Comentaris de casino

Això llig que diuen que deia Sòcrates. Una entelèquia del món de l’advocacia és fer les preguntes adequades a cada cas, avançar-te al que pot ser pregunten de contrari, anar marcant el camí que conduïsca a la teua raó. Si no fora pels interessos en joc, seria un gran joc d’estratègia, almenys en teoria.

Eixe és un dels al•licients per exercir l’advocacia. Tanmateix hi ha ocasions en què veus que fer les preguntes adequades suposa una mala resposta, de conseqüències nefastes.

Llig al diari que un home fou detingut acusat d’una agressió sexual, hi hagué un atestat amb la intervenció del grup especial de la Guàrdia civil que s’ocupa d’aquests temes, hi hagué assistència lletrada per al detingut tant a la caserna com al Jutjat, és més foren dues persones diferents qui l’assistiren per aquelles coses de la burocràcia, els torns i el desficaci d’administració que patim; hi hagué una jutgessa i una fiscala. I hi hagué una llibertat provisional per a l’acusat.

Una setmana desprès, segons el diari, dugué a cap una nova agressió sexual, en aquest cas arribant a una violació. Almenys d’això diuen, els papers, que se l’acusa.

Pot ser, en aquest cas no s’havien d’haver fet preguntes. No sempre l’ètica és una bona resposta.

La paraula d’aquestes vacances. Me la vaig trobar a una exposició i no sabia ben bé que volia dir, malgrat que era el rètol de l’objecte exposat. Quan vaig acabar la volta al museu em vingué al cap el que podria ser, i efectivament, acabe de comprovar que anava encertada.

Eixa ha estat una de les tantes coses de les que he gaudit aquests dies a les exposicions que he visitat. És curiós veure com el que s’anomena “turisme de masses”, on jo m’incloc, va pels museus i demés llocs visitables, van esperitats, sense paladejar, com si consumiren cultura, de manera que en moltes ocasions es queden allà a la terrassa fent fotos a tort i dret amb les càmeres digitals (de vegades els dos membres de la parella van carregats amb ella i es dediquen a fotografiar-se mútuament), i no s’aturen per res del món en cap panell, cap sala, ni res que s’assemble, han de córrer a la propera parada del plànol guia.

Això em permeté llegir tranquil•lament quatre notes del captiveri de Jovellanos, i em sorprengué el dramatisme amb què estaven escrites. No dubte de la injustícia del tancament i de les penositats i conseqüències per a la seva salut, dels huit anys que durà. Però segons allà es narrava, el polític estigué un any tancat a una Cartoixa ates per monjos, els quals es botaren la prohibició que poguera escriure o llegir i li ho permeteren, així com curtes passejades. Desprès el traslladaren i sí que estigué un any tancat a una cel•la sense poder fer res del que tenia prohibit. No obstant es guanyà la confiança dels guàrdies carcellers i els dos anys següents compta amb la seva col•laboració per a poder tornar a escriure, llegir, o passejar.

I finalment, se li suavitzaren les condicions de l’empresonament i com conservava el seu sou pogué acabar tenint una biblioteca, un , visites, majordom, i coberts de plata!!

Tot això ocorria al segle XIX, actualment qualsevol pres F.I.E.S. pateix unes condicions d’empresonament molt més dures, i no hi ha cap mala nota dramàtica als mitjans de comunicació que se’n facen ressò, ni cares d’espant en la societat que ho consenteix.