Quan anava a l’institut (o era a la Facultat?), va haver uns anys que duia una carpeta on per una banda hi havia una reproducció de la famosa fotografia de “El bes” a Paris, i per l’altra una imitació amb un xiquet i una xiqueta, una imatge d’eixes dolces i empastifoses, però que alehores trobaves el sumum de la tendresa. Me la regalà el tete, per a que deixara de dur l’altra plena d’enganxines polítiques, tenia por acabara tenint problemes.
Eixa fotografia i l’altra que és molt semblant, la parella americana celebrat la fi de la II Guerra Mundial, son dues icones incontestables del que en un moment de les nostres vides – adolescència tardana – podem pensar és la pasió, i son legió els i les fans d’una i altra, per molt que es diga que la primera en realitat és un posat.
Supose que per això, per les ganes que podem tindre d’un moment de màgia, tothom celebra entusiasmadament el bes de Casillas a Carbonero.
Ja he dit en alguna que altra entrada anterior, que l’adolescència, inclús la tardana, l’he deixat enrere. Així que a hores d’ara, sense aprofundir en l’anàlisis d’un acte espontani, sols puc dir que no, que no m’agrada. Que mai s’havera celebrat si havera estat a l’inrevès, de fet bona cosa de crítiques que hi hagueren a l’inici del mundial per estar ella cobrint l’event futbolístic. I trobe que el treball de la periodista mereixia respecte, també aleshores.
Camacho m’ha reforçat l’argument aquesta nit, quan JJ ha dit que cada vegada hi ha més dones aficcionades, aquell ha respost: “… Y cada una más anecdótica, más curiosa … pero todas bonitas y las aceptamos”.
Exacte, acceptem polp com animal de companyia.