticies de frau milionaris, comissions, estafes, prevaricacions … O el mateix equip d’Obama on abans de tindre equip de govern, ha tingut que prescindir de més d’un i més de dos de les persones triades per que ha eixit a la llum que havien comes frau.

El curiós tanmateix, és el ràpidament que s’ha oblidat això, i el precari anàlisis que es fa de tot plegat. Abans de les eleccions nord-americanes sols vaig llegir (imagine hi haurà també a altres llocs critiques que jo desconec) al blog de Toni Roderic, una critica clara d’Obama i dels seus lligams amb el poder econòmic de Xicago, controlat per la màfia.

Desprès, quan es descobreix, per que a algun altre grup l’interessa traure-ho a la llum, roden caps dels directament implicats, com si els dirigents que els han triat i que han esplugat tota la seva vida, no saberen que existia eixe frau. I com si prenent eixes mesures, tot quedarà net com una patena.

I el món, per que immersos a una crisis econòmica no es rebel•la quan s’assabenta d’eixes estafes? Doncs com em deia aquests dies una persona de confiança, possiblement la contestació siga que els que tenen no van a tirar-se pedres a la teulada per que aspiren a estar al cim, i els que tenen poc no volen arriscar el poc que tenen, i els que no tenen res a perdre? Doncs eixos prou fan amb sobreviure al gran frau.

Però també tinc al meu voltant família que m’ha ensenyat (i això m’ha quedat gravat a foc), que el dia té moltes hores i per tant si en compte de quedar-nos mirant la muntanya, comencem a escalar-la, probablement sinó havem arribat al pic al final del dia, almenys estarem més a prop. És a dir, que no val a encantar-se sinó que millor arromangar-se i deixar fora del nostre vocabulari allò de “és que tinc molta feina”, frase que molta de la gent que em coneix, sap que odie profundament.

Serà per això que em resulta traumàtic quan trobe davant meu un exemplar de “tinc molta feina”, que és dedica a veure passar les hores del rellotge en compte de fer la feina que ha descarregat en tu.

Menys mal que l’ètica ens salva, dient-nos que quan dones almoina no has d’aconsellar a qui la rep en que se l’ha de gastar, en la teva llibertat està el donar-la i en la de qui la rep gastar-la en el que vullga.

Pd.- Gràcies pel vostre temps, que ha fet s’arribe a les 1000 visites.

Anit vaig veure el documental titulat “Lucio”, que imagine que podreu trobar a la xarxa, ja que dubte estiga a cap videoteca pública o videoclub a l’ús. No coneixia el cas d’aquest home, ni tenia noticia que no fa tants anys (inici dels huitanta) haguera posat en greus problemes al Citibank, però així fou, i podeu llegir-ho, entre altres, a la wikipedia si cerqueu el nom de Lucio Urtubia.

El documental té l’interès afegit que aquest home hi participa, i diu la seua de tot el que li pregunten, i explica la seva actitud envers la vida i el món que li ha tocat viure sense escarafalls, amb naturalitat, i des de la convicció que feia el correcte.

Tanmateix, hi ha més d’una ocasió en les que diu que ell fa o feia les coses com li donava la gana, que per això és considera un anarquista. I clar, per ahí si que no passe, per que des de quan l’anarquisme es fer el que et vinga en gana?

Poc sé d’aquesta teoria política, però ben cert que fer el que et dona la gana no és el seu suport, més bé crec que n’és la causa de la destrucció d’eixe i tants altres moviments socials i/o polítics.

Això és el que feu la majòria de les persones que entreu ací, i és curiós per que contradictòriament aneu a veure que han dit els que sí que n’han deixat a entrades anteriors. No entenc com sinó, Jordi Pujol desperta tant d’interés.

Però no era això del que jo volia escriure, ans al contrari el que volia era sumar-me a l’allau de comentaris que esta haguent a propòsit de les fotografies de la portaveu pepera al Congrès, per que m’ha sorprès que l’hagen engatusat d’eixa manera i haja posat per a l’enemic. Precisament El Mundo no és un diari afí a la portaveu ni al seu mentor, i en conseqüència era previsible l’ús de les imatges i l’entrevista i tanmateix una persona tan preparada, tan ràpida i activa ha caigut en el parany de la vanitat.

Al remat sembla que les dones dona igual que siguen inteligents, dinàmiques, ocurrents, diligents o el que vullgam afegir, per que el que importa és que encara que siga en el fons, sigam desitjables o almenys atractives, i que ens esforcem en ser-ho. I això pesa i condiciona.

No puc criticar-ho, fa temps hem preguntaren que em doldria més si que em digueren que no era bona professional o que no era atractiva, i sense dubte vaig contestar que el segon. Qui m’ho preguntà es sorprengué de la contestació, però jo ho veig plenament lògic: el primer pot objetivar-se, el segon depèn totalment de la consideració subjetiva de tercers, i en conseqüència sols podem influir però no controlar-ho.

El problema és quan volent influir perds el control, i llances al fem el molt que havies guanyat.