Comentaris de casino

Llegesc al setmanal del Levante-EMV, un reportatge sobre la crisis a Grècia, que és la segona part d’eixe mateix treball d’entrevistes fetes uns mesos abans, la idea és comparar com en aquest temps la situació s’ha agreujat. La impresió que trac és que el que descriu és molt semblant a l’anomenat “corralito” argentí. Pot ser vaja errada, i no tinga res a veure una situació amb l’altra, però jo el que veig son una sèrie de families del que mal s’anomena classe mitja, angoixades per que han de retallar les classes d’anglès dels nanos.

I desprès, em sobta la normalitat amb que s’ha acceptat la corrupció generalitzada, els mateixos entrevistats parlen de què l’impost extra que ara els greuja la vivenda, ve a compensar el frau generalitzat en la declaració del seu valor al moment de la compra. Falsetat que tot el món assumia com a normal.

Sempre m’ha escandalitzat eixa facilitat per acceptar les corrupteles, sembla com si el tindre el convenciment (que ni tan sols la certesa) que altres furten et donara permís per fer-ho tu també, sense escrupols. Fa anys un amic ja em digué que davant tot el que fan els que manen, quina importància podia tindre que quan estaves cobrant l’atur, treballares en negre? Encara no ho he paït.

Al tornar de València, comence un nou llibre que m’han recomanat i que anit sense saber que anava a trobar-me avui, em vaig posar al sac: Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, de Joan Pla, edicions96. I llegesc la divisa:

“Un reconeixement als polítics i empresaris que avantposen l’ètica i el progrés del País a qualsevol cant de sirena que atempte a la dignitat personal o democràtica”.

Pot ser, encara hi ha esperança.

Tinc la desagradable i personal sensació de que m’envolta gent emporuguida. Pot ser vaig errada, però les percepcions son així, personals, intransferibles, subjectives … i des d’eixa subjectivitat m’aborrone davant algunes reaccions insospitades, i si bé puc entendre-les quan tinc davant gent que encaixa en el que em digué un company de El Salvador: la gent no arrisca el poc que té si no té un minim de seguretat en el canvi que li proposes, no ho entenc en altres casos.

I per què dic açó? Doncs per que entre el cabàs d’històries en les que estic implicada, hi ha una que consisteix en fer unes festes diferents per a la gent del meu poble, i enguany ens hem trobat amb la sorpresa que els barris o almenys la gent organitzada que hi ha al veïnat ha reculat davant la posició contrària a eixes festes, que ha manifestat l’equip de govern. Bé, seria l’exemple del company salvadorenc.

Però és que desprès parlant amb un periodista i ja posada en farina, quan arribe a qüestionar eixa actitud del govern municipal, note que se’m fa pàlid, i no, no és cap impresió meua, acaba confesant-me que el pose en un compromís parlant així, el mitjà per al qual treballa no ho veurà amb bons ulls.

I per rematar la garba, em trobe amb les reaccions a un article que recentment he escrit, a molta gent no li ha agradat – cap problema això – però no els ha agradat per què sóc políticament incorrecta, per què qüestionant la gestió municipal esmente actes populars (en el sentit de poble) i per tant seguits per molta gent.

No és que jo siga la “princessa valiente” del conte, però no és desagradablement extrany, estar a eixa posició del políticament correcte? I estar-ho, no és una justificació civilitzada per no assumir les conseqüències dels nostres actes?.

Per a mi sí, per això ho evite. Desprès de tot, no podem agradar ni estar a bé amb tot el món, aleshores per què tindre por a caure malament?