Comentaris de casino

Tinc una amiga que està malalta, estic convençuda que es recuperarà, però potser passe molt de temps fins que puga dir que s’ha curat, o potser es convertisca en una malalta crònica. En aquestes situacions ni la medecina ho encerta, al fer vaticinis.

El cas és que a hores d’ara és la família qui se’n fa càrrec del que precisa i de les decisions que s’hi han de prendre. Òbviament els he dit que el que els calga, si esta a la meua mà, que compten amb mi.

No és la primera vegada que faig eixe oferiment, hi ha hagut altres situacions extremes semblants, tanmateix poques vegades la gent demana res. Aquests dies fent-li voltes a eixe fet, i amb el encreuament de missatges i altres situacions semblants amb altra gent, amb malentesos inclosos, vaig prendre la decisió de posar fil a l’agulla i optar pel dret, com tinc per costum.

Li vaig demanar a la família que no m’obligara a endevinar, que l’oferiment era sincer i que quan dius pots comptar amb mi, confies que t’ho faran saber si cal. És absurd a una situació tensa, afegir-li el joc del “no vull molestar” o el “ja sabran que cal”. Crec, que en altres ocasions ja he comentat, com d’absurd em sembla que la gent diga no, quan vol dir si i pretén a més a més que encertes la resposta correcta.

No cal, les endevinalles són un joc infantil i la gent adulta hem de saber expressar-nos sense embuts.

Sé que en aquest cas, m’han entés i no dubtaran en xiular si cal acudisca. M’agradaria que sempre fora així.

O més o menys, per què el comptador de Twitter varia en qüestió de segons, i pot ser que al moment d’escriure açò o de publicar-ho ja no es corresponga eixe número, amb el de seguidors del meu compte, però número amunt o avall, per ahí ronda. Sorprenent, no? Ja sé que hi ha comptes amb milions de persones, però a mi em sorprén cada vegada que veig créixer o disminuir el comptador, això sí, sense obsessions.

No tinc instal·lada cap aplicació d’eixes que et diuen quanta gent ha començat a seguir-te i quanta ha abandonat el teu lineal. I sempre em xoca quan li ho veig a polítics del terreny, per què em sembla un signe malaltís del nostre temps, amb eixa ànsia per controlar tots els aspectes de la nostra vida, i eixes ganes d’alimentar l’ego digital.

Ja dic, em causa sorpresa veure el meu comptador, per què a més Twitter és molt bona eina per informar-se, per divertir-se en moments puntuals seguint l’onada de la conversa, però la major part del temps és un gran mar de gent isolada, allà cadascú conta les seues dèries amb escassíssima interacció entre comptes, per als milions d’ells que hi ha. En el meu cas, per exemple, poques vegades seguisc amb l’etiqueta de la xarxa de seguir a qui em segueix. I la temàtica del meu TL són les meues dèries: família, política, independentisme, partit, feminisme, camp, poble, cultura en general i literatura en particular, mitjans de comunicació … Per tant, no sé què motiva a la gent que per allí passeja.

Continue sense saber molt del producte, i així per exemple tampoc li trobava explicació a què certs comptes em seguiren, o que dies que no havia dit absolutament res, era quan hi havia pèrdues al compte. El mes d’agost, amb temps per llegir, m’he trobat amb un article que em dóna part de l’explicació: la compra de seguidors. Sí, l’obsessió d’alguns gestors de comptes de marques, per fer créixer aquestes fan que s’acudisca a empreses que es dediquen a captar seguidors. I una forma de fer-ho és llançar des d’un robot, l’ordre de seguir a X comptes, per milers normalment, precisament la norma no escrita de seguir a qui et segueix, fa que molta gent clique el botó de seguir el compte que ha començat a seguir-te. Si no fas això, passat un temps deixen de seguir-te.

Quant a la resta, el que esta clar que funciona és més del que dius, com ho dius. Un dels tuits que més lectures i retuits va tindre dels més de huit mil que he fet, va ser del tot intranscendent. Vaig publicar que estava esperant començara un concert i vaig posar el compte del grup en qüestió. El fet que el vocalista repiulara eixa piulada, va ser suficient per a què hi haguera qui ho fera també, amb l’absurd d’estar fent-ho dies després i a milers de quilòmetres de València.

Hi ha una samarreta que triomfa molt entre gent d’esquerres, que du aquesta frase: “Viure, vol dir prendre partit”. I com ocorre en aquests casos, no ve la signatura de qui és la frase, així que s’ha quedat en un eslògan.

No és l’únic cas, cada huit de març, les xarxes s’inunden de la divisa de Maria Mercè Marçal, i cíclicament apareix la frase de: “Hi haurà un dia que ho podrem tot …” o dotzenes de murals i cartells amb la frase d’Ovidi sobre el pa i les molles. O pitjor encara, la de: “Hi ha qui no li agrada que parle català …”, frase que ell no digué, encara que bé l’havera pogut dir.

Tot això, té una part boníssima, que és la creació d’autoreferències culturals, la gent ha guanyat un espai i es manifesta des de la nostra realitat. Tanmateix, com qualsevol element que passa a ser consumit en massa, es deforma, passant a ser repetit fins a la sacietat i descontextualitzant-se.

Així s’arriba a un concert, on un cantautor diu al públic que la frase de Gramsci, que citava a l’inici, és d’un casal popular. I ser d’esquerres acaba sent més lluir el lema a una samarreta, que exercir conforme al fons si dus corbata.

A un dels actes electorals d’aquestes eleccions municipals que han capgirat el País, un polític del poble digué que duia vint-i-huit anys en el mateix projecte. Em sorprengué l’afirmació, per què una de les crítiques a la seva llista era precisament que l’encapçalara ell novament. Crítiques interessades, tot s’ha de dir, de gent que bé escudant-se en eixe ambigu ciutadania del món, estan per damunt del bé i del mal i sols fan comentaris càustics o, bé de gent d’altres partits, per als quals òbviament qualsevol cosa és bona per a fer mal.

No sé amb quin ànim ho digué, imagine que com aval de coherència personal i de projecte, en el qual havia confiat i seguia confiant. Per a mi l’interessant d’eixa frase s’ha esdevingut després de les eleccions, quan a la vista del resultat s’imposen l’anàlisi i valoracions.

No és la primera vegada que comente l’important que trobe assaonar les coses, viure la vida amb perspectiva i amb calma, malgrat que l’entorn pressione per a fer justament el contrari. Pot ser, siga cosa del meu caràcter natural, o pot ser el dia a dia a la meua feina m’ha ensenyat que les urgències no duen res bo. El cas és que tornant als vint-i-huit anys, paga la pena seure a pensar que en el món de la instantaneïtat, la lliçó és que hi ha projectes que cristal·litzen després d’un llarg recorregut, i qui abandona és qui perd.

A aquestes eleccions hi ha confluït molts factors, i no crec que s’haja de restar importància al fet que no sols han guanyat uns sinó que han perdut altres, i que la pèrdua previsible ha espentat l’aposta per qui finalment han estat l’opció guanyadora. Però també ha coincidit en el temps amb els 25 anys d’escola valenciana, amb uns canvis menuts fets dia a dia a les escoles i a les associacions, amb l’aparició d’unes noves generacions que poden haver votat o no, però que definitivament ja no s’identifiquen amb els partits i formes de fer política de la transició.

Aquesta, la transició, obrí un nou escenari on s’ha covat un nou món, i ha calgut que aquest pausadament i al seu ritme girara per arribar al nou escenari, però el món no es para, així que ara s’obri una finestra d’oportunitat perquè emergisquen nous actors, que qui sap si en uns anys no ens duran a la independència.

Un any i tres mesos m’ha costat de llegir el llibre de Jaume Cabré. Bo, no és ben bé així, però el cert és que me’l dugueren els reis de l’any passat, i vaig ser incapaç d’encetar-lo per què sabia que quan ho fera ja no llegiria res més. Quan els ho deia a les amistats, entenien que els deia que després d’eixe llibre ja no en llegiria cap, però en realitat jo em referia al temps que em costaria llegir-lo. Sabia que estava davant d’un text que voldria paladejar, llegir a miques que em permeteren pensar sobre el que havia llegit, i això anava a ocupar-me molt de temps.

Vaig encarar el text sense haver llegit res sobre ell, més enllà dels titulars que avançaven que era una gran obra. Ara he llegit algun text aïllat que en parla, i no compartisc sempre el criteri. Per a mi la història decau al final, precipitant-se innecessàriament i, donant un protagonisme estrany a Bernat com a veu narrativa. També trobe innecessària la reaparició del nebot estafador. De totes maneres, menudeses per a tot el que m’ha aportat la lectura i, la identificació en algunes obsessions.

És prompte encara per a saber si em deixarà petjada com Crim i càstig – al que tantes vegades m’ha recordat – llegit fa més de vint anys i que encara m’assalta. Però el que és segur és que s’ha imbricat amb les sensacions que em causà una de les pel·lícules que més m’han agradat darrerament: La gran bellesa.

Encara no he aconseguit desllorigar cap de les dues narracions, ni la cinematogràfica ni la literària. Probablement si Adrià Ardèvol no ho ha aconseguit, menys podré fer-ho jo, però no deixà de ser excitant la idea de contraposar maldat i bellesa. Si més no, és una idea pertorbadora.

Quan als noticiaris sentim parlar del rescat de Grècia, o de la corrupció, les despeses vergonyants de les targetes, les vacances a Baqueira de gent empresonada per (presumptes) desfalcs i estafes. Quan diuen que hi ha una recuperació econòmica, quan hem de cosir-nos l’estomac en sentir que les prestacions públiques es gasten per a tindre mòbil amb internet quan no hi ha per a menjar, quan s’hi ha substituït la lluita per la justícia social per la supervivència i la caritat … Quan passa tot això em pregunte si els que diuen eixes coses, inclosos els que promouen les campanyes de “solidaritat”, alguna vegada toquen terra.

Ho dubte seriosament, i cada dia em reafirme en eixa convicció quan a la meua feina, quan estic de guàrdia i vaig pegant bacs d’un jutjat a altre, o de caserna a comissaria, veig tantíssima misèria. Tantíssima.

Fa 16 anys que estic al torn d’ofici i per tant actuant d’advocada de gent sense recursos, però si abans l’espectre era gent molt enganxada a la droga que podia fer furts menors o dedicar-se al menudeig per a pagar-se la dosi, ara són famílies que entren a cases abandonades per què es desallotgen de la seua, enganxes a la llum per què no pot pagar-se el rebut i hi ha crios a casa, entrar a un ecoparc a agafar sabates per vendre-les a un rastell …

Gent desnortada que considera que els animals no són res i els furten per vendre’ls a les màfies de les baralles. Gent molt i molt jove, que els veus miren el full de la declaració que els donen per a signar i, comprens que no estan entenent res i cal que els la llegisques …

Gent que ha de passar la nit en calabossos bruts, i que després ha de suportar que la funcionària li diga que es dutxe, ofenent-los, i sentir com amb un fil de veu tremolós contesten que ells es netegen amb toaletes … Probablement amb una casa sense calefacció ni aigua calenta.

La llista seria inacabable. I a cada cas, recorde el que un client que és vesqué obligat a parar de donar classes, i anà una temporada al camp em digué: he aprés molt aquests mesos, per què sabia que hi havia desigualtats i explotació, però no ho havia viscut mai de tan a prop.

Li he proposat al meu nebot de nou anys fer un àlbum de dones, i començar-lo amb Lucy, la que ens diuen va ser la primera homínida, almenys dels esquelets que han descobert fins ara. Però preguntant-li quina dona coneix que li agradaria posar, la seva resposta fou ràpida: Madame Curie, no sé si perquè ja li han parlat d’ella a l’escola o per influència d’un llibre-còmic que els vaig comprar i llegir fa un temps.

L’anterior entra dins del que per a mi és normal, sols té nou anys; el que ja no m’ho sembla tant es que a les xerrades taller que faig amb altres companyes advocades, als instituts, quan els preguntes a l’alumnat de tercer i quart d’ESO (a vegades inclús els de batxillerat) quines científiques coneixen, et responen el mateix: Madame Curie.

He vist moltes exposicions als corredors dels instituts, quan s’aproxima el 8 de març, intentant visibilitzar la història de les dones, de fet moltes vegades m’han descobert relats i dones de les quals ho ignorava tot. Tanmateix alguna cosa falla quan encara es donen eixes respostes.

La professora Ana López Navajas ha realitzat nombrosos estudis sobre l’absència de les dones als llibres de text i la seva tesi és precisament sobre aquest tema. A les xerrades, convide a l’alumnat a què ho comproven per si mateixa, que agafen un llibre de text i examinen que els conten de la història de les dones, i s’adonaran que és ben poc. I tot el món sabem que si no es conta és com si no havera existit.

L’anterior em du a la següent reflexió, pensant en un altre problema: l’educació contra la violència de gènere. Si deixem en mans de la bona voluntat el treball en aquestes àrees: igualtat i erradicació del masclisme, hi haurà avanços, sense dubte i, de fet crec que eixes iniciatives no poden eliminar-se, però si de veritat volem sacsejar el món, indubtablement cal un canvi estructural que capgire la situació actual on encara s’escolten comentaris com:

– Això no pertany a la meua àrea, jo sóc de ciencies.

– Açò no dic que no siga important, però les matemàtiques també i a mi el que el ministeri em demana és que ensenye matemàtiques.

– Sols sóc professor/a, això és obligació de vicedirecció.

– Algunes propostes en aquest àmbit són massa folclòriques.

– Les coses és plantegen massa en termes de blanc i negre, quan ni uns són tan roins, ni altres tan bons.

– Ja tenim el servei de mediació i resolució de conflictes.

– Aquestes xerrades caldria fer-les en classe d’ètica o religió.

– No podem perdre més hores, ja tenim moltes activitats al centre.

– Caldria fer les xerrades per separat a xiques i xics.

– Ja ho tractem a classe, han llegit …

– Tinc a la direcció en contra, així que millor no fer res.

I la llista podria continuar eternament, per què malgrat que hi haja lleis que parlen de la importància de l’àmbit educatiu en aquestes àrees, no està interioritzat, i per tant el treball en elles continua sent l’anècdota, com citar a Madame Curie.

Amb l’estrena del tràiler de “50 sobras de Grey” el pati masculí se’ns ha esvalotat, i de quina manera. Els caps pensants del màrqueting del producte funcionen i de molt bona manera, molt més ara, amb mil xarxes socials a l’abast que repliquen per milions qualsevol cosa que resulta mínimament atractiva o repulsiva, que amb el hate-following els publicistes també compten i, no precisament per a menysprear-lo. Així que a més de sis mesos vista de l’estrena de la pel·lícula a l’Estat espanyol, ja calfen motors anunciant l’estrena del tràiler un dia a una hora, en què tots els magazins televisius estan tancant l’emissió i per tant acumulen una punta d’audiència.

I clar el TT no és feu esperar, i en conseqüència també les crítiques al producte, negant-lo i menyspreant-lo. Des del grup de pseudointel·lectuals, (els veritables no saben ni de què els parles si els esmentes als personatges o la trilogia, com per a saber res de la pel•lícula), es fa bandera de la pèssima qualitat literària i que el mateix ocorrerà amb la pel•lícula, pels pocs fotogrames que s’han vist.

El curiós de tot eixe fenònem de gent crítica, que nega saber res d’ombres, és que fan burla de què les dones s’exciten amb el llibre, o que estiguen deleroses de veure la translació a la pantalla. I fan bromes sobre les bragues o el mal follades que estan i afirmen que si “es toquen” amb això és trist, lamentable i senyal inequívoca del seu mal gust.

I ho diuen sense adonar-se de la càrrega masclista d’eixes manifestacions. La qüestió no és si al llibre la dona és poc més que un objecte (ho és a cada 95 de 100 pel•lícules), o si els diners fan bo el sexe (com a una Proposició indecent) o si se’ns ven altra vegada la mescla dels contes clàssics de la Ventafocs i l’Aneguet lleig (no és això el que ocorre a Pretty Woman?), o si es perpetua el rol de la dona abnegada i redemptora. No, el problema és que l’home curiosament se sent amenaçat per què resulta que les dones han visibilitzat l’objecte de desig, i han explicitat la seva sexualitat.

Per això, en les anteriors ocasions encara ara, es passen per televisió en horari infantil les pel•lícules i, aquesta alça tanta polseguera.

Que és el desig, que és l’amor i qui ho determina, el sistema patriarcal continua creient i perpetuant que sols correspon als homes.

Per la meua banda, m’alie amb Olivia Ruiz.

“Si tu crois me séduire
Ah ce que tu te goures
Je suis sourde au désir
et le désir rend sourd

J´aime pas l´amour

Pas de main dans la main
Pas de toujours toujours
On sait c´que ça devient
C´est un compte à rebours
Avant le coup d´surin
Des adieux sans retours
Des Valmy, des Verdun
Et des chagrins d´amour”