Comentaris de casino

Diu avui el diari, que a Alemanya el govern vol que les webs retiren el botó de “M’agrada” que fa que enllaces directament al teu perfil aquelles noticies o entrades de blog que has llegit i, trobes interessant compartir amb la resta del pati virtual.

No sé si és una mesura tremendista i innecessària o encertada, per que crec més en la responsabilitat personal que en les imposicions, i estic convençuda que no poden aturar-se moltes de les estratègies empresarials dels grans servidors de la xarxa, però reconec que encara que siga una miqueta, compartisc el que opina el govern alemany d’eixe tràfec de dades que el gran imperi facebook-google té a hores d’ara, de nosaltres.

Al principi quan entrava a una de les capçaleres de premsa i veia allà la caixa de facebook que deia: a xmil persones els agrada aquesta web, doncs ho trobava simpàtic, però quan vaig fixar-me més, o quan va evolucionar (no ho sé), doncs vaig veure que els cabets que apareixien a la caixa eren de gent que tenia jo afegida al meu perfil, i això que en eixe moment podia no tindre’l obert. Però allà m’apareixien Conxa, Carme, Maria Josep, Josep, Paco …

I la repanotxa ha estat la fase dos de l’invent, quan ara no sols m’apareixen els visitants allà fitant-me, sinó inclús em xiven quins enllaços els han agradat, pot ser jo no haja vist que Carmesina ha enllaçat una notícia de l’ABC, però si dies desprès entre sigil•losament a la web, sense dir-ho a ningú, allà esta: Carmesina llegeix l’ABC!! Es més, hi ha notícies que les troba interessants!!

Com jo, però era en secret!!. Fa por!!

Cansada d’escoltar a Silvia Tarragona, i acostumada a dormir-me amb la ràdio, una nit vaig anar botant de dial, la COPE més de dos dies no vaig poder aguantar-la, la SER poc acostumada a escoltar publicitat a la ràdio, m’avorria, fins que fusant, fusant vaig trobar un dial on s’escoltava una locutora tranquil•la, que no es creia més important que la gent que havia convidat i que els donava torns llargs de paraula, on la gent parlava sense interrompre’ns ni faltar-se, ni irritar-se encara que discreparen. M’agradà, i vaig deixar queta la rodeta de la ràdio.

Però els dies següents, encara que vaig seguir escoltant programes bons, no vaig trobar-me amb eixe concret del que no hi hi havia capissat el nom, fins que una nit mig endormiscada vaig escoltar unes tertulianes que parlaven de la disgregació del cos femení, i vaig desvetllar-me, ahí estava i vaig assabentar-me del nom del programa: Tolerància zero, (bo, el nom és en castellà) de Radio5.

No he estat capaç de localitzar el podcast d’eixa nit concreta, però cercant-lo he escoltat el programa de diversos dies que hi ha penjats a la web, i m’he enganxat, per què sí que parla de la violència contra les dones, però des d’una perspectiva amplíssima, allà pots trobar-te una nit que et xerren sobre la psicopatia, o sobre la masoneria, i ahí ja definitivament m’han guanyat.

Per què mai he aprofundit en el coneixement de la fracmasoneria, però sempre m’ha atret, no la part dels rituals però si la de la seva simbologia, i sobretot els seus principis: la fraternitat, el fonamental del raonament, l’escoltar, reflexionar, debatre i dialogar, sense imposicions.

He dubtat si seria millor posar: Premsa a l’estiu, però crec que no, que l’opció triada és la correcta, per què del que vull parlar és de la deformació que pateixen els diaris en aquesta època. Fa anys es parlava de les “serps” de l’estiu, aquelles noticies poc creibles, poc importants també, que omplien fulles i més fulles de la premsa, davant l’escassetat de res noticiable. Les redaccions quasi tancaven per vacances, i llevat dels que feien el suplement estiuenc, hi havia molta palla.

Però ja fa anys que els estius no son tranquils, hi ha noticies més que importants, i malgrat això no fa ganes de gastar-se més de trenta duros en un diari escanyolit, malgrat que precisament en aquestes dates molta gent tenim molt més temps per assaborir-lo.

I quan caus a la temptació, et trobes articles com els de fa uns dies al Levante-EMV, en un d’ells l’articulista es burlava de les prediccions meteorològiques, que parlavem d’un sofocant estiu i deia que estavem tenint un agost hivernal, lamentablement per a ell li’l publicaren el dia que marcàrem un màxim de temperatura als termòmetres. L’altre, malgrat que el titol semblava un elogi a la gent que llegeix encara premsa escrita, en realitat feia burla, no sé quina cara posarien els lectors de casino que descrivia a les seves ratlles, quan acabaren de llegir-li l’exabrupte, flac favor a l’editor li feu el set-ciències.

L’opció doncs, podria ser la premsa digital, però ai mare!! Aquesta tampoc es lliura de la xafagor i pateix del mateix mal, dues mostres he tingut aquests dies: a un diari exclusivament digital, centrat a les noticies comarcals, apareixien amb poca diferència dues noticies(?), una era que la residència de vellets del poble tenia aire condicionat, l’altra que el dia X s’havia arribat a temperatures de lideratge pel ponent. Quasi, quasi converses d’ascensor, no?

L’altre exemple encara es més vergonyant, a Público, ahir apareixia com la tercera noticia més llegida (avui ja és la primera) un titolar que deia: Eduardo Galeano: “Los hombres tienen miedo a la mujer sin miedo“, vaig punxar, clar, i per a sorpresa meua no parlava a tot el text del que deia el titular, així que vaig fusar per la xarxa i vaig veure que això eren unes paraules de fa anys, vaig tornar a la noticia per fixar-me bé i sopresa!! la noticia és de setembre de 2010!!

Quasi estic per escriure una carta al director i demanar que tornen les serps, almenys era divertit.