Erostrat

0

A les revistes d’horoscops, eixes que mai comprem i menys llegim i que per això gaudeixen de tan bona salut editorial, venen intercalades notes de curiositats, moltes d’elles relacionades amb les constel•lacions i la mitologia.

Anit em contaven, clar, que avui és el dia en que Erostrat, obsedit en passar a la història cremà el temple d’Artemisa, una de les set meravelles del món.

I pensava abans de dormir-me, si el complexe d’Erostrat no es manifesta massa a sovint, a vespres del seu dia.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Carpe diem

3

Superat més de la mitat del mes de juliol, la son i l’esgotament no em deixa seguir la lectura d’Utopia, així que m’agafe un setmanal dominical endarrerit des de gener i entretinc el viatge llegint un article de seudopsicologia que parla de la diferència entre voler el control de les situacions i l’acceptació de les mateixes, i els efectes d’una actitud o altra en la nostra vida.

 

Quan arribem a destinació la morena que s’asseu dos seients més enllà, s’alça i veig que du a la cuixa un tatuatge que imita el remat d’una calça, d’aquelles que es subjecten soles o amb lliguer; el minimono a la moda d’enguany que du, fa que es vesca i no es vesca segons es moga. Ho trobe simpàtic, original.

 

Al baixar del tren i veure-la avançar, em sembla en canvi que ratlla la línea de la vulgaritat, i aleshores m’adone que al bescoll du un altre tatuatge. Entre notes musicals, s’ha inserit a la pell: Carpe diem

 

Serà una senyal?

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El bes

2

Quan anava a l’institut (o era a la Facultat?), va haver uns anys que duia una carpeta on per una banda hi havia una reproducció de la famosa fotografia de “El bes” a Paris, i per l’altra una imitació amb un xiquet i una xiqueta, una imatge d’eixes dolces i empastifoses, però que alehores trobaves el sumum de la tendresa. Me la regalà el tete, per a que deixara de dur l’altra plena d’enganxines polítiques, tenia por acabara tenint problemes.

Eixa fotografia i l’altra que és molt semblant, la parella americana celebrat la fi de la II Guerra Mundial, son dues icones incontestables del que en un moment de les nostres vides – adolescència tardana – podem pensar és la pasió, i son legió els i les fans d’una i altra, per molt que es diga que la primera en realitat és un posat.

Supose que per això, per les ganes que podem tindre d’un moment de màgia, tothom celebra entusiasmadament el bes de Casillas a Carbonero.

Ja he dit en alguna que altra entrada anterior, que l’adolescència, inclús la tardana, l’he deixat enrere. Així que a hores d’ara, sense aprofundir en l’anàlisis d’un acte espontani, sols puc dir que no, que no m’agrada. Que mai s’havera celebrat si havera estat a l’inrevès, de fet bona cosa de crítiques que hi hagueren a l’inici del mundial per estar ella cobrint l’event futbolístic. I trobe que el treball de la periodista mereixia respecte, també aleshores.

Camacho m’ha reforçat l’argument aquesta nit, quan JJ ha dit que cada vegada hi ha més dones aficcionades, aquell ha respost: “… Y cada una más anecdótica, más curiosa … pero todas bonitas y las aceptamos”.

Exacte, acceptem polp com animal de companyia.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

56mil

2

Ahir un compromís m’impedí acudir a la cita històrica que és i serà la manifestació de Barcelona, així que vaig agrair profundament que a més a més fora una mani 2.0, encara que jo diria 3.0 per que el feedback amb el que anavem rebent era constant i emocionant.

Vaig passar la nit cantant Els Segadors, i la meua autoestima pujà graus i graus. No sóc tan vella però ja son moltes les batalles i els moments de pesimisme o de crítica suportats per ser declaradament independentista, així que veure que sí, que no caldrà esperar a tindre netes o besnetes per a que aquella pancarta que al ’92 proclamà al món que Catalonia is not Spain, prompte siga una realitat, m’ompli d’orgull per la meua gent.

I mentrés planxava i escoltava als i les locutores de TV3 (menys mal que encara no ens l’han tallat del tot, a les comarques riberenques), que no deien ni matant-los la paraula independència – va haver un moment que entrevistant a Pujol (que retrògades estagueren les seves declaracions) arribaren a dir “s’han sentit altres crits que no eren el lema de la manifestació” – vaig pensar: Que dirà la premsa espanyola ara quan acabe la mani? Per que era evident que no anaven a pair que allà havia un allau de gent, i que no estavem totes ni tots els que volien estar.

I ja sé que han dit, i m’ha recordat quan a TVE1 en plena era digital vullgueren acallar els xiulits al seu rei.

El que us deia:

Que tremoli l’enemic

en veient la nostra ensenya

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari